Mirant enrere II: i amb qui... / Mirando atrás II: y con quién…

Els llocs i les coses que fas són, en molts casos, impressionants i et poden arribar a deixar sense alè (de vegades pel fred!) però sense tenir algú al costat a qui estimis per a poder explicar-li i gaudir-ho junts, tot això no és res. Per això han estat especialment importants per a mi les visites que he rebut durant tot aquest temps aquí als Estats Units. Agraeixo infinitament a tots els que han pogut combinar dates per venir de visita, que, encara que EEUU és un país que es visita tard o d'hora, han aconseguit fer un buit per a acostar-se mentre jo estava per aquí. Començant per l’Ana i el Xavi amb qui vaig anar a NY per segona vegada i a Niàgara (amb l'Ana), seguit per la Marika i després el David, la Elo, la Silvia, el Germán, el Jordi i la Carla amb qui vaig anar a NY per quarta vegada i que van venir també a Boston a compartir un trocet de la meva vida allà a casa meva, a BC i per la ciutat. Em va fer especial il•lusió la visita de la meva família a Nova York i Boston també i poder visitar tants llocs increïbles junts. Finalment la visita del Carlos per a visitar la costa Oest d'EEUU sobre el nostre Mustang descapotable, va tancar un cicle de visites més que agraït per la meva banda.

La resta de viatges, han estat pràcticament sempre en grups més o menys grans, però que han estat l'essència de la diversió. D'entre ells, destaco el viatge a Chicago, on Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi van fer del viatge una autèntica obra d'art. També el Beto i el Davide van fer un quadre del nostre viatge a Nova Orleans. Què dir del comiat americà amb els bascos a San Diego on jo començava la meva ruta per la costa oest mentre ells tancaven una etapa. La genial acollida de la Sheila a San Francisco ens va permetre al Carlos i a mi, veure la ciutat amb una altra llum i molt més a fons. L’envolcall de vida, l'hospitalitat i la total disposició de l'Alberto i l’Annette a Miami, van ser la perfecta guarnició per a la fi de festa.

Fora dels viatges, una part encara més important però que queda més a l'ombra al blog és tota aquesta gent que ha format part del dia a dia de la meva estada. Tota aquesta gent meravellosa que m'ha fet passar tan bons moments i m'ha arrencat tantíssims somriures i ha fet possible aquesta sensació que en ocasions un no és capaç de reconèixer a temps: la felicitat. La felicitat de compartir moments amb gent com l'Álvaro Gironella, el Harry, la gent de la Fúria Espanyola & Co, el Juan, el Javi, la Hanna, la Paloma, la Jess, la Michele i la Caroline, la Lucía, la Dorianne, viure en una casa que va resultar ser tan genial per la gent que havia amb mi, les visites de grans amics que tots ells van aportar i els amics d'en Dan que tant bé ens van acollir sempre.

Per descomptat no tothom ha tingut la sort de poder viure en persona aquesta gran aventura amb mi en un o altre lloc que he rondat durant aquests mesos. És per això que vaig decidir en el seu moment començar aquest blog que avui acaba, on he intentat explicar com he viscut i com he sentit tot aquest temps des de l'altre costat del ‘toll’. D'alguna manera això em serveix com a diari personal d'una de les parts més importants de la meva vida, però per una altra m'ha mantingut en contacte amb la part que més m'enorgulleix de la meva vida: la gent que m'envolta, perquè les meves vivències arreu del món, no significarien res o no haguessin estat possibles sense els meus pares, sense el meu germà, sense la meva família, la que està i la que ja se’n va anar, sense els meus grandíssims amics, sense la gent que m'envolta i que em dóna sempre tant. A tots ells, a tots els que van seguir el blog pensant en què estaria fent el boig aquest per aquí i que gaudien llegint les meves aventures, en ocasions més d'una vegada diària, els dono les gràcies de tot cor. A tots aquells que miraven els meus videos i em deixaven comentaris donant-me suport i fent-me feliç veient que em recordaven encara estant tan lluny i a aquells que mai van deixar un comentari però llegien les meves ocurrències, gràcies de tot cor. A tots els que van ensopegar amb el blog per casualitat o el van llegir alguna vegada esporàdica o simplement van veure les fotos i van perdre uns minuts de la seva vida fent una ullada, a aquells que mai el van llegir o no van tenir temps però van pensar en mi en algun moment de les seves vides i em van regalar un missatge per a veure com m'anava, a ells també gràcies de tot cor.

No existeixen llocs tan bonics com les persones que en ells coneixes o a qui recordes i t'agradaria tenir al teu costat allà. Per a tota la gent que duu anys al meu costat i per a tots aquells amb qui he tingut la sort de creuar-me en aquests mesos, vosaltres heu fet i formeu part del meu viatge i de mi.

