viernes, junio 29, 2007

Viva Las Vegas!!

A les 11 agafava el meu avió cap a Las Vegas i una hora i poc més tard arribava a l'aeroport i em trobava amb la següent imatge. Només trepitjar sòl ferm després de sortir del túnel que porta des de l'avió, això és el que hi ha. Màquines, màquines i més màquines!! Si heu vist Ocean’s Thirteen, potser reconeixeu l'última imatge de la pel·lícula on Brad Pitt, a l'aeroport, apunt de marxar, està jugant a unes màquines tragaperres. És just en aquest punt.

Aeroport just a la sortida de l'avió

Una vegada més, el meu hotel estava molt bé però estava hiper lluny de la ‘Strip’ que és com es coneix el carrer principal on estan tots els grans hotels/casinos de Las Vegas. En realitat es diu Las Vegas Boulevard (olé per la imaginació).

En aquesta ciutat fa una calor espantosa, t'abrases solament sortir al carrer. De fet, està realment en ple desert. Fora del carrer principal, tot són cases de només planta baixa i es veu tot el desert a l'horitzó, això si pots obrir els ulls del sol que hi ha.

Desert als voltants de l'hotel

Bé ja posats en el més conegut de Las Vegas, aquesta ciutat és alguna cosa tremendament espectacular, increïble, una explosió de luxe interminable. En els seus hotels més famosos amb milers d'habitacions cadascun, cada una més luxosa que l'anterior, es poden trobar diferents increïbles atraccions. Com un exemple els següents:

- The Venetian: Un hotel inspirat a Venècia, que conta amb un gran canal amb gondolers, el pont de Rialto, la plaça de San Marco, super luxe interior tot amb estil italià clàssic.

Pont de Rialto i la torre de la plaça de San Marco al The Venetian

- Bellagio: Conegut per tots gràcies a ser atracat a Ocean’s Eleven per George Clooney, Brad Pitt i companyia. Pel que sembla un dels més luxosos de la Strip, compta amb un centre comercial dintre amb les botigues més cares de l'actualitat. Destaca el seu gran llac de cara a la Strip on l'espectacle de fonts i música atrau a centenars de persones cada 20 minuts.

Jo davant del Bellagio, i al llac d'entremig és on es fa l'espectacle de les fonts

- Paris: Un hotel que conta amb una Torre Eiffel que medeix la meitat de l'original!! També un arc del Triomf a l'entrada i un interior inspirat en els barris antics de Paris amb cel i tot, i és que els sostres semblen cel obert.

Vista del Paris des del Bellagio amb les fonts entremig

- New York, New York: Estàtua de la llibertat, Gran Central Station, Pont de Brooklyn, Empire State, Chrysler Building…aquest hotel té de tot, muntanya russa inclosa.

New York, New York amb la muntanya rusa d'entremig

- Caesar’s Palace: Inspirat en l'antiga Roma, no falten escultures romanes, l'amfiteatre i un centre comercial amb una reproducció de la Fontana di Trevi.

Caesar's Palace amb l'amfiteatre de fons


- Treasure Island: La illa del tresor. Té un vaixell pirata que dóna a la Strip on fan un espectacle de color i so molt bonic amb focs artificials inclosos.

Vaixell del Treasure Island amb Venetian de fons

- Mirage: Amb una selva tropical en el seu interior, compta amb espectacles amb animals reals com un tigre blanc preciós.


I així podria seguir fins a desenes… el millor serà que veieu CSI Las Vegas i conegueu tots els hotels per endavant com la meva mare que els coneixia tots abans que jo. Feu-me cas, cal anar a aquesta ciutat abans de morir. És alguna cosa totalment diferent i amb més luxe que tot el que he vist fins a ara junt.


A las 11 cogía mi avión hacia Las Vegas y una hora y poco más tarde llegaba a aeropuerto y me encontraba con la siguiente imagen. Solo pisar suelo firme después de salir del túnel que trae del avión, esto es lo que hay. Máquinas, máquinas y más máquinas!! Si habéis visto Ocean’s Thirteen, quizá reconocéis la última imagen de la película donde Brad Pitt, en el aeropuerto, apunto de marchar, está jugando a unas máquinas tragaperras. Es justo en ese punto.

Yo en el cartel de entrada a Downtown Las Vegas

Una vez más, mi hotel estaba muy bien pero estaba hiper lejos de la ‘Strip’ que es como se conoce la calle principal donde estan todos los grandes hoteles/casinos de Las Vegas. En realidad se llama Las Vegas Boulevard (olé por la imaginación).

En esta ciudad hace un calor espantoso, te abrasas solo salir a la calle. De hecho, está realmente en medio del desierto. Fuera de la calle principal, todo son casas de solo planta baja y se ve todo el desierto en el horizonte, eso si puedes abrir los ojos del sol que hay.

Bueno ya puestos en lo conocido de Las Vegas, esta ciudad es algo tremendamente espectacular, increíble, una explosión de lujo interminable. En sus hoteles más famosos con miles de habitaciones cada uno, cada cual más lujosa, se pueden encontrar diferentes increíbles atracciones. Como un ejemplo los siguientes:

- The Venetian: Un hotel inspirado en Venecia, que cuenta con un gran canal con gondoleros, el puente de Rialto, la plaza de San Marco, super lujo interior todo con estilo italiano clásico.

- Bellagio: Conocido por todos gracias a ser atracado en Ocean’s Eleven por Geroge Clooney, Brad Pitt y compañía. Al parecer uno de los más lujosos de la Strip, cuenta con un centro comercial dentro con las tiendas más caras de la actualidad. Destaca su gran lago de cara al Strip donde el espectáculo de fuentes y música atrae a cientos de personas cada 20 minutos.

