domingo, julio 20, 2008

Mirant enrere II: i amb qui... / Mirando atrás II: y con quién…

Els llocs i les coses que fas són, en molts casos, impressionants i et poden arribar a deixar sense alè (de vegades pel fred!) però sense tenir algú al costat a qui estimis per a poder explicar-li i gaudir-ho junts, tot això no és res. Per això han estat especialment importants per a mi les visites que he rebut durant tot aquest temps aquí als Estats Units. Agraeixo infinitament a tots els que han pogut combinar dates per venir de visita, que, encara que EEUU és un país que es visita tard o d'hora, han aconseguit fer un buit per a acostar-se mentre jo estava per aquí. Començant per l’Ana i el Xavi amb qui vaig anar a NY per segona vegada i a Niàgara (amb l'Ana), seguit per la Marika i després el David, la Elo, la Silvia, el Germán, el Jordi i la Carla amb qui vaig anar a NY per quarta vegada i que van venir també a Boston a compartir un trocet de la meva vida allà a casa meva, a BC i per la ciutat. Em va fer especial il•lusió la visita de la meva família a Nova York i Boston també i poder visitar tants llocs increïbles junts. Finalment la visita del Carlos per a visitar la costa Oest d'EEUU sobre el nostre Mustang descapotable, va tancar un cicle de visites més que agraït per la meva banda.

La resta de viatges, han estat pràcticament sempre en grups més o menys grans, però que han estat l'essència de la diversió. D'entre ells, destaco el viatge a Chicago, on Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi van fer del viatge una autèntica obra d'art. També el Beto i el Davide van fer un quadre del nostre viatge a Nova Orleans. Què dir del comiat americà amb els bascos a San Diego on jo començava la meva ruta per la costa oest mentre ells tancaven una etapa. La genial acollida de la Sheila a San Francisco ens va permetre al Carlos i a mi, veure la ciutat amb una altra llum i molt més a fons. L’envolcall de vida, l'hospitalitat i la total disposició de l'Alberto i l’Annette a Miami, van ser la perfecta guarnició per a la fi de festa.

Fora dels viatges, una part encara més important però que queda més a l'ombra al blog és tota aquesta gent que ha format part del dia a dia de la meva estada. Tota aquesta gent meravellosa que m'ha fet passar tan bons moments i m'ha arrencat tantíssims somriures i ha fet possible aquesta sensació que en ocasions un no és capaç de reconèixer a temps: la felicitat. La felicitat de compartir moments amb gent com l'Álvaro Gironella, el Harry, la gent de la Fúria Espanyola & Co, el Juan, el Javi, la Hanna, la Paloma, la Jess, la Michele i la Caroline, la Lucía, la Dorianne, viure en una casa que va resultar ser tan genial per la gent que havia amb mi, les visites de grans amics que tots ells van aportar i els amics d'en Dan que tant bé ens van acollir sempre.

Per descomptat no tothom ha tingut la sort de poder viure en persona aquesta gran aventura amb mi en un o altre lloc que he rondat durant aquests mesos. És per això que vaig decidir en el seu moment començar aquest blog que avui acaba, on he intentat explicar com he viscut i com he sentit tot aquest temps des de l'altre costat del ‘toll’. D'alguna manera això em serveix com a diari personal d'una de les parts més importants de la meva vida, però per una altra m'ha mantingut en contacte amb la part que més m'enorgulleix de la meva vida: la gent que m'envolta, perquè les meves vivències arreu del món, no significarien res o no haguessin estat possibles sense els meus pares, sense el meu germà, sense la meva família, la que està i la que ja se’n va anar, sense els meus grandíssims amics, sense la gent que m'envolta i que em dóna sempre tant. A tots ells, a tots els que van seguir el blog pensant en què estaria fent el boig aquest per aquí i que gaudien llegint les meves aventures, en ocasions més d'una vegada diària, els dono les gràcies de tot cor. A tots aquells que miraven els meus videos i em deixaven comentaris donant-me suport i fent-me feliç veient que em recordaven encara estant tan lluny i a aquells que mai van deixar un comentari però llegien les meves ocurrències, gràcies de tot cor. A tots els que van ensopegar amb el blog per casualitat o el van llegir alguna vegada esporàdica o simplement van veure les fotos i van perdre uns minuts de la seva vida fent una ullada, a aquells que mai el van llegir o no van tenir temps però van pensar en mi en algun moment de les seves vides i em van regalar un missatge per a veure com m'anava, a ells també gràcies de tot cor.

No existeixen llocs tan bonics com les persones que en ells coneixes o a qui recordes i t'agradaria tenir al teu costat allà. Per a tota la gent que duu anys al meu costat i per a tots aquells amb qui he tingut la sort de creuar-me en aquests mesos, vosaltres heu fet i formeu part del meu viatge i de mi.

Una gran abraçada

Els habitants de 12 Braemore Road

L'Ana i jo a Niàgara

El Xavi i jo a NY abans de pujar a l'helicòpter

La Furia Española & Co

La Marika i jo sota una gran tempesta

Julen i Beto

Els meus amics de visita a Nova York

La familia a NY

La Sheila i el Carlos a San Francisco

La Jess i jo a la última festa a Boston


Los lugares y las cosas que haces son, en muchos casos, impresionantes y te pueden llegar a dejar sin aliento (a veces por el frío!) pero sin tener alguien al lado a quien quieras para podérselo contar y disfrutarlo juntos, no es nada. Por eso han sido especialmente importantes para mí las visitas que he recibido durante todo este tiempo aquí en Estados Unidos. Agradezco infinitamente a todos los que han podido combinar fechas para venir de visita, que, aunque EEUU es un país que se visita tarde o temprano, han conseguido hacer un hueco para acercarse mientras yo estaba por aquí. Empezando por Ana i Xavi con quien fui a NY por segunda vez y a Niágara (solo con Ana), seguido por Marika y después David, Elo, Silvia, Germán, Jordi y Carla con quien fui a NY por cuarta vez y que vinieron también a Boston a compartir un trocito de mi vida allí en mi casa, en BC y por la ciudad. Me hizo especial ilusión la visita de mi familia a Nueva York y Boston también y poder visitar tantos lugares increíbles juntos. Por último la visita de Carlos para visitar la costa Oeste de EEUU a bordo de nuestro Mustang descapotable cerró un ciclo de visitas más que agradecido por mi parte.

