martes, octubre 23, 2007

Miami: Alberto y Annette

L’Alberto i l’Annette han estat la base del meu viatge a Miami. Sense ells el meu viatge hagués estat probablement bé perquè la ciutat és de puta mare, però ni de bon tros hagués estat aprop del que va ser. Des del primer moment li vaig estar escalfant el cap a l’Alberto, primer amb el meu canvi de bitllet i fent-li anar a buscar-me ara a una hora, ara a una altra; ara a un aeroport, ara a un altre…

Ja ens vam trobar per fi a l'aeroport i a partir d'aquí, em va oferir tot el que tenia, la seva casa, la casa que m'havia aconseguit per a quedar-me, el seu cotxe per a anar dalt i baix, els seus genials amics que em van acollir perfectament i sobretot el seu temps. Ell treballava entresetmana, però solament sortir de treballar es venia per a dur-me a algun lloc i ens quedàvem fins al tard encara que treballés a l'endemà.

El mateix va passar amb l’Annette, que m'acollia i em passejava mentre podia quan l’Alberto estava treballant. Sempre intentant entre els dos que m'ho passés tan bé com fos possible i intentar fer el màxim de coses possibles.

Jo ja coneixia a l’Alberto d'haver estat amb ell per BC i sabia com era, però en cap moment vaig esperar tant tant d'aquest viatge, ni tantísima generositat per la seva banda i per part de l’Annette, a la qual tot just coneixia d'haver parlat abans una vegada amb ella d’un cop que va venir a visitar Boston (i ni tan sols s'en recordava de mi!!!La perdono vaaaaa…!) Encara que ja vaig intentar expressar-los la meva gratitud pel seu comportament quan estava allà, ho faig de nou públicament pel blog, perquè em van fer sentir com un més de les seves famílies i perquè m'ho vaig passar increïble, 100% gràcies a ells!! A veure si veniu A Barcelona aviat i us puc retornar el favor!!


L'Alberto i l'Annette després de fer una salsa on mullar els Doritos!!


Alberto y Annette han sido la base de mi viaje a Miami. Sin ellos mi viaje hubiera estado probablemente bien porque la ciudad es de puta madre, pero ni mucho menos hubiera estado cerca de lo que fue. Desde el primer momento le estuve calentando la cabeza a Alberto, primero con mi cambio de billete y haciéndole ir a buscarme ahora a una hora, ahora a otra; ahora a un aeropuerto, ahora a otro…

Ya nos encontramos por fin en el aeropuerto y a partir de ahí, me ofreció todo lo que tenía, su casa, la casa que me había conseguido para quedarme, su coche para ir arriba y abajo, sus geniales amigos que me acogieron perfectamente y sobretodo su tiempo. Él trabajaba entresemana, pero solo salir de trabajar se venía para llevarme a algún sitio y nos quedábamos hasta tarde aunque trabajase al día siguiente.

Lo mismo pasó con Annette, que me acogía y me paseaba mientras podía cuando Alberto estaba trabajando. Siempre intentando entre los dos que me lo pasara lo mejor posible e intentar hacer el máximo de cosas posibles.

Yo ya conocía a Alberto de haber estado con el por BC y sabía como era, pero en ningún momento esperé tanto tanto de este viaje, ni tantísima generosidad por su parte y por parte de Annette, a la que apenas conocía de haber hablado antes una vez con ella en una vez que vino a visitar Boston (y ni siquiera se acordaba de mí!!!La perdono vaaaaa…!) Aunque ya intenté expresarles mi gratitud por su comportamiento cuando estaba allí, lo hago de nuevo públicamente por el blog, porque me hicieron sentir como uno más de sus familias y porque me lo pasé increíble, 100% gracias a ellos!! A ver si venís a Barcelona pronto y os puedo devolver el favor!!


Viendo los fuegos artificiales

Foto 1: Alberto y Annette después de hacer una salsa donde mojar los Doritos!!

Miami: el 4 de Julio. Pasando el Día de la Independencia en Miami!

El mateix dia 4 de Juliol va ser el dia que vaig estar a casa de l'Annette per l'aniversari del seu pare. Encara sent família de cubans, la casa es veia adornada amb detalls americans en molts racons, suposo en part perquè la pàtria que els ha acollit la senten també com seva.