- Paris: Un hotel que cuenta con una Torre Eiffel que mide la mitad de la original!! También un arco del Triunfo a la entrada y un interior inspirado en los barrios antiguos de Paris con cielo y todo, y es que los techos parecen cielo abierto.

- New York New York: Estatua de la libertad, Gran Central Station, Puente de Brooklyn, Empire State, Chrysler Building…este hotel tiene de todo, montaña rusa incluida.

- Caesar’s Palace: Inspirado en la antigua Roma,no faltan esculturas romanas, El anfiteatro y un centro comercial con una reproducción de la Fontana di Trevi.

- Treasure Island: La isla del tesoro. Tiene un barco pirata que da a la Strip donde hacen un espectáculo de color y sonido muy bonito con fuegos artificiales incluidos.
- Mirage: Con una selva tropical en su interior, cuenta con espectáculos con animales reales como un tigre blanco precioso.

Y así podría seguir hasta decenas… lo mejor será que veais CSI Las Vegas y conozcáis todos los hoteles de antemano como mi madre que los conocía todos antes que yo. Hacedme caso, hay que ir a esta ciudad antes de morir. Es algo totalmente diferente y con más lujo que todo el que he visto hasta ahora juntos.

Tijuana wey!!!!

Una vegada vam acabar amb el portavions ens en vam anar a Tijuana wey!! Ándale!!! Resulta que San Diego està tan tan al sud que la frontera amb Mèxic i per tant Tijuana, està a mitja hora de tramvia local. Quan acaba el recorregut del tramvia, just està la frontera. Que vols anar a Mèxic?? Passa, passa, no hi ha ningú que controli l'entrada. Absolutament ningú. Només una tanca que es passa sense problema i sense ningú que et demani ni passaport ni res. Ara, intenta tornar als Estats Units i et menjaràs una cua i un control impressionant. Les cues de cotxes són enormes també. Una experiència curiosa la de creuar la frontera i més per al Pablo, a qui li caducava el visat aquell dia i estava acollonadet amb la possibilitat que li deneguessin l'entrada de nou als EEUU. Al final no va haver problema, més que la tia que ens va tocar, que a part de no saber el que eren els I-20s (document d'estudiants que cal presentar quan creues les fronteres) ens va dir molt a la seva manera que no entenia perquè anàvem a perdre el dia a Tijuana amb la de coses que hi ha a Estats Units.

Amplieu i veure la cua de cotxes entrant als EEUU

Bé, a mi personalment em va agradar anar a Tijuana. Mai havia estat a Mèxic i agafar un tren de mitja hora fins a canviar de país, amb un canvi tan radical d'aspecte, va ser una experiència. Una vegada estas a Tijuana és impossible no notar que ja no estàs a EEUU. Per a començar el primer que veus són farmàcies. El primer, el segon, el tercer i sense parar ja que no necessites recepta per a comprar medicaments a Mèxic. Increïble però cert i la gent creua la frontera només per a comprar medicines. A més no són farmàcies normals. Normalment són bastant grans i tenen música posada molt alta. Una cosa molt curiosa. Tijuana té un carrer principal que és on estan totes les botigues de souvenirs, puticlubs, bars etc… Allí van molts nord-americans a beure ja que la majoria d'edat és als 18 i no als 21 com als Estats Units i per descomptat els puticlubs ja se sap. Al carrer principal hi ha una o més persones promocionant el seu producte o establiment sigui el que sigui que vengui, souvenirs, beguda o collarets de plata pel carrer, molt comuns en aquest carrer. Són increïblement pesats. No dónes ni dos passos sense que t'avasalli algun intentant vendre't el que sigui amb la frase en anglès acabada per l'inesgotable “amigo” amb accent mexicà. Quin agobio!!!!

Entrada a Tijuana amb la primera farmàcia de tantes

Ens vam ficar una mica més endins al poble per a conèixer més realment la realitat de Tijuana fora del carrer turístic i això va ser el que més em va agradar. Les coses senzilles com les botigues, els supermercats, la gent del carrer, els anuncis, les cabines de telèfon, els cotxes, els autobusos, la gent, els típics mexicans de bigoti, els “ándale wey!” i l'ambient que es respirava. Carrers carregats de gent i cotxes, la gent creuant per tot arreu… No se com explicar-ho però em va encantar. Va ser com canviar de món en un esclafit de dits. De tota manera s'havia d'anar amb compte perquè Tijuana és coneguda pel seu alt nivell de corrupció i delinqüència així que no convenia fer molt el tonto i quan va començar a caure una mica el sol ja ens vam anar retirant cap a la frontera on vam fer una bona cua.

De totes maneres encara que a mi em va semblar que tenia molta essència mexicana, un dels botiguers d'una botiga de souvenirs ens va estar dient que Tijuana no era Mèxic, que la resta era molt més bonic i valia molt més la pena, així que haurem de tornar a Mèxic per a explorar-lo en profunditat tal com ens va dir el nostre “amigo”.

Carrer principal de Tijuana

A la nit ja ens tocava comiat sortint de festa, ja que aquesta gent marxava a Boston para agafar des d'allí el seu últim avió de l'aventura americana, el de tornada a Sant Sebastià (més o menys) Ens ho vam passar molt bé a una discoteca que era buffff… La discoteca era normal però el que hi havia per allà dins, un altra cop, buffff… Aquesta ja va ser el nostre últim comiat, però només de moment, perquè si creieu que us lliurareu de mi tan fàcilment ho porteu clar!! M'alegro d'haver pogut compartir amb vosaltres tantes coses bones i tan poques dolentes. Ha estat… Bbbaaah!! Ens veiem molt aviat!!