El resto de viajes, han sido prácticamente siempre en grupos más o menos grandes, pero que han sido la esencia de la diversión. De entre ellos, destaco el viaje a Chicago, donde Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi hicieron del viaje una auténtica obra de arte. También Beto y Davide hicieron un cuadro de nuestro viaje a Nueva Orleáns. Qué decir de la despedida americana con los vascos en San Diego donde yo empezaba mi ruta por la costa oeste mientras ellos cerraban una etapa. La genial acogida de Sheila en San Francisco nos permitió a Carlos y a mi, ver la ciudad con otra luz y mucho más profundamente. Estar rodeado de la vida, la hospitalidad y la total disposición de Alberto y Annette en Miami, fueron la perfecta guinda para el fin de fiesta.

Fuera de los viajes, una parte aún más importante pero que queda más en la sombra en el blog es toda esa gente que ha formado parte del día a día de mi estancia. Toda esta gente maravillosa que me ha hecho pasar tan buenos momentos y me ha arrancado tantísimas sonrisas y ha hecho posible esa sensación que en ocasiones uno no es capaz de reconocer a tiempo: la felicidad. La felicidad de compartir momentos con gente como Álvaro Gironella, Harry, la gente de la Furia Española & Co, Juan, Javi, Hanna, Paloma, Jess, Michele y Caroline, Lucía, Dorianne, vivir en una casa que resultó ser tan genial por la gente que había conmigo, las visitas de grandes amigos que todos ellos aportaron y los amigos de Dan que tan bien nos acogieron siempre.

Por supuesto no todo el mundo ha tenido la suerte de poder vivir en persona esta gran aventura conmigo en uno u otro lugar que he rondado durante estos meses. Es por eso que decidí en su día empezar este blog que hoy termina, donde he intentado contar como he vivido y como he sentido todo este tiempo desde el otro lado del charco. De alguna forma esto me sirve como diario personal de una de las partes más importantes de mi vida, pero por otra me ha mantenido en contacto con la parte que más me enorgullece de mi vida: la gente que me rodea, porque mis vivencias en cualquier parte del mundo, no significarían nada o no hubieran sido posibles sin mis padres, sin mi hermano, sin mi familia, la que está y la que ya se fue, sin mis grandísimos amigos, sin la gente que me rodea y que me da siempre tanto. A todos ellos, a todos los que siguieron el blog pensando en qué estaría haciendo el loco este por ahí y que disfrutaban leyendo mis aventuras en ocasiones más de una vez diaria les doy las gracias de corazón. A todos aquellos que miraban mis videos y me dejaban comentarios apoyándome y haciéndome feliz viendo que me recordaban aún estando tan lejos y a aquellos que nunca dejaron un comentario pero leían mis andanzas, gracias de corazón. A todos los que tropezaron con el blog por casualidad o lo leyeron alguna vez esporádica o simplemente vieron las fotos y perdieron unos minutos de su vida ojeándolas, a aquellos que nunca lo leyeron o no tuvieron tiempo pero pensaron en mí en algún momento de sus vidas y me regalaron un mensaje para ver como me iba, a ellos también gracias de corazón.

No existen lugares tan bonitos como las personas que conoces en ellos o a los que recuerdas y te gustaría tener a tu lado allí. Para toda la gente que lleva años a mi lado y para todos aquellos con quien he tenido la suerte de cruzarme en estos meses, vosotros habeis hecho y formais parte de mi viaje y de mí.

Un gran abrazo.

Mirant enrera I: Quantes coses / Mirando atrás I: Cuántas cosas

I va arribar el dia del comiat. Exactament 6 mesos després de la meva arribada a l'aeroport de Boston el 9 de Gener, arribava la meva partida des del mateix lloc. No puc dir que aquests 6 mesos s'hagin passat volats la veritat. Sí que una vegada que arriba la fi, recordes tot allò anterior i sembla mentida que tot això tan esperat ja hagi desaparegut. Per diverses raons, res de tot això ha desaparegut. Potser perquè tot aquest temps és una cosa que sempre recordaré i d'aquesta manera mai desapareixerà. Potser perquè sento haver aprofitat tot el temps que he tingut aquí d'una manera o una altra, sento haver omplert cada buit a l'agenda amb algun lloc, alguna persona o algun sentiment.

Just abans de començar a còrrer amb els karts!


He visitat pràcticament tots els llocs que havia planificat al meu cap mesos i mesos enrere, cosa de la qual me'n alegro molt. Amb els dits de la mà puc contar coses o llocs que m'hagués vingut de gust veure i no he vist, coses que volia fer i no he fet.

Si em poso a pensar en tot el que he fet, sens dubte perdo el compte. He estat a innombrables partits de la NBA al pavelló dels Boston Celtics, contra, per exemple, els Lakers, on vaig aconseguir asseure'm a primera fila tenint la impressionant oportunitat de tenir a Kobe Bryant a dos pams de mi, Toronto Raptors on vam tenir l'oportunitat de parlar i fer-nos algunes fotos amb Calderón (jugador espanyol d'aquest equip), i San Antonio Spurs, actuals campions de la NBA (del món com ells diuen). També he tingut l'oportunitat de veure un parell de partits al pavelló dels Knicks a Nova York, he vist als Harlem Globe Trotters, he vist als New York Yankees de Beisbol al seu estadi igual que als Boston Red Sox. He anat a veure als Boston Bruins (Hoquei gel) i he assistit al gran espectacle que són els partits de les lligues universitàries d'Hoquei gel i básquet a BC.

Al cotxe camí de Connecticut per fer Paracaigudisme! La Michele anava conduint!


A part d'espectacles esportius, he anat a nombrosos musicals com Cats, La Bella i la Bèstia, El Rey León, Mary Poppins o Tarzán (la majoria d'ells a Nova York) o fins i tot ballet amb Somni d'una Nit d'Estiu a Boston.