Aquell matí hi havia una desfilada per Key Biscayne, on viu l'Alberto i l'Annette pel dia de la Independència, que amablement em vaig perdre perquè òbviament havíem sortit de festa el dia d'abans. De tota manera vaig tenir l'oportunitat de veure un dels vehicles que sortien en la desfilada, ja que estava aparcat al pàrquing de l'Alberto. Vaja si era típic patriòtic aquest cotxe!!


Després de menjar del pastís d'aniversari, també molt típic americà, ens vam encaminar juntament amb tots els cubans cap a una de les platges de la zona on es mostraven els focs artificials tan famosos d'aquest dia. La veritat que la situació era immillorable, a la platjeta, de nit, en hamaques, caloreta, veient els focs artificials amb la música de fons i l'himne americà clar!! La veritat que a mi m'encanten els focs artificials, però personalment per a ser un 4 de Juliol van estar una mica fluixos. Haurien de fer-li un ull als de les festes de la Mercè a Barcelona i prendre apunts! En general em va fer il·lusió estar allà un dia tant assenyalat com aquest.

Tots els pastissos el dia de l'aniversari. No us perdeu les estovalles amb la bandera americana

El mismo día 4 de Julio fue el día que estuve en casa de Annette por el cumpleaños de su padre. Aún siendo familia de cubanos, la casa se veía adornada con detalles americanos en muchos rincones, supongo en parte porque la patria que les ha acogido la sienten también como suya.

Aquella mañana había un desfile por Key Biscayne, donde vive Alberto y Annette por el Día de la Independencia, que amablemente me perdí porque obviamente habíamos salido de fiesta el día de antes. De todas maneras tuve la oportunidad de ver uno de los vehículos que salían en el desfile, ya que estaba aparcado en el parking de Alberto. Vaya si era típico patriótico este coche!!

Annette con su primito (o sobrino?) en las hamacas viendo los fuegos artificiales con Alberto detrás

Después de comer de la tarta de cumpleaños, también muy típica americana, nos encaminamos junto con todos los cubanos hacia una de las playas de la zona donde se mostraban los fuegos artificiales tan famosos de este día. La verdad que la situación era inmejorable, en la playita, de noche, en hamacas, calorcito, viendo los fuegos artificiales con la musica de fondo y e himno americano claro!! La verdad que a mi me encantan los fuegos artificiales, pero personalmente para ser un 4 de Julio estuvieron un poco flojos. Tendrían que echarle un ojo a los de las fiestas de la Mercè en Barcelona y pillar apuntes! En general me hizo ilusión estar allí un día señalado como este.

Yo con los fuegos artificiales de fondo

lunes, octubre 22, 2007

Miami: loh cubanassooooh!

Miami s'hauria de dir la Petita Cuba. Allà tothom parla castellà, i vull dir tothom. És més facil trobar algú que no parli anglès que algú que no parli castellà. Et fa sentir com a casa. A més la major part d'aquesta comunitat són cubans o descendents de cubans exiliats de Cuba per motius polítics o a la recerca de treball i diners ‘al país de les oportunitats’.

Li dóna un aire molt molt amigable. Tots sabem com són “loh cubanoh mi emmano, con esa caaalma, y tu tranquilo brode, ya tu sabe!” Genial.

Vaig tenir la sort de poder assistir l'aniversari del pare de l'Annette, una bona amiga d'Alberto que és nascuda a Estats Units però tota la seva família és cubana. Estava la casa plena de cubans per tot arreu. Era com haver entrat a L'Havana per unes hores. M'ho vaig passar molt bé, va ser genial, i tota la seva família és molt hospitalària i molt amable. Li agraeixo molt haver-me donat aquesta oportunitat d'entrar a casa seva i a la seva família per unes hores i acollir-me tan bé.

Un dels tants cafés cubans que hi ha a Miami. Aquest concretament a Key Biscaine

És curiós com tota la gent jove que coneixes allí i a qui li preguntes d'on és, et diu orgullós/a “jo sóc cubà/na” .Els preguntes, “Ah! Ets nascut a cuba tu llavors??”“Ah no no, jo vaig néixer aquí a Miami!!” És increïble com senten la seva pàtria a pesar que la majoria, en la vida han posat un peu a Cuba i és que cadascún és del lloc d'on se sent, perquè el fet de nèixer a un territori o a un altre només és un fet circumstancial.