Una vez acabamos con el portaviones nos íbamos a Tijuana wey!! Ándale!!! Resulta que San Diego está tan tan al sur que la frontera con Méjico y por tanto Tijuana, que está a media hora de tranvía local. Cuando acaba el recorrido del tranvía, justo está la frontera. Que quieres ir a Méjico?? Pasa, pasa, no hay nadie que controle la entrada. Absolutamente nadie. Solo una valla que se pasa sin problema y sin nadie que te pida ni pasaporte ni nada. Ahora, intenta volver a Estados Unidos y te comerás una cola y un control impresionante. Las colas de coches son enormes también. Una experiencia curiosa la de cruzar la frontera y más para Pablo, a quien le caducaba el visado ese día y estaba acojonadillo con la posibilidad de que le denegaran la entrada de nuevo a EEUU. Al final no hubo problema, más que la tia que nos tocó, que a parte de no saber lo que eran los I-20s (documento de estudiantes que hay que presentar cuando cruzamos las fronteras) nos dijo muy a su manera que no entendía para que íbamos a perder el día a Tijuana con la de cosas que hay en Estados Unidos.

Valla de entrada a Méjico. Al lado cercano EEUU, pasando la valla Méjico, y eso es todo!

Bueno, a mi personalmente me gustó ir a Tijuana. Nunca había estado en Méjico y coger un tren de media hora hasta cambiar de país, con un cambio tan radical de aspecto, fue una experiencia. Una vez estas en Tijuana es imposible no notar que ya no estás en EEUU. Para empezar lo primero que ves son farmacias. Lo primero, lo segundo, lo tercero y sin parar ya que no necesitas receta para comprar medicamentos en Méjico. Increíble pero cierto y la gente cruza la frontera solo para comprar medicinas. Además no son farmacias normales. Normalmente son bastante grandes y tienen música puesta muy alta. Algo muy curioso. Tijuana tiene una calle principal que es donde están todas las tiendas de souvenirs, puticlubs, bares etc… Allí van muchos estadounidenses a beber ya que la mayoría de edad es a los 18 y no a los 21 como en Estados Unidos y por supuesto los puticlubs ya se sabe. En la calle principal hay una o más personas promocionando su producto o establecimiento sea lo que sea que venda, souvenirs, bebida o collares de plata por la calle, muy comunes en esa calle. Son increíblemente pesados. No das ni dos pasos sin que te avasalle alguno intentando venderte lo que sea con la frase en inglés acabada por el inagotable “amigo” con aceno mejicano. Que agobio!!!

Calle de Tijuana. El cartel de dentista no me inspira mucha confianza...

Nos metimos un poco más adentro al pueblo para conocer más realmente la realidad de Tijuana fuera de la calle turística y eso fue lo que más me gustó. Las cosas sencillas como las tiendas, los supermercados, la gente de la calle, los anuncios, las cabinas de teléfono, los coches, los autobuses, la gente, los típicos mejicanos de bigote, los “ándale wey!” y el ambiente que se respiraba. Calles cargadas de gente y coches, la gente cruzando por todos lados… No se como explicarlo pero me encantó. Fue como cambiar de mundo en un chasquido de dedos. De todas maneras se tenía que ir con cuidado porque Tijuana es conocida por su alto nivel de corrupción y delincuencia así que no convenía hacer mucho el tonto y cuando empezó a caer un poco el sol ya nos fuimos retirando hacia la frontera donde hicimos una buena cola.

De todas formas aunque a mi me pareció que tenía mucha esencia mejicana, uno de los tenderos de una tienda de souvenirs nos estuvo diciendo que Tijuana no era Méjico, que el resto era mucho más bonito y valía mucho más la pena, así que tendremos que volver a Méjico para explorarlo en profundidad tal como nos dijo nuestro “amigo”.



Escena callejera de las calles de Tijuana

Por la noche ya nos tocaba despedida saliendo de fiesta, ya que esta gente se marchaba a Boston para coger desde allí su último avión de la aventura americana, el de vuelta a San Sebastián (más o menos) Nos lo pasamos muy bien en una discoteca que era buffff… La discoteca era normal pero lo que había por allí dentro, otra vez, buffff… Esa ya fue nuestra última despedida, pero solo por el momento, porque si creéis que os vais a librar de mi tan fácilmente lo lleváis claro!! Me alegro de haber podido compartir con vosotros tantas cosas buenas y tan pocas malas. Ha sido… Bbbaaah!! Nos vemos muy pronto!!

Foto 1: Ampliad y vereis la cola de coches entrando a EEUU

Foto 2: Entrada a Tijuana con la primera farmacia de tantas

Foto 3: Calle principal de Tijuana

Midway Aircraft Carrier

Al matí vam anar al Midway, un portavions atracat al port de San Diego que està allí de museu de guerra, mostrant el propi portavions per dins i un munt d'avions i helicòpters de guerra. És molt bonic veure'l tot per dins si no et pares a pensar en la fi que tenen tots els avions, helicòpters i el propi vaixell. De fet, curiosament, per allí si et paraves a escoltar podies sentir gent que havia anat a veure el portavions com nosaltres, que explicava les seves experiències en la guerra d'aquí o d'allà, i com muntaven en aquest helicòpter o l'altre per a no se quina batalla. Em va xocar bastant. En realitat sembla que ningú d'aquests militars que van a les guerres existeixin de debò ja, o d'alguna manera sembla que hagi d’haver passat fa molt molt temps. Per desgràcia no és que faci poc si no que segueix passant.