També he pogut gaudir multitud d'activitats amb els amics que he tingut la sort de fer aquí, com el dia que vam decidir anar als Karts que ho vam passar genial fent carreres, quan vam decidir anar-nos-en a esquiar a Sunday River, el genial dia de camping a Boston Common de l'última setmana on vam poder estar gairebé tots i com no, la decisió d'anar-nos-en a fer paracaigudisme.
He pogut gaudir d'aquestes fantàstiques festes americanes a cases, entre elles les memorables de Braemore Road, les de casa del Juan o l’Alberto, o les del campus a casa de la Paloma o a casa del Javi amb la seva exitosa Glamorous Party.

El David i jo a l'estadi dels Yankees!

Els llocs que he visitat a Estats Units corren escampats per tot el blog, des de les 6 vegades que he tingut la sort d'estar a la colosal Nova York fins al més a Califòrnia on vaig tenir la sort de visitar San Diego, Los Àngeles, Santa Bàrbara, San Francisco, Santa Cruz, Yosemite, Sonora, Sacramento, Tijuana (Mèxic), Las Vegas dues vegades (Nevada) i el Gran Canó del Colorado (Arizona). Posteriorment Miami i Orlando amb els seus parcs d'atraccions havent gaudit mesos abans de llocs com les Cataractes del Niàgara, Baltimore, Washington, Philadelphia, Chicago, Montreal (Canadà) o New Orleans amb els seus pantans on vam poder veure caimans en llibertat… Sóc afortunat.

Y llegó el día de la despedida. Exactamente 6 meses después de mi llegada al aeropuerto de Boston el 9 de Enero, llegaba mi partida desde el mismo lugar. No puedo decir que estos 6 meses se hayan pasado volados la verdad. Sí que una vez que llega el fin, recuerdas todo lo anterior y parece mentira que todo eso tan esperado ya haya desaparecido. Por varias razones, nada de todo eso ha desaparecido. Quizá porque todo este tiempo es algo que siempre recordaré y de esa manera nunca desaparecerá. Quizá porque siento haber aprovechado todo el tiempo que he tenido aquí de una manera u otra, siento haber llenado cada hueco en la agenda con algún lugar, alguna persona o algún sentimiento.

El inolvidable día en Sunday River

He visitado prácticamente todos los lugares que había planificado en mi cabeza meses y meses atrás, cosa de la que me alegro mucho. Con los dedos de la mano puedo contar cosas o lugares que me hubiera apetecido ver y no he visto, cosas que quería hacer y no he hecho.

Si me pongo a pensar en todo lo que he hecho, sin ninguna duda pierdo la cuenta. He estado en innumerables partidos de la NBA en el pabellón de los Boston Celtics contra por ejemplo los Lakers, donde conseguí sentarme en primera fila teniendo la impresionante oportunidad de tener a Kobe Bryant a dos palmos de mí, Toronto Raptors donde tuvimos la oportunidad de hablar y hacernos algunas fotos con Calderón (jugador español de este equipo), y San Antonio Spurs, actuales campeones de la NBA (del mundo como ellos dicen). También he tenido la oportunidad de ver un par de partidos en el pabellón de los Knicks en Nueva York, he visto a los Harlem Globe Trotters, he visto a los New York Yankees de Béisbol en su estadio al igual que a los Boston Red Sox. He ido a ver a los Boston Bruins (Hockey hielo) y he asistido al gran espectáculo que son los partidos de las ligas universitarias de Hockey hielo y baloncesto.

Un montón de amigos en el picnic en Boston Common

A parte de espectáculos deportivos, he ido a numerosos musicales como Cats, La Bella y la Bestia, El Rey León, Mary Poppins o Tarzán (la mayoría de ellos en Nueva York) o incluso ballet con Sueño de una Noche de Verano en Boston.

También he podido disfrutar multitud de actividades con los amigos que he tenido la suerte de hacer aquí, como el día que decidimos ir a los Karts en que lo pasamos genial haciendo carreras, cuando decidimos irnos a esquiar a Sunday River, el genial día de camping en Boston Common de la última semana donde pudimos estar casi todos y como no, la decisión de irnos a hacer paracaidismo.

También tuve la suerte de formar parte de La Furia Española & Company, nuestro equipo de futbol 7 de la uni del que nunca pude compartir nada en el blog entre unas cosas y otras por falta de tiempo.

He podido gozar de esas fantásticas fiestas americanas en casas, entre ellas las memorables de Braemore Road, las de casa de Juan o Alberto, o las del campus en casa de Paloma o en casa de Javi con su exitosa Glamorous Party.

Los lugares que he visitado en Estados Unidos corren desperdigados por todo el blog, desde las 6 veces que he tenido la suerte de estar en la colosa Nueva York hasta el més en California donde tuve la suerte de visitar San Diego, Los Ángeles, Santa Bárbara, San Francisco, Santa Cruz, Yosemite, Sonora, Sacramento, Tijuana (Mèxico), Las Vegas dos veces (Nevada) y el Gran Cañón del Colorado (Arizona). Posteriormente Miami y Orlando con sus parques de atracciones habiendo disfrutado meses antes de lugares como las Cataratas del Niágara, Baltimore, Washington, Philadelphia, Chicago, Montreal (Canadá) o New Orleans con sus pantanos donde pudimos ver caimanes en libertad… Soy afortunado.

Dos últims dies a Boston / Dos últimos días en Boston

Els meus dos últims dies als Estats Units, com no podia ser d'una altra manera, havien d'acabar a Boston, on tot va començar. Aquesta vegada deixant-me de luxes, quedant-me a un hostal al centre de Boston, lluny d'on jo vaig passar la majoria del temps, als voltants de Boston College. Vaig aprofitar per a visitar algun que altre lloc que encara no havia visitat i per a passar per última vegada i acomiadar-me d'aquells que ja havia visitat tantes vegades.

Prudential Building i altres al centre de Boston

Vaig tornar, com no, a BC de visita, per a acomiadar-me jo sol de la destinació principal del viatge. Tot seguia igual, encara que no hi havia ni un ànima. En realitat, tot era diferent per aquesta mateixa raó. Era trist visitar-ho per última vegada, però alhora no ho era tant ja que no tenia ja amics allà, ni anava a passar el dolor d'un comiat, ni deixava a ningú enrere marxant, almenys en aquell moment.