Pastís d'aniversari del pare de l'Anette


Miami se tendría que llamar la Pequeña Cuba. Allí todo el mundo habla castellano, y quiero decir todo el mundo. Es más facil encontrar alguien que no hable inglés que alguien que no hable castellano. Te hace sentir como en casa. Además la mayor parte de esta comunidad son cubanos o descendientes de cubanos exiliados de Cuba por motivos políticos o en busca de trabajo y dinero en el ‘país de las oportunidades’.

Le da un aire muy muy amigable. Todos sabemos como son “loh cubanoh mi emmano, con esa caaalma, y tu tranquilo brode, ya tu sabe!” Genial.

Tuve la suerte de poder asistir al cumpleaños del padre de Annette, una buena amiga de Alberto que es nacida en Estados Unidos pero toda su familia es cubana. Estaba la casa llena de cubanos por todos los sitios. Era como haber entrado en La Habana por unas horas. Me lo pasé muy bien, fue genial, y toda su familia es muy hospitalaria y muy amable. Le agradezco mucho haberme dado esa oportunidad de entrar en su casa y su familia por unas horas y acogerme tan bien.

La casa de l'Anette plena de cubans de dalt a baix

Es curioso como toda la gente joven que conoces allí y a quien le preguntas de donde es, te dice orgulloso/a “yo soy cubano/a”.
Les preguntas, “Ah! ¿¿Eres nacido en cuba tú entonces??”
“¡¡Ah no no, yo nací aquí en Miami!!”
Es increíble como sienten su patria a pesar de que la mayoría, en la vida han puesto un pie en Cuba y es que cada uno es del sitio de donde se siente, porqué el hecho de nacer en un territorio u otro solo es un hecho circunstancial.

Miami: Luxe i famosos / lujo y famosos

“Perquè tothom quan es fa famós, sobretot cantants i artistes se'n van a viure a Miami???” Em preguntava abans d'haver-hi anat. “Que hi ha allà que no hi hagi a casa?” Per fi ho he entès. Miami és un lloc fantàstic per a viure. Els seus carrers són tranquils i molt acollidors. Dóna gust passejar pels seus carrers amb els colors dels seus edificis, les seves platges, i sobretot el seu bon clima durant tot l'any. Això no es paga amb diners (bé, aparentment sí…)


L'illa on només es pot accedir en vaixell. A la vista apartaments de luxe, però també hi ha cases

Tots aquests factors han fet que durant anys, els famosos s'amuntonin a Miami com destinació estrella. La part no continental de Miami està formada per un arxipèlag d'illes, cadascuna més luxosa. Especialment les illes en les quals viuen les estrelles, illes artificials dissenyades per a construir aquestes immenses mansions. La majoria de les illes estan comunicades per ponts, però en concret hi ha una a la qual solament s'hi pot arribar en vaixell… cal ser friki. El fet és que em vaig anar a donar una passejadeta en un vaixell que ensenya totes les cases dels famosos i et van dient de qui és cadascuna… i és per a flipar. Mirar i no tocar!!

La casa de Julio Iglesias, pero es veu que no hi ve gaire perquè resideix a Santo Domingo

PD. Es ven un terreny sense construir a una de les illes i dona a l'aigua. Per qui estigui interessat, són 7 milions de dòlars.

La casa que apareix a la pel·lícula Scarface (Caracortada)

“¿¿¿Porque todo el mundo en cuanto se hace famoso, sobretodo cantantes y artistas se van a vivir a Miami???” Me preguntaba antes de haber ido. “¿Que hay allí que no haya en casa?” Por fin lo he entendido. Miami es un sitio fantástico para vivir. Sus calles son tranquilas y muy acogedoras. Da gusto pasear por sus calles con los colores de sus edificios, sus playas, y sobretodo su buen clima durante todo el año. Eso no se paga con dinero (bueno, aparentemente sí…)

La casa de Gloria Estefan

Todos estos factores han hecho que durante años, los famosos se amontonen en Miami como destino estrella. La parte no continental de Miami está formada por un archipiélago de islas, cada cual más lujosa. En especial las islas en las que viven las estrellas, islas artificiales diseñadas para construir esas inmensas mansiones. La mayoría de las islas están comunicadas por puentes, pero en concreto hay una a la que solo se puede ir en barco… hay que ser friki. El hecho es que me fui a dar un paseito en un barco que enseña todas las casas de los famosos y te van diciendo de quien es cada cual… y es para flipar. ¡¡Mirar y no tocar!!