Interiors del portavions

Julen i jo a coberta del Midway


Por la mañana fuimos al Midway, un portaviones atracado en el puerto de San Diego que está allí de museo de guerra, mostrando el propio portaviones por dentro y un montón de aviones y helicópteros de guerra. Es muy bonito verlo todo por dentro si no te paras a pensar en el fin que tienen todos los aviones, helicópteros y el propio barco. De hecho, curiosamente, por allí si te parabas a escuchar podías oir gente que había ido a ver el portaviones como nosotros que explicaba sus experiencias en la guerra de aquí o de allá, y como montaban en este helicóptero o el otro para no se que batalla. Me chocó bastante. En realidad parece que nadie de estos militares que van a las guerras existan de verdad ya, o de alguna manera parece que deba haber pasado hace mucho mucho tiempo. Por desgracia no es que haga poco si no que sigue pasando.

Yo con el helicóptero de Rambo junto con más helicópteros por el fondo

Foto 1: Interiores del portaviones

Foto 2: Julen y yo en cubierta del Midway

Old Town – La Jolla – Pacific Beach

Al següent dia, vam aprofitar que teníem el cotxe que portaven aquests de tot el seu viatge i ens en vam anar a Pacific Beach, passant per Old Town i la Jolla pel camí.

Old Town és una zona de San Diego que la Sheila (la meva amiga que viu a San Francisco) m'havia recomanat per ser molt bonica, i per allí vam passar encara que fos sense baixar del cotxe. Va ser un plaer anar fent fotos amb la porta oberta (era un monovolum) mentre ens donava la fresca. Jo m'hagués parat a passejar pels carrers tranquils, plens de cases pintoresques amb aire mediterrani/mexicà d'Old Town però no hi havia temps.

Caseta típica d'Old Town

Més tard vam arribar a La Jolla, un poblet de platja preciós de casetes baixes, carrers tranquils i les meves primeres vistes a oceà obert, i quines vistes!! Em va encantar. Vam passar per un mirador que es veia un dels caps que s'endinsa en el Pacífic i em va semblar espectacular, més que cap munt de gratacels junts i és que un temps a EEUU t'ajuda a valorar més els espais i paisatges naturals.

Julen i Pablo davant de l'oceà Pacífic

Una vegada arribats a Pacific Beach, després de trobar-nos amb Nico, un dels nostres amics de BC que també corria per allí visitant a uns altres amics, tocava el que tocava: platjeta, sol, descans, banyet a l'oceà… Va ser molt graciós el passeig al costat de la platja amb les típiques ties patinant i la gent amb bici, cases a primeríssima línia de mar i en general un passeig marítim però a l'americana. No se si és psicològic perquè saps que és l'oceà, però senta diferent banyar-se aquí, com que sents d'alguna manera la immensitat de les seves aigües. Per als curiosos, no, no havia taurons, més que nosaltres!

Cases de la primera línia de mar de Pacific Beach



Al siguiente día, aprovechamos que teníamos el coche que traían estos de todo su viaje y nos fuimos a Pacific Beach, pasando por Old Town y la Jolla por el camino.

Old Town es una zona de San Diego que Sheila (mi amiga que vive en San Francisco) me había recomendado por ser muy bonita y por allí pasamos aunque fuera sin bajar del coche. Fue un gustazo ir haciendo fotos con la puerta abierta (era un monovolumen) mientras nos daba el airecito. Yo me hubiera parado a pasear por las calles tranquilas, llenas de casas pintorescas con aire mediterráneo/méjicano de Old Town pero no había tiempo.

Leones marinos a las orillas de La Jolla, una imagen típica de las costas del Pacífico

Más tarde llegamos a La Jolla, un pueblecito de playa precioso de casitas bajas, calles tranquilas y mis primeras vistas a océano abierto, y qué vistas!! Me encantó. Pasamos por un mirador en que se veía uno de los cabos que s adentra en el Pacífico y me pareció espectacular, más que ningún montón de rascacielos juntos y es que un tiempo en EEUU te ayuda a valorar más los espacios y paisajes naturales.

Yo en La Jolla y el Pacífico a mis espaldas

Una vez llegados a Pacific Beach, después de encontrarnos con Nico, uno de nuestros amigos de BC que también corría por allí visitando a otros amigos, tocaba lo que tocaba: playita, sol, descanso, bañito en el océano… Fue muy gracioso el paseo junto a la playa con las típicas tías patinando y la gente en bici, casas a primerísimo línea de playa y en general un paseo marítimo pero a la americana. No se si es psicológico porque sabes que es el océano pero sienta diferente bañarse ahí, como que sientes de alguna manera la inmensidad de sus aguas. Para los curiosos, no, no había tiburones, más que nosotros!

Pablo, Fran, Julen, yo, Fernando y Nico

Foto 1: Casita típica de Old Town

Foto 2: Julen y Pablo delante del Océano Pacífico

Foto 3: Cases de la primera línes de mar de Pacific Beach

jueves, junio 28, 2007

San Diego amb els bascos / con los vascos

Després d'unes setmanes sense veure'ls, em vaig tornar a reunir amb els bascos de la casa: Julen, Fernando, Fran i el seu amic Pablo que duia un temps de ruta amb ells. Van Decidir venir un dia abans d'hora així que ens vam ficar tots a l'habitació que jo tenia que era suficientment gran. Aquesta vegada si que va estar bé l'estafa, 5 per 1!!! Quants més serem més riurem!!

A l'endemà, després d'esmorçar ens en vam anar tots a l'hotel que havíem agafat per a tots, que aquesta vegada si estava a ple centre. Un Westin! Ni més ni menys! És una cadena hotelera del grup Sheraton, W i companyia. Un molt bon hotel. Aquesta vegada el tripijoc era 5 per 3, no estava malament.