El BC que jo he conegut durant tot aquest temps ha estat la gent que amb la qual he compartit tants bons moments. Un BC buit no significa més que records de moments passats amb algú a algun racó. Llençats a la gespa amb el Julen i la Jess, prenent unes pastes amb el Beto davant de la classe de Craft trobant-nos amb l’Álvaro, camí de classe de HR amb l’Echeba i el Juan, o parlant pels descosits a classe de Computers amb el Fer, el Fran i la majoria dels anteriors. Menjant a la cafeteria de Lower i fent al migdia amb el Beto els deures per a aquella mateixa tarda, corrents a classe i sempre arribant tard. Un dia la professora de broma ens va dir que la classe no començava a l’hora espanyola per a nosaltres jeje. Els milers d'anècdotes que ara mateix se m'escapen però que es van recordant per moments i et fan deixar anar aquest somriure de ximple, i és que tot aquest temps a BC és un temps per a recordar amb un gran somriure.

Un buit però preciós campus de BC


Mis dos últimos días en Estados Unidos, como no podía ser de otra manera, tenían que acabar en Boston, donde todo empezó. Esta vez dejándome de lujos, estando en un hostal en el centro de Boston, lejos de donde yo pasé la mayoría del tiempo, en los alrededores de Boston College. Aproveché para visitar algún que otro lugar que aún no había visitado y para pasar por última vez y despedirme de aquellos que ya había visitado tantas veces.

Volví, como no, a BC de visita, para despedirme yo solo del destino principal del viaje. Todo seguía igual, aunque no había ni un alma. En realidad, todo era diferente por esa misma razón. Era triste visitarlo por última vez, pero a la vez no lo era tanto ya que no tenía ya amigos allí, ni iba a pasar el dolor de una despedida, ni dejaba a nadie atrás marchándome, por lo menos en aquel momento.

Boston College

El BC que yo he conocido durante todo este tiempo ha sido la gente que con la que he compartido tantos buenos momentos. Un BC vacío no significa nada más que recuerdos de momentos pasados con alguien en algún rincón. Tirados en el césped con Julen y Jess, tomándonos unas pastas con Beto delante de la clase de Craft encontrándonos con Álvaro, camino de clase de HR con Echeba y Juan, o hablando por los codos en clase Computers con Fer, Fran y la mayoría de los anteriores. Comiendo en la cafetería de Lower y haciendo a mediodía con Beto los deberes para aquella misma tarde corriendo a clase y siempre llegando tarde. Un día la profesora en broma nos dijo que la clase no empezaba a hora española para nosotros jeje. Las miles de anécdotas que ahora mismo se me escapan pero que se van recordando por momentos y te hacen soltar esa tonta sonrisa, y es que todo este tiempo en BC es un tiempo para recordar con una gran sonrisa.

Foto 1: Prudential Building y otros en el centro de Boston

Foto 2: Un vacío pero precioso campus de BC

jueves, mayo 22, 2008

Tornada a Boston / Vuelta a Boston

A l'endemà, se suposava que havia d'anar a visitar la NASA que està a ‘Cabo Cañaveral’, que us sonarà per ser el lloc des d'on es fan els llançaments dels coets. No va poder ser per diverses raons. La principal que em vaig adormir. Vaig posar el despertador a les 7 i vaig dir ‘5 minutets més’ i vaig dormir només 5 hores més. Fer tant de turisme cansa molt!! Una altra de les raons va ser la incompetència de la gent del taulell de l'hotel en trobar la companyia que et duia i et portava del lloc. Això em va dur a reservar un cotxe de lloguer per a anar pel meu compte, que em sortia molt car, així que encara sort que em vaig adormir!!

La resta de dia el vaig dedicar a escriure nous però endarrerits posts per al blog per a poder arribar algun dia a resumir tota aquesta aventura, fins que va arribar l'hora d'agafar l'últim vol nacional del viatge, que em duia de tornada a Boston per un parell de dies.

Hotel Hyatt dins de l'aeroport d'Orlando. A l'esquerra podeu veure el simbol i tota la balconada són habitacions. Estava realment a dins després de passar un control!!

La curiositat del dia la va donar durant el viatge de tornada, la televisió que ve incorporada als seients de l'avió. Fent una mica de zapping vaig arribar al que creia un concurs de conya... Es diu USRPSL. Així dit sembla un munt de lletres sense sentit però són les inicials de United States Rock Paper Scissors League... La lliga de pedra paper tisores!!!! I és real!! De veritat!!! De fet s'estava fent en un conegudíssim hotel de Las Vegas (el Mandalay Bay) i estava pleníssim de públic pel que es veia a les imatges!... Guanyaven moltes peles els campions! Que en són de freaks els americans!!

Dos dels participants del USRPSL, crec que a la final o semifinals



Al día siguiente, se suponía que tenía que ir a visitar la NASA que está en Cabo Cañaveral, que os sonará por ser el lugar desde donde se hacen los lanzamientos de los cohetes. No pudo ser por varias razones. La principal que me dormí. Puse el despertador a las 7 y dije ‘5 minutos más’ y dormí 5 horas más solamente. Hacer tanto turismo cansa mucho!! Otra de las razones fue la incompetencia de la gente del mostrador del hotel en encontrar la compañía que te llevaba y te traia del lugar. Esto me llevó a reservar un coche de alquiler para ir por mi cuenta, que me salía muy caro, así que menos mal que me dormí!!

El resto de día lo dediqué a escribir nuevos pero atrasados posts para el blog para poder llegar algún día a resumir toda esta aventura, hasta que llegó la hora de coger el último vuelo nacional del viaje, el que me llevaba de vuelta a Boston por un par de días.

Hotel Hyatt dentro del aeropuerto de Orlando. A la derecha podeis ver el símbolo y toda la balconada son habitaciones. Estaba realmente dentro después de pasar un control!!

La curiosidad del día la dio durante el viaje de vuelta, la televisión que viene incorporada a los asientos del avión. Haciendo un poco de zapping llegué al que creia un concurso de coña... Se llama USRPSL. Dicho así parece un montón de letras sin sentido pero son las iniciales de United States Rock Paper Scissors League... La liga de piedra papel tijeras!!!! Y es real!! De verdad!!! De hecho se estaba haciendo en un conocidísimo hotel de Las Vegas (el Mandalay Bay) y estaba llenísimo de público por lo que se veía en las imágenes!... Ganaban muchas pelas los campeones! Que freaks son los americanos!!!