La casa de Al Capone. La casa en primer plano era la de los guardaespaldas

PD. Se vende un terreno sin construir en una de las islas y da al agua. Para quien esté interesado, son 7 millones de dólares.

La casa de Paulina Rubio

jueves, octubre 04, 2007

Miami: la arquitectura

Els carrers de Miami Beach són definitivament diferents. Sona típic el toc característic dels carrers de Miami i el seu Art Deco, però mai imagines que és tot així. Sempre havia pensat que eren solament quatre edificis que quedaven d'aquest estil característic però en realitat l'estil del lloc és així.

Les llums de neó en un Blockbuster video

L' Art Deco es compon d'edificis baixos (màxim 4 pisos) amb formes arrodonides, colors pastís i moltes llums de neó. És preciós i sobretot resulta molt molt acollidor. Una cosa totalment diferent del que es pot trobar a la resta d'Amèrica i la veritat que alegra la vista. Esperem que ho conservin tal i com està.

Cases de colors

A part d'aquesta part, Miami també té un centre financer amb els seus corresponents gratacels, això que no falti mai en tota ciutat americana que es precii!

Hotel Royal Palm a Española Way

Las calles de Miami Beach son definitivamente diferentes. Suena típico el toque característico de las calles de Miami y su Art Deco, pero nunca imaginas que es todo así. Siempre pensé que eran solo cuatro edificios que quedaban de este estilo característico pero en realidad el estilo del lugar es así.

El Art Deco se compone de edificios bajos (máximo 4 pisos) con formas redondeadas, colores pastel y muchas luces de neón. Es precioso y sobretodo resulta muy muy acogedor. Algo totalmente diferente de lo que se puede encontrar en el resto de América y la verdad que alegra la vista. Esperemos que lo conserven tal y como está.

A parte de esta parte, Miami también tiene un centro financiero con sus correspondientes rascacielos, eso que no falte nunca en toda ciudad americana que se precie!

Miami: la playa

A mi la platja de Miami em va encantar, potser perquè era Miami i això comporta un glamour en si. Les platges són de sorra blanca que no crema al trepitjar per molt sol que faci amb grans extensions des de l'aigua al final i de costat a costat.


Els preciosos colors a l'aigua de Miami Beach

El que més em va sorprendre va ser que l'aigua estigués calenta, sí, sí. Si l'aigua del pacífic estava més gelada que un frigopié, la de l'Atlàntic, almenys aquí a Miami, semblava la de la banyera. Donava gust banyar-se la veritat. D’aquí que molta gent es pogués estar banyant sense cap problema mentre estava plovent, i és que estaves més a gust dintre de l'aigua que estava calenteta, que a fora!!

El volleyball per cada cantonada a la sorra de la platja

Dins de l'aigua metres i metres en els que es feia peu i aigües totalment cristal·lines amb un to turquesa que li donava aquest toc diferent que a mi m'agrada. Tot això ho combines amb els passejos al costat de la platja, les palmeres i les casetes de vigilants de colors i formes extravagants i realment et sents en un lloc especial.

Una de las casetes de vigilància, totes diferents

L'horitzó

A mi la playa de Miami me encantó, quizá porque era Miami y eso conlleva un glamour en sí. Las playas son de arena blanca que no quema al pisar por mucho sol que haga con grandes extensiones desde el agua al final y de lado a lado.



Lo que más me sorprendió fue que el agua estuviese caliente, sí, sí. Si el agua del pacífico estaba más helada que un frigopié, la del Atlántico, por lo menos ahí en Miami, parecía la de la bañera. Daba gusto bañarse la verdad. De ahí que mucha gente se pudiese estar bañando sin ningún problema mientras estaba lloviendo, y es que estabas más a gusto dentro del agua que estaba calentita, que fuera!!

Una caseta de socorrista con los típicos edificios de Miami al fondo

Dentro del agua metros y metros en los que se hacía pie y aguas totalmente cristalinas con un tono turquesa que le daba ese toque diferente que a mi me gusta. Todo esto lo combinas con los paseos al lado de la playa y las casetas de vigilantes de colores y formas extravagantes y realmente te sientes en un lugar especial.

Yo solo en la playa después de una lluvia al atardecer

Sentado un ratito en la arena solo observando y tranquilo...

Foto 1: Los preciosos colores del agua en Miami Beach

Foto 2: El volleyball en cada esquina en la arena de la playa de Miami

Foto 3: Una de les casetes de vigilància totes diferents

Foto 4: L'horitzó