Fernando admirant les vistes al lloc on vam dinar

El primer va ser anar-nos-en a fer una passejada per la ciutat. Com tota ciutat americana té un Downtown (centre financer de la ciutat) que és com tots, un munt d'edificis alts d'oficines que al final no tenen res a oferir al turisme més que unes bones vistes del skyline des de lluny. La part onica de San Diego és el moll amb tots els velers, el solet, el reflex del mar. És una zona preciosa per a passejar. Per desgràcia el Julen s'ho va perdre perquè se'n va haver d'anar amb el cotxe a Los Angeles a buscar un vestit que s'havia oblidat allà quan van estar-hi una setmana abans. Ayyyy!!!


El port amb el downtown de fons

Después de unas semanas sin verlos, me volví a reunir con los vascos de la casa: Julen, Fernando, Fran y su amigo Pablo que llevaba un tiempo de ruta con ellos. Decidieron venir un día antes de tiempo así que nos metimos todos en la habitación que yo tenía que era suficiente grande. Esta vez si que fue bueno el timo, 5 por 1!!! Cuantos más seamos mejor y más divertido!!

Al día siguiente, después de desayunar nos fuimos todos al hotel que habíamos cogido para todos, que esta vez si estaba en pleno centro. Un Westin! Nada menos! Es una cadena hotelera del grupo de Sheraton, W y compañía. Un muy buen hotel. Esta vez el chanchullo era 5 por 3, no estaba mal.

Lo primero fue irnos a dar un paseo por la ciudad. Como toda ciudad americana tiene un Downtown (centro financiero de la ciudad) que es como todos, un montón de edificios altos de oficinas que al final no tienen nada que ofrecer al turismo más que unas buenas vistas del skyline desde lejos. La parte bonita de San Diego es el muelle con todos los veleros, el solecito, el reflejo del mar. Es una zona preciosa para pasear. Por desgracia Julen se lo perdió porque se tuvo que ir con el coche a Los Ángeles a buscar un traje que se había olvidado allí cuando estuvieron una semana antes. Ayyyy!!!

El puerto de noche

Foto 1: Fernando admirando las vistas en el sitio donde comimos

Foto 2: El puerto con el downtown de fondo

San Diego – Sea World

Ja em vaig muntar a l'avió camí de la Costa Oest amb destinació San Diego!!! Solet, platjeta… Mmmmm… Abans d'aterrar em vaig dur la primera sorpresa, i és que l'aeroport està pràcticament al centre de la ciutat i quan baixes amb l'avió sembla que estàs aterrant al Passeig de Gracia. Només arribar, el paisatge ja era un altre: palmeres per tot arreu, grans espais oberts i un altre aroma i ambient com més relaxat.

L'hotel al que estava, realment estava a prendre per cul de tot, però estava molt molt bé i a un preu molt barat. Tenia el llit més gran que he vist a la meva vida, un salonet amb una tele enorme i sofà llit, una cuina, i el lavabo. Almenys, encara que lluny, vaig dormir bé.

A l'aixecar-me vaig decidir anar al tan conegut Sea World on tenen a la nostra Orca Ulisses a qui han rebatejat com Shamu. El parc està molt bé, i el millor que tenen són els espectacles amb animals marins com dofins, orques, foques, lleons marins etc. Són realment molt divertits i és impressionant veure com interactuen amb els humans i les coses que poden arribar a fer.


L'Orca Ulises de tota la vida. Segur que la criden dient-li Shamu i no ve...

El millor amb diferència va ser el principi del dia al Sea World. Quan encara no sabia quin espectacle havia de veure ni a on anar, vaig trobar una cua que deia “alimenta als dofins” i em vaig posar a la cua. Per 5 dòlars et donen una safata amb 5 peixets i a partir d'aquí ets lliure de donar-se'ls als dofins que tens a l'abast de la mà, i els pots tocar i acariciar, els dónes per a mejar i s'acosten, fan els seus sorollets… És una experiència única la de tocar dofins. La veritat és que el tacte de la pell no és com ho esperava. Pensava que seria una mica més humida, però quan treuen el cap, tota l'aigua rellisca automàticament i estan completament secs. El tacte és molt semblat a tocar un vestit de goma. Una experiència inoblidable.

Aquesta és la meva mà acariciant un dofí


Ya me monté en el avión camino de la Costa Oeste con destino San Diego!!! Solecito, playita… Mmmmm… Antes de aterrizar me llevé la primera sorpresa, y es que el aeropuerto está prácticamente en el centro de la ciudad y cuando bajas con el avión parece que estás aterrizando en el Paseo de Gracia. Solo llegar, el paisaje ya era otro: palmeras por todos sitios, grandes espacios abiertos y otro aroma y ambiente como más relajado.

El hotel en el que estaba, realmente estaba a tomar por culo de todo, pero estaba muy muy bien y a un precio muy barato. Tenía la cama más grande que he visto en mi vida, un saloncito con un pedazo de tele y sofá cama, una cocina, y el lavabo. Por lo menos, aunque lejos, dormí bien.

Al levantarme decidí ir al tan conocido Sea World donde tienen a nuestra Orca Ulises a quien han rebautizado como Shamu. El parque está muy bien, y lo mejor que tienen son los espectáculos con animales marinos como delfines, orcas, focas, leones marinos etc. Son realmente muy divertidos y es impresionante ver como interactúan con los humanos y las cosas que pueden llegar a hacer.