Foto 2: Dos de los participantes del USRPSL, creo que en la final o semifinales

lunes, noviembre 12, 2007

Orlando: Walt Disney World

A l'endemà si que tocava Disney d'una vegada!!! Vaig fer durant tot el dia una regressió als meus 13 anys quan vaig tenir la sort de poder anar a Disneyland Paris amb el viatge de vuitè del cole (per als més joves, vuitè és erròniament conegut com 2º d'ESO).

The Magic Kingdom, where dreams come true

El parc és una meravella, però el de Paris no té res a envejar-li ja que de fet està fet a imatge i semblança seva. La màgia de Disney corre per tots els cantons, amb tots els seus edificis típics, el seu castell regnant en el centre, la música que surt de tot arreu i per sobre de tot les seves botigues de peluixos!! Quan tingui fills els ompliré l'habitació de peluixos amb l'excusa!!

L'interior del parc on tot és tant pintoresc...

Una vegada més vaig tornar a conèixer a algú que em va amenitzar el dia. Aquesta vegada van ser tres noies de ‘Puelto Rico’ com sembla ser que allà ho pronuncien. Eren molt divertides però aquesta vegada per desgràcia les vaig trobar una mica més entrat el dia, però l'estona que vam passar va estar molt bé.

La carrossa de la Ventafocs a la cavalcada nocturna

L'última cosa a Disney, que no et pots perdre, és l'espectacle de focs artificials, que vam estar a punt de no poder veure perquè plovia una mica. Finalment ja van començar amb una mica de retard, però l'espera va valer totalment la pena. Van ser molt molt bonics i més combinats amb la música de Disney.

Els fantàstics focs artificials davant del famós castell de Disney




Al día siguiente si que tocaba Disney de una vez!!! Hice durante todo el día una regresión a mis 13 años cuando tuve la suerte de poder ir a Disneyland Paris con el viaje de octavo del cole (para los más jóvenes, octavo es erróneamente conocido como 2º de ESO).

La casa de caramelo y chocolate de Hansel y Gretel!! Era como estar dentro de un dibujo animado

El parque es una maravilla, pero el de Paris no tiene nada que envidiarle ya que de hecho está hecho a su imagen y semejanza. La magia de Disney corre por todas las esquinas, con todos sus edificios típicos, su castillo reinando en el centro, la música que sale de todas partes y sobretodo sus tiendas de peluches!! Cuando tenga hijos les voy a llenar el cuarto de peluches con la excusa!!

Paisajes de dentro del pueblo Disney

Una vez más volví a conocer a alguien que me amenizó el día. Esta vez fueron tres chicas de ‘Puelto Lico’ como parece ser que allí lo pronuncian. Eran muy divertidas pero esta vez por desgracia las encontré un poquito más entrado el día, pero el rato que pasamos estuvo muy bien.

Paseo principal que desemboca en el castillo

Lo último en Disney, que no te puedes perder, es el espectáculo de fuegos artificiales, que estuvimos apunto de no poder ver porque llovía un poquito. Finalmente ya empezaron con un poco de retraso, pero la espera valió totalmente la pena. Fueron muy muy bonitos y más combinados con la múscia de Disney.

Carrozas de la cabalgata nocturna

Foto 2: El intreior del parque donde todo es tan pintoresco...

Foto 3: La carroza de Cenicienta en la cabalgata nocturna

Foto 4: Los fantásticos fuegos artificiales ante el famoso castillo de Disney

miércoles, noviembre 07, 2007

Orlando: Universal Studios – Islands of Adventure

El dia 5 molt molt aviat ja agafava un autobús de camí a Orlando perquè em feia especial il·lusió anar a Walt Disney World. Malgrat tot, tothom a Miami, m'havia recomanat anar a Universal Studios en comptes de Disney World perquè aquest últim estava més orientat a nens petits i l'altre tenia més muntanyes russes.

Entrada d' Universal Studios

M'ho van dir tantes vegades que al final vaig decidir, no canviar d'opinió sobre quin parc anava a anar, però si adherir les opinions dels altres. En resum que vaig anar als dos i llestos.

L'entrada d'Universal Studios tot il·luminat quan vaig sortir

Las Vegas és als casinos el que Orlando és als parcs d'atraccions. Hi ha un munt de parcs d'atraccions. Sobretot estan els grans i més famosos com Disney World, Universal Studios, Islands of Adventure, Sea World i algun més, però després hi ha parquets petits espargits per tot arreu, perquè al cap i a la fi cada ciutat d'EEUU és un parc temàtic amb un tema, i Orlando és el parc dels parcs temàtics.

Vaig arribar amb l'autobús al voltant de les 11 i un noi molt amable de la companyia de l'autobús em va dur a l'hotel en el seu cotxe perquè quedava prop d'una família que havia de dur i com ell tornava cap a enrere cap a casa seva en direcció a Universal Studios em va dir que si volia em deixava allà. D'aquesta manera vaig decidir començar per aquest parc i evitar-me 30 dòlars de taxi si havia d'anar pel meu compte l'endemà. Quan t'assabentes del preu de l'entrada del parc, encara és més important estalviar-te diners en qualsevol cosa que puguis perquè t'astellen ni més ni menys que 85 dòlars!!! Per als d'allà, segurament comprant 5 pots del ColaCao de torn que tinguin per allà tindran 2x1 però jo com que ni idea... De tota manera, dins d'aquest preu podies entrar en Universal Studios i Islands of Adventure que són dos parcs colindants. La diferència si solament volies anar a un era de 5 dòlars així que òbviament…

Aquest és el ticket que si perds ja et pots donar de cops de cap contra el terra, perquè val un dineral!! El que el duu soc jo, fàcilment reconeixible pels meus pantalons de flors jeje

Així vaig començar per Islands of Adventure. Té unes atraccions molt xules, especialment Spiderman, Hulk i sobretot Dragon of Fire i Dragon of Ice. Aquesta última immmmpresionant!! La millor en que m'he muntat fins a ara, i sí, millor que el Dragon Khan!!! El dia m'el van amenitzar uns nois que vaig trobar a la cua del Spiderman, que em van començar a parlar, una vegada més donant mostra del bon i obert caràcter dels americans. Eren jovenets, d'entre 16 i 19, però a mi tant se m'en dóna perquè eren molt macos, i em vaig passar tot el dia amb ells cap amunt i cap avall i em vaig divertir molt. Anar només a un parc d'atraccions pot ser divertit però tampoc tant!!

