domingo, julio 20, 2008

Mirant enrere II: i amb qui... / Mirando atrás II: y con quién…

Els llocs i les coses que fas són, en molts casos, impressionants i et poden arribar a deixar sense alè (de vegades pel fred!) però sense tenir algú al costat a qui estimis per a poder explicar-li i gaudir-