Leones marinos en el espectáculo más divertido de Sea World para mi gusto

Lo mejor con diferencia fue el principio del día en Sea World. Cuando aún no sabía que espectáculo tenía que ver ni donde ir, encontré una cola que decía “alimenta a los delfines” y me puse a la cola. Por 5 dólares te dan una bandejita con 5 pescaditos y a partir de ahí eres libre de dárselo a los delfines que tienes al alcance de la mano, y los puedes tocar y acariciar, les das de comer y se acercan, hacen sus ruiditos… Es una experiencia única la de tocar delfines. La verdad es que el tacto de la piel no es como lo esperaba. Pensaba que sería algo más húmeda, pero en cuanto sacan la cabeza, toda el agua resbala automáticamente y están completamente secos. El tacto es muy parecido a tocar un traje de goma. Una experiencia inolvidable.

Así de cerca estaban los delfines!! Muy bonito

Foto 1: La Orca Ulises de toda la vida. Seguro que la llaman por el nombre de Shamu y no viene...

Foto 2: Esta es mi mano acariciando un delfín

La partida

El dia de partida no va donar temps més que de baixar a inflar-nos amb un esmorçar típic americà fins a més amunt de calories i acabar de fer les maletes. La meitat de les maletes eren meves, i és que quan estas vivint en un lloc, d'alguna manera acumules una quantitat de coses que no és normal!! Els pobres van haver de carregar de valent amb tots els meus trastos.

El meu germà començant un esmorçar ben ple de calories!

Ens en vam anar tots junts a l'aeroport perquè el meu vol sortia a les 4.30 cap a San Diego i el seu a les 5:30 a Barcelona. Després de fer tota la cua tement dur sobrecàrrega i haver de pagar una dinerada de més, la noia que vam trobar a facturació era sud-americana i vam poder parlar castellà amb ella i li vam caure bé i ens les va deixar passar totes. Quina sort!! Després d'acomiadar-me de la meva família per segona vegada (la primera quan me'n vaig anar a facturar la meva maleta i vaig creure que em duria més temps), ja me'n vaig anar a passar el control de seguretat, però encara me'ls vaig trobar una vegada més dintre dels passadissos, que estaven comunicats. Va ser molt graciós. Aquest sí que ja va ser l'últim comiat fins a tornar a Barcelona el 16 de JULIOL (per als quals no saben quin dia torno Angie!).

Com resum del viatge, dir que el meu pare ens va tenir esgotats tot el temps, però que van poder veure tot allò important de Nova York i res es va quedar en el tinter. Estic molt content que hagin pogut venir tots i haver pogut gaudir i compartir Nova York amb ells, que és un trocet molt important de la meva experiència per EEUU, i és que en total, en tot aquest temps, he estat una mica més d'un mes allà!! Aquesta no és una oportunitat que se li presenti a tothom i estic molt content d'haver pogut fer-ho.

La Mary i els seus nens


El día de partida no dio tiempo más que de bajar a hincharnos con un desayuno típico americano hasta arriba de calorías y acabar de hacer las maletas. La mitad de las maletas eran mías, y es que cuando estas viviendo en un sitio, de alguna manera acumulas una cantidad de cosas que no es normal!! Los pobres tuvieron que cargar de lo lindo con todos mis trastos.

Todas las maletas en la recepción del hotel antes de partir

Nos fuimos todos juntos al aeropuerto porque mi vuelo salía a las 4.30 hacia San Diego y el suyo a las 5:30 a Barcelona. Después de hacer toda la cola temiendo llevar sobrepeso y tener que pagar un dineral de más, la chica que encontramos en facturación era sudamericana y pudimos hablar castellano con ella y le caímos bien y nos las dejó pasar todas. Que suerte!! Después de despedirme de mis familia por segunda vez (la primera cuando me fui a facturar mi maleta y creí que me iba a llevar más tiempo), ya me fui a pasar el control de seguridad, pero aún me los encontré una vez más dentro de los pasillos, que estaban comunicados. Fue muy gracioso. Esa sí que ya fue la última despedida hasta volver a Barcelona el 16 de JULIO (para los que no saben el día que vuelvo Angie!).

Como resumen del viaje, decir que mi padre nos tuvo agotados todo el tiempo, pero que pudieron ver todo lo importante de Nueva York y nada se quedó en el tintero. Estoy muy contento que hayan podido venir todos y haber podido disfrutar y compartir Nueva York con ellos, que es un pedacito muy importante de mi experiencia por EEUU, y es que en total, en todo este tiempo, he estado un poco más de un mes allí!! Esa no es una oportunidad que se brinde a todo el mundo y estoy muy contento de haber podido hacerlo.

Foto 1: Mi hermano empezando un desayuno bien lleno de calorías

Foto 2: La Mary y sus nenes

Dia de museus / Día de museos

Després d'haver estat repassant la ruta milers de vegades, el meu pare havia divisat uns quants museus famosos que li venia de gust visitar a Nova York. Un d'ells era el MoMA, que jo encara no havia vist i que tenia moltes ganes de veure ja que és un dels mes famosos del món i molta gent m'havia explicat meravelles. Com a introducció i perquè ningú cregui el que no és, el MoMA és un museu d'art modern i això inclou quadres d'un sol color, escultures que semblen ferralla etc… Encara i així, em va agradar molt el museu perquè vaig poder veure quadres que havia estudiat i dels quals havia fet treballs a l'institut i que m'agradaven molt, com la bandera d'Estats Units de Jasper Johns,...


...les llaunes de Campbell’s de Andy Warhol, les adaptacions de còmic de Liechtenstein etc. A part també havia quadres de Picasso, Miró i molts altres. Al meu pare no li va agradar molt el tema, bàsicament pels típics quadres d'un sol color, que la veritat, l'artista encara ha d'estar revolcant-se pel terra rient de qui l'hi va comprar. A pesar d'això em va agradar bastant i m'alegra haver pogut anar.

El meu pare flipant amb els quadres aquests... i no és per menys!