L'entrada a la millor atracció que he pujat mai: Dragon of Fire & Dragon of Ice

Després d'un diluvi d'uns 45 minuts, típic de Florida en aquestes èpoques, ens vam passar a Universal Studios, on tot està basat en pel·lícules famoses i tens atraccions com Shrek, Terminator o Tiburón per exemple i especialment Twister. Aquest últim és un show on se simula un tornat i està tan tant bé que quan acaba tothom surt aplaudint d'allà perquè és hiper real.

Un dels grans i numerosos diluvis diaris. Les atraccions van estar parades una bona estona!

Abans d'anar-me'n a l'hotel cap a allà a les 11 vaig pensar ‘quina gana tinc’ mentre passava per davant de Bubba Gump Orlando jejeje i òbviament vaig entrar-hi a prendre'm el meu últim sopar Bubba del meu viatge.


El día 5 muy muy prontito ya cogía un autobús de camino a Orlando porque me hacía especial ilusión ir a Walt Disney World. A pesar de todo, todo el mundo en Miami, me había recomendado ir a Universal Studios en vez de Disney World porque este último estaba más orientado a niños pequeños y el otro tenía más montañas rusas.

Me lo dijeron tantas veces que al final decidí, no cambiar de opinión sobre a que parque iba a ir, pero si adherir las opiniones de los demás. En resumen que fui a los dos y listos.

Ya hacia media tarde camino de Islands of Adventure para aprovechar el dinero pagado!

Las Vegas es a los casinos lo que Orlando es a los parques de atracciones. Hay un montón de parques de atracciones. Sobretodo estan los grandes y más famosos como Disney World, Universal Studios, Islands of Adventure, Sea World y alguno más, pero después hay parquecitos pequeños esparcidos por ahí, porque al fin y al cabo cada ciudad de EEUU es un parque temático con un tema, y Orlando es el parque de los parques temáticos.

Llegué con el autobús alrededor de las 11 y un chico muy majo de la compañía del autobús me llevó al hotel en su coche porque quedaba cerca de una familia que tenía que llevar y como el volvía hacia atrás hacia su casa en dirección a Universal Studios me dijo que si quería me dejaba allí. De esa manera decidí empezar por ese parque y evitarme 30 dólares de taxi si tenía que ir por mi cuenta el día siguiente. Cuando te enteras del precio de la entrada del parque, aún es más importante ahorrarte dinero en cualquier cosa que puedas porque te astillan ni más ni menos que 85 dólares!!! Para los de allí, seguramente comprando 5 botes del ColaCao de turno que tengan por allí tendrán 2x1 pero yo como que ni idea... De todas maneras, dentro de ese precio podías entrar en Universal Studios y Islands of Adventure que son dos parques colindantes. La diferencia si solo querías ir a uno era de 5 dólares así que obviamente…

Así empecé por Islands of Adventure. Tiene unas atracciones muy guapas, en especial Spiderman, Hulk y sobretodo Dragon of Fire y Dragon of Ice. Esta última immmmpresionante!! La mejor en que me he montado hasta ahora, y sí, mejor que el Dragon Khan!!! El día me lo amenizaron unos chicos que encontré en la cola del Spiderman, que me empezaron a hablar, una vez más dando muestra del buen y abierto carácter de los americanos. Eran jovencillos, de entre 16 y 19, pero a mi tanto me da porque eran muy majos, y me pasé todo el día con ellos arriba y abajo y me divertí mucho. Ir solo a un parque de atracciones puede ser divertido pero tampoco tanto!!

Stephanie posando para salir en mi blog

Después de un diluvio por unos 45 minutos, típico de Florida en estas épocas, nos pasamos a Universal Studios, donde todo está basado en películas famosas y tienes atracciones como Shrek, Terminator o Tiburón por ejemplo y en especial Twister. Este último es un show en que se simula un tornado y está tan tan bien que cuando acaba todo el mundo sale aplaudiendo de allí porque es hiper real.

Yo antes de entrar en la atracción de tiburón. Me hizo gracia porque la había visto en la tele hacía tiempo.

Antes de irme al hotel hacia allà a las 11 pensé ‘qué hambre tengo’ mientras pasaba por delante de Bubba Gump Orlando jejeje y obviamente entre a tomarme mi última cena Bubba de mi viaje.

Foto 2: La entrada a Universal Studios toda iluminada cuando salí por la noche

Foto 3: Este es el ticket que si pierdes ya te puedes dar cabezazos contra el suelo, porque vale un dineral!! El que lo lleva soy yo, facilmente reconocible por mis pantalones de flores jeje

Foto 4: La entrada a la mejor atracción que he subido nunca: Dragon of Fire & Dragon of Ice

Foto 5: Uno de los grandes y numerosos diluvios diarios. Las atracciones estuvieron paradas un buen rato!

martes, octubre 23, 2007

Miami: Alberto y Annette

L’Alberto i l’Annette han estat la base del meu viatge a Miami. Sense ells el meu viatge hagués estat probablement bé perquè la ciutat és de puta mare, però ni de bon tros hagués estat aprop del que va ser. Des del primer moment li vaig estar escalfant el cap a l’Alberto, primer amb el meu canvi de bitllet i fent-li anar a buscar-me ara a una hora, ara a una altra; ara a un aeroport, ara a un altre…

Ja ens vam trobar per fi a l'aeroport i a partir d'aquí, em va oferir tot el que tenia, la seva casa, la casa que m'havia aconseguit per a quedar-me, el seu cotxe per a anar dalt i baix, els seus genials amics que em van acollir perfectament i sobretot el seu temps. Ell treballava entresetmana, però solament sortir de treballar es venia per a dur-me a algun lloc i ens quedàvem fins al tard encara que treballés a l'endemà.