Una gran abraçada

Els habitants de 12 Braemore Road

L'Ana i jo a Niàgara

El Xavi i jo a NY abans de pujar a l'helicòpter

La Furia Española & Co

La Marika i jo sota una gran tempesta

Julen i Beto

Els meus amics de visita a Nova York

La familia a NY

La Sheila i el Carlos a San Francisco

La Jess i jo a la última festa a Boston

Los lugares y las cosas que haces son, en muchos casos, impresionantes y te pueden llegar a dejar sin aliento (a veces por el frío!) pero sin tener alguien al lado a quien quieras para podérselo contar y disfrutarlo juntos, no es nada. Por eso han sido especialmente importantes para mí las visitas que he recibido durante todo este tiempo aquí en Estados Unidos. Agradezco infinitamente a todos los que han podido combinar fechas para venir de visita, que, aunque EEUU es un país que se visita tarde o temprano, han conseguido hacer un hueco para acercarse mientras yo estaba por aquí. Empezando por Ana i Xavi con quien fui a NY por segunda vez y a Niágara (solo con Ana), seguido por Marika y después David, Elo, Silvia, Germán, Jordi y Carla con quien fui a NY por cuarta vez y que vinieron también a Boston a compartir un trocito de mi vida allí en mi casa, en BC y por la ciudad. Me hizo especial ilusión la visita de mi familia a Nueva York y Boston también y poder visitar tantos lugares increíbles juntos. Por último la visita de Carlos para visitar la costa Oeste de EEUU a bordo de nuestro Mustang descapotable cerró un ciclo de visitas más que agradecido por mi parte.

El resto de viajes, han sido prácticamente siempre en grupos más o menos grandes, pero que han sido la esencia de la diversión. De entre ellos, destaco el viaje a Chicago, donde Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi hicieron del viaje una auténtica obra de arte. También Beto y Davide hicieron un cuadro de nuestro viaje a Nueva Orleáns. Qué decir de la despedida americana con los vascos en San Diego donde yo empezaba mi ruta por la costa oeste mientras ellos cerraban una etapa. La genial acogida de Sheila en San Francisco nos permitió a Carlos y a mi, ver la ciudad con otra luz y mucho más profundamente. Estar rodeado de la vida, la hospitalidad y la total disposición de Alberto y Annette en Miami, fueron la perfecta guinda para el fin de fiesta.

Fuera de los viajes, una parte aún más importante pero que queda más en la sombra en el blog es toda esa gente que ha formado parte del día a día de mi estancia. Toda esta gente maravillosa que me ha hecho pasar tan buenos momentos y me ha arrancado tantísimas sonrisas y ha hecho posible esa sensación que en ocasiones uno no es capaz de reconocer a tiempo: la felicidad. La felicidad de compartir momentos con gente como Álvaro Gironella, Harry, la gente de la Furia Española & Co, Juan, Javi, Hanna, Paloma, Jess, Michele y Caroline, Lucía, Dorianne, vivir en una casa que resultó ser tan genial por la gente que había conmigo, las visitas de grandes amigos que todos ellos aportaron y los amigos de Dan que tan bien nos acogieron siempre.

Por supuesto no todo el mundo ha tenido la suerte de poder vivir en persona esta gran aventura conmigo en uno u otro lugar que he rondado durante estos meses. Es por eso que decidí en su día empezar este blog que hoy termina, donde he intentado contar como he vivido y como he sentido todo este tiempo desde el otro lado del charco. De alguna forma esto me sirve como diario personal de una de las partes más importantes de mi vida, pero por otra me ha mantenido en contacto con la parte que más me enorgullece de mi vida: la gente que me rodea, porque mis vivencias en cualquier parte del mundo, no significarían nada o no hubieran sido posibles sin mis padres, sin mi hermano, sin mi familia, la que está y la que ya se fue, sin mis grandísimos amigos, sin la gente que me rodea y que me da siempre tanto. A todos ellos, a todos los que siguieron el blog pensando en qué estaría haciendo el loco este por ahí y que disfrutaban leyendo mis aventuras en ocasiones más de una vez diaria les doy las gracias de corazón. A todos aquellos que miraban mis videos y me dejaban comentarios apoyándome y haciéndome feliz viendo que me recordaban aún estando tan lejos y a aquellos que nunca dejaron un comentario pero leían mis andanzas, gracias de corazón. A todos los que tropezaron con el blog por casualidad o lo leyeron alguna vez esporádica o simplemente vieron las fotos y perdieron unos minutos de su vida ojeándolas, a aquellos que nunca lo leyeron o no tuvieron tiempo pero pensaron en mí en algún momento de sus vidas y me regalaron un mensaje para ver como me iba, a ellos también gracias de corazón.

No existen lugares tan bonitos como las personas que conoces en ellos o a los que recuerdas y te gustaría tener a tu lado allí. Para toda la gente que lleva años a mi lado y para todos aquellos con quien he tenido la suerte de cruzarme en estos meses, vosotros habeis hecho y formais parte de mi viaje y de mí.

Un gran abrazo.