Com a curiositat, a la foto d'abaix que es mostra el que en teoria (i en la pràctica) sembla un munt de ferralla, que es diu “Parts d'automòbil i altres metalls” està acompanyat per un cartell que diu així: “No tocar sisplau. Fins i tot mans netes poden danyar les superfícies fràgils de les obres d'art”… De debò!!??? Si és pura ferrallaaaa!!!!

"L'obra d'art" de ferralla, per John Chamberlain

Més tard ja vam anar a buscar a la meva mare, el meu germà i la Vero que estaven descansant una mica i ens vam anar a donar una volteta per la part baixa de Central Park que ens havia quedat pendent l'últim dia i per la Cinquena Avinguda, anant una miqueta de botigues, que sempre toca a Nova York. Després encara vam tenir temps el meu pare i jo d'anar-nos-en al Metropolitan a veure l'exposició de Barcelona que estava allí casualment fins a l'endemà. Aquesta si que li va agradar bastant més, com no!!

Per a acabar el dia van voler repetir a Bubba Gump!! La seva segona vegada, la meva milionèsima!!



Después de haber estado repasando la ruta miles de veces, mi padre había divisado unos cuantos museos famosos que le apetecía visitar en Nueva Cork. Uno de ellos era el MoMA, que yo todavía no había visto y que tenía muchas ganas de ver ya que es uno de los mas famosos del mundo y mucha gente me había explicado maravillas. Como introducción y para que nadie crea lo que no es, el MoMA es un museo de arte moderno y eso incluye cuadros de un solo color, esculturas que parecen chatarra etc… Aún y así, me gustó mucho el museo porque pude ver cuadros que había estudiado y de los que había hecho trabajos en el instituto y que me gustaban mucho, como la bandera de Estados Unidos de Jasper Johns, las latas de Campbell’s de Andy Warhol, las adaptaciones de cómic de Liechtenstein etc. A parte también había cuadros de Picasso, Miró y muchos otros. A mi padre no le gustó mucho el tema, básicamente por los típicos cuadros de un solo color, que la verdad, el artista todavía tiene que estar revolcándose por el suelo riéndose de quien se lo compro. A pesar de eso me gustó bastante y me alegra haber podido ir.


Vista del exterior del MoMA en NYC

Como curiosidad, en la foto que muestra lo que en teoría (y en la práctica) parece un montón de chatarra, llamado “Partes de automóvil y otros metales” está acompañado por un cartel que lee al que así: “No tocar por favor. Incluso manos limpias pueden dañar las superficies frágiles de las obras de arte”… En serio!!??? Si es pura chatarraaaa!!!!

Más tarde ya fuimos a buscar a mi madre, mi hermano y Vero que estaban descansando un poco y nos fuimos a dar una vueltecita por la parte baja de Central Park que nos había quedado pendiente el último día y por la Quinta Avenida, haciendo un poquillo de tiendas, que siempre toca en Nueva York. Luego aún tuvimos tiempo mi padre y yo de irnos al Metropolitan a ver la exposición de Barcelona que estaba allí casualmente hasta el día siguiente. Esta si que le gustó bastante más, como no!!


Mi hermano y mi cuñada en Central Park

Para terminar el día quisieron repetir en Bubba Gump!! Su segunda vez, mi millonésima!!

Vero y tete en el Bubba con Times Square de fondo

Foto 2: Mi padre flipando con los cuadros estos... y es que no es para menos!

Foto 3: La "obra de arte" de chatarra, por John Chamberlain

lunes, junio 25, 2007

Lower Manhattan i Higher Manhattan (Empire State)

Per a baixar l'emoció de Mary Poppins i sobretot el buffet de postres tocava caminar una mica, i què millor que anar-te'n a Brooklyn (amb metro, no en limusina) i una vegada allà veure't obligat a creuar tot el pont de Brooklyn per a tornar a Manhattan. Caminant és clar!! És un trajecte llarguet però les vistes valen la pena. Sempre ho havia fet de nit i amb temperatures inhumanament fredes, però aquesta vegada van canviar les tornes i va ser de dia i amb una calor abrasadora!!! Curiositat del pont, que quan el van construir, a la cerimònia d'inauguració alguna cosa es va trencar i va córrer la veu que no era segur i la gent va fugir espavordida. Ningú el va utilitzar durant setmanes fins que l'alcalde va decidir fer passar una manada d'elefants per a demostrar a la població que era segur. Ha de ser-ho, perquè 124 anys després encara segueix aquí i va aguantar fins i tot el nostre pes!

Els meus pares explicant-se un acudit al pont de Brooklyn

Després ens en vam anar a Chinatown a passejar una mica entre les olors el soroll i el bullici d'aquest barri, que a tot el món li sembla tan curiós i bonic i a mi m'atabala tant!! Serà perquè gairebé sempre que he anat anava carregat amb les maletes per a arribar o anar-me'n (l'autobús s'agafava per allà). Al costat, Little Italy que està present com a cada gran ciutat americana, en forma de carrer de restaurants italians. Em veig obligat a destacar Caffe Sorrento, on vam menjar. El menjar era fantàstic i els cambrers molt molt simpàtics, sinó mireu la foto amb un dels cambrers de fons de sorpresa.

Dinar a little Italy. No us perdeu al cambrer per darrera!

Després d'aquí vam anar a donar una passejadeta pel East Village i ens vam retirar a l'hotel perquè estàvem tots bastant cansats i ja flaquejàvem després de tants dies patejant. A la nit encara vam fer una escapada per a pujar a veure el Empire State i les seves meravelloses vistes una estoneta però de tornada de nou que necessitàvem una mica de son!!