El mateix va passar amb l’Annette, que m'acollia i em passejava mentre podia quan l’Alberto estava treballant. Sempre intentant entre els dos que m'ho passés tan bé com fos possible i intentar fer el màxim de coses possibles.

Jo ja coneixia a l’Alberto d'haver estat amb ell per BC i sabia com era, però en cap moment vaig esperar tant tant d'aquest viatge, ni tantísima generositat per la seva banda i per part de l’Annette, a la qual tot just coneixia d'haver parlat abans una vegada amb ella d’un cop que va venir a visitar Boston (i ni tan sols s'en recordava de mi!!!La perdono vaaaaa…!) Encara que ja vaig intentar expressar-los la meva gratitud pel seu comportament quan estava allà, ho faig de nou públicament pel blog, perquè em van fer sentir com un més de les seves famílies i perquè m'ho vaig passar increïble, 100% gràcies a ells!! A veure si veniu A Barcelona aviat i us puc retornar el favor!!


L'Alberto i l'Annette després de fer una salsa on mullar els Doritos!!


Alberto y Annette han sido la base de mi viaje a Miami. Sin ellos mi viaje hubiera estado probablemente bien porque la ciudad es de puta madre, pero ni mucho menos hubiera estado cerca de lo que fue. Desde el primer momento le estuve calentando la cabeza a Alberto, primero con mi cambio de billete y haciéndole ir a buscarme ahora a una hora, ahora a otra; ahora a un aeropuerto, ahora a otro…

Ya nos encontramos por fin en el aeropuerto y a partir de ahí, me ofreció todo lo que tenía, su casa, la casa que me había conseguido para quedarme, su coche para ir arriba y abajo, sus geniales amigos que me acogieron perfectamente y sobretodo su tiempo. Él trabajaba entresemana, pero solo salir de trabajar se venía para llevarme a algún sitio y nos quedábamos hasta tarde aunque trabajase al día siguiente.

Lo mismo pasó con Annette, que me acogía y me paseaba mientras podía cuando Alberto estaba trabajando. Siempre intentando entre los dos que me lo pasara lo mejor posible e intentar hacer el máximo de cosas posibles.

Yo ya conocía a Alberto de haber estado con el por BC y sabía como era, pero en ningún momento esperé tanto tanto de este viaje, ni tantísima generosidad por su parte y por parte de Annette, a la que apenas conocía de haber hablado antes una vez con ella en una vez que vino a visitar Boston (y ni siquiera se acordaba de mí!!!La perdono vaaaaa…!) Aunque ya intenté expresarles mi gratitud por su comportamiento cuando estaba allí, lo hago de nuevo públicamente por el blog, porque me hicieron sentir como uno más de sus familias y porque me lo pasé increíble, 100% gracias a ellos!! A ver si venís a Barcelona pronto y os puedo devolver el favor!!


Viendo los fuegos artificiales

Foto 1: Alberto y Annette después de hacer una salsa donde mojar los Doritos!!

Miami: el 4 de Julio. Pasando el Día de la Independencia en Miami!

El mateix dia 4 de Juliol va ser el dia que vaig estar a casa de l'Annette per l'aniversari del seu pare. Encara sent família de cubans, la casa es veia adornada amb detalls americans en molts racons, suposo en part perquè la pàtria que els ha acollit la senten també com seva.

Aquell matí hi havia una desfilada per Key Biscayne, on viu l'Alberto i l'Annette pel dia de la Independència, que amablement em vaig perdre perquè òbviament havíem sortit de festa el dia d'abans. De tota manera vaig tenir l'oportunitat de veure un dels vehicles que sortien en la desfilada, ja que estava aparcat al pàrquing de l'Alberto. Vaja si era típic patriòtic aquest cotxe!!


Després de menjar del pastís d'aniversari, també molt típic americà, ens vam encaminar juntament amb tots els cubans cap a una de les platges de la zona on es mostraven els focs artificials tan famosos d'aquest dia. La veritat que la situació era immillorable, a la platjeta, de nit, en hamaques, caloreta, veient els focs artificials amb la música de fons i l'himne americà clar!! La veritat que a mi m'encanten els focs artificials, però personalment per a ser un 4 de Juliol van estar una mica fluixos. Haurien de fer-li un ull als de les festes de la Mercè a Barcelona i prendre apunts! En general em va fer il·lusió estar allà un dia tant assenyalat com aquest.

Tots els pastissos el dia de l'aniversari. No us perdeu les estovalles amb la bandera americana

El mismo día 4 de Julio fue el día que estuve en casa de Annette por el cumpleaños de su padre. Aún siendo familia de cubanos, la casa se veía adornada con detalles americanos en muchos rincones, supongo en parte porque la patria que les ha acogido la sienten también como suya.

Aquella mañana había un desfile por Key Biscayne, donde vive Alberto y Annette por el Día de la Independencia, que amablemente me perdí porque obviamente habíamos salido de fiesta el día de antes. De todas maneras tuve la oportunidad de ver uno de los vehículos que salían en el desfile, ya que estaba aparcado en el parking de Alberto. Vaya si era típico patriótico este coche!!

Annette con su primito (o sobrino?) en las hamacas viendo los fuegos artificiales con Alberto detrás

Después de comer de la tarta de cumpleaños, también muy típica americana, nos encaminamos junto con todos los cubanos hacia una de las playas de la zona donde se mostraban los fuegos artificiales tan famosos de este día. La verdad que la situación era inmejorable, en la playita, de noche, en hamacas, calorcito, viendo los fuegos artificiales con la musica de fondo y e himno americano claro!! La verdad que a mi me encantan los fuegos artificiales, pero personalmente para ser un 4 de Julio estuvieron un poco flojos. Tendrían que echarle un ojo a los de las fiestas de la Mercè en Barcelona y pillar apuntes! En general me hizo ilusión estar allí un día señalado como este.

Yo con los fuegos artificiales de fondo

lunes, octubre 22, 2007

Miami: loh cubanassooooh!