Tete, Vero y yo en la cima del Empire State

Com anècdota, de camí al Empire State vaig trobar de casualitat aquest rellotge que no marca l'hora com tots, si no que marca l'estat del deute nacional!! Quines coses tan estranyes que passen a Amèrica escolta...

El deute nacional americà

Para bajar la emoción de Mary Poppins y sobretodo el buffet de postres tocaba caminar un poco, y qué mejor que irte a Brooklyn (en metro, no en limusina) y una vez allí verte obligado a cruzar todo el puente de Brooklyn para volver a Manhattan. Andando claro!! Es un trayect larguito pero las vistas valen la pena. Siempre lo había hecho de noche y con temperaturas inhumanamente frias, pero esta vez la torna cambió y fue de día y con un calor abrasador!!! Curiosidad del puente, que cuando lo construyeron, en la ceremonia de inauguración algo se rompió y corrió la voz de que no era seguro y la gente huyó despavorida. Nadie lo usó durante semanas hasta que el alcalde decidió hacer pasar una manada de elefantes para demostrar a la población que era seguro. Debe serlo, porque 124 años después aún sigue ahí y aguantó hasta nuestro peso!

Posando en el puente de Brooklyn por primera vez de día!


Después nos fuimos a Chinatown a pasear un poco entre los olores el ruido y el tumulto de este barrio, que a todo el mundo le parece tan curioso y bonito y a mi me agobia tanto!! Será porque casi siempre que he ido iba cargado con las maletas para llegar o irme (el autobús se cogía por allí). Pegado, Little Italy que está presente como en cada gran ciudad americana en forma de calle de restaurantes italianos. Me veo obligado a destacar Caffe Sorrento, donde comimos. La comida era fantástica y los camareros muy muy simpáticos, sino mirad la foto con uno de los camareros de fondo de sorpresa.

Después de ahí fuimos a dar un paseillo por el East Village y nos retiramos al hotel porque estábamos todos bastante cansados y ya flaqueábamos después de tantos días pateando. Por la noche aún hicimos una escapada para subir a ver el Empire State y sus maravillosas vistas un ratito pero de vuelta de nuevo que necesitábamos sueñito!!

Vistas del Radio City Music Hall camino del Empire State

Como anécdota, de camino al Empire State encontré de casualidad este reloj que no marca la hora como todos, si no que marca el estado de la deuda nacional!! Que cosas tan raras pasan en América oye...

Foto 1: Mis padres contándose un chiste en el puente de Brooklyn

Foto 2: Comida en Little Italy. No os perdais al camarero por detrás

Foto 3: La deuda nacional americana

domingo, junio 24, 2007

Mary Poppins

Per a completar la meva ruta pels musicals de Disney a Nova York ja solament em quedava Mary Poppins. Als meus pares també els agradava la idea d'anar-hi, així que ja feia un mes que havia comprat les entrades. Els musicals de Disney són molt amens d'anar a veure perquè ja coneixes totes les cançons i si et va agradar la pel·lícula, t'agradarà el musical segur.

Tots esperant que comences l'obra

Si el Rey León estava a primera posició en el meu rànquing personal des que vam ser a l'abril, Mary Poppins està empatada, com a mínim a l'alçada. És una obra fantàstica, amb raó estava nominada a 7 Tony Awards (els premis de Broadway) entre ells, millor musical. La posada en escena és genial, amb uns canvis d'escenaris que realment costen de creure, i alguns moments que sembla que fan màgia de debò. La música ja sabem quina és i a més afegeixen alguns temes per a fer-lo més musical i parlar menys. Totes les obres que he vist valen la pena, però aquesta molt. Estic molt content d'haver-la anat a veure perquè vaig passar una estona molt feliç. "Con un poco de azúcar titi tiriri ti ti... "

Teatre New Amsterdam per dins un cop finalitzada l'obra

PD. Després de veure Mary Poppins, què hi ha més reconfortant que un bon buffet de postres al 'The View' de l'hotel Marriot de Times Square, amb la seva font de xocolata inclosa... mmmmmm... El meu pare va decidir demanar buffet de sopar normal i ja us dic ara que al restaurant no li va sortir a compte la nit!!!

La Vero xupant-se els dits amb el buffet de postres


Para completar mi ruta por los musicales de Disney en Nueva York ya solo me quedaba Mary Poppins. A mis padres también les gustaba la idea de ir, así que ya hacía un mes que había comprado las entradas. Los musicales de Disney son muy amenos de ir a ver porque ya conoces todas las canciones y si te gustó la película, te gustará el musical seguro.

Si el Rey León estaba en primera posición en mi ranking personal desde que fuimos en abril, Mary Poppins está empatada, cuanto menos a la altura. Es una obra fantástica, con razón estaba nominada a 7 Tony Awards (los premios de Broadway) entre ellos mejor musical. La puesta en escena es genial, con unos cambios de escenarios que realmente cuestan de creer, y algunos momentos que parece que hacen magia de verdad. La música ya sabemos la que es y además añaden algunos temas para hacerlo más musical y hablar menos. Todas las obras que he visto valen la pena, pero esta mucho. Estoy muy contento de haberla ido a ver porque pase un rato muy feliz. Con un poco de azúcar titi tiriri ti ti...

PD. Después de ver Mary Poppins, qué hay más reconfortante que un buen buffet de postres en 'The View' del hotel Marriot de Times Square, con su fuente de chocolate incluida... mmmmmm... Mi padre decidió pedir buffet de cena normal y ya os digo ahora que al restaurante no le salió a cuenta la noche!!!

Foto 1: Todos esperando que empezase la obra

Foto 2: Teatro New Amsterdam por dentro una vez finalizó la obra

Foto 3: Vero chupandose los dedos con el buffet de postres