Miami s'hauria de dir la Petita Cuba. Allà tothom parla castellà, i vull dir tothom. És més facil trobar algú que no parli anglès que algú que no parli castellà. Et fa sentir com a casa. A més la major part d'aquesta comunitat són cubans o descendents de cubans exiliats de Cuba per motius polítics o a la recerca de treball i diners ‘al país de les oportunitats’.

Li dóna un aire molt molt amigable. Tots sabem com són “loh cubanoh mi emmano, con esa caaalma, y tu tranquilo brode, ya tu sabe!” Genial.

Vaig tenir la sort de poder assistir l'aniversari del pare de l'Annette, una bona amiga d'Alberto que és nascuda a Estats Units però tota la seva família és cubana. Estava la casa plena de cubans per tot arreu. Era com haver entrat a L'Havana per unes hores. M'ho vaig passar molt bé, va ser genial, i tota la seva família és molt hospitalària i molt amable. Li agraeixo molt haver-me donat aquesta oportunitat d'entrar a casa seva i a la seva família per unes hores i acollir-me tan bé.

Un dels tants cafés cubans que hi ha a Miami. Aquest concretament a Key Biscaine

És curiós com tota la gent jove que coneixes allí i a qui li preguntes d'on és, et diu orgullós/a “jo sóc cubà/na” .Els preguntes, “Ah! Ets nascut a cuba tu llavors??”“Ah no no, jo vaig néixer aquí a Miami!!” És increïble com senten la seva pàtria a pesar que la majoria, en la vida han posat un peu a Cuba i és que cadascún és del lloc d'on se sent, perquè el fet de nèixer a un territori o a un altre només és un fet circumstancial.

Pastís d'aniversari del pare de l'Anette


Miami se tendría que llamar la Pequeña Cuba. Allí todo el mundo habla castellano, y quiero decir todo el mundo. Es más facil encontrar alguien que no hable inglés que alguien que no hable castellano. Te hace sentir como en casa. Además la mayor parte de esta comunidad son cubanos o descendientes de cubanos exiliados de Cuba por motivos políticos o en busca de trabajo y dinero en el ‘país de las oportunidades’.

Le da un aire muy muy amigable. Todos sabemos como son “loh cubanoh mi emmano, con esa caaalma, y tu tranquilo brode, ya tu sabe!” Genial.

Tuve la suerte de poder asistir al cumpleaños del padre de Annette, una buena amiga de Alberto que es nacida en Estados Unidos pero toda su familia es cubana. Estaba la casa llena de cubanos por todos los sitios. Era como haber entrado en La Habana por unas horas. Me lo pasé muy bien, fue genial, y toda su familia es muy hospitalaria y muy amable. Le agradezco mucho haberme dado esa oportunidad de entrar en su casa y su familia por unas horas y acogerme tan bien.

La casa de l'Anette plena de cubans de dalt a baix

Es curioso como toda la gente joven que conoces allí y a quien le preguntas de donde es, te dice orgulloso/a “yo soy cubano/a”.
Les preguntas, “Ah! ¿¿Eres nacido en cuba tú entonces??”
“¡¡Ah no no, yo nací aquí en Miami!!”
Es increíble como sienten su patria a pesar de que la mayoría, en la vida han puesto un pie en Cuba y es que cada uno es del sitio de donde se siente, porqué el hecho de nacer en un territorio u otro solo es un hecho circunstancial.

Miami: Luxe i famosos / lujo y famosos

“Perquè tothom quan es fa famós, sobretot cantants i artistes se'n van a viure a Miami???” Em preguntava abans d'haver-hi anat. “Que hi ha allà que no hi hagi a casa?” Per fi ho he entès. Miami és un lloc fantàstic per a viure. Els seus carrers són tranquils i molt acollidors. Dóna gust passejar pels seus carrers amb els colors dels seus edificis, les seves platges, i sobretot el seu bon clima durant tot l'any. Això no es paga amb diners (bé, aparentment sí…)


L'illa on només es pot accedir en vaixell. A la vista apartaments de luxe, però també hi ha cases

Tots aquests factors han fet que durant anys, els famosos s'amuntonin a Miami com destinació estrella. La part no continental de Miami està formada per un arxipèlag d'illes, cadascuna més luxosa. Especialment les illes en les quals viuen les estrelles, illes artificials dissenyades per a construir aquestes immenses mansions. La majoria de les illes estan comunicades per ponts, però en concret hi ha una a la qual solament s'hi pot arribar en vaixell… cal ser friki. El fet és que em vaig anar a donar una passejadeta en un vaixell que ensenya totes les cases dels famosos i et van dient de qui és cadascuna… i és per a flipar. Mirar i no tocar!!

La casa de Julio Iglesias, pero es veu que no hi ve gaire perquè resideix a Santo Domingo

PD. Es ven un terreny sense construir a una de les illes i dona a l'aigua. Per qui estigui interessat, són 7 milions de dòlars.

La casa que apareix a la pel·lícula Scarface (Caracortada)

“¿¿¿Porque todo el mundo en cuanto se hace famoso, sobretodo cantantes y artistas se van a vivir a Miami???” Me preguntaba antes de haber ido. “¿Que hay allí que no haya en casa?” Por fin lo he entendido. Miami es un sitio fantástico para vivir. Sus calles son tranquilas y muy acogedoras. Da gusto pasear por sus calles con los colores de sus edificios, sus playas, y sobretodo su buen clima durante todo el año. Eso no se paga con dinero (bueno, aparentemente sí…)

La casa de Gloria Estefan

Todos estos factores han hecho que durante años, los famosos se amontonen en Miami como destino estrella. La parte no continental de Miami está formada por un archipiélago de islas, cada cual más lujosa. En especial las islas en las que viven las estrellas, islas artificiales diseñadas para construir esas inmensas mansiones. La mayoría de las islas están comunicadas por puentes, pero en concreto hay una a la que solo se puede ir en barco… hay que ser friki. El hecho es que me fui a dar un paseito en un barco que enseña todas las casas de los famosos y te van diciendo de quien es cada cual… y es para flipar. ¡¡Mirar y no tocar!!

La casa de Al Capone. La casa en primer plano era la de los guardaespaldas

PD. Se vende un terreno sin construir en una de las islas y da al agua. Para quien esté interesado, son 7 millones de dólares.

La casa de Paulina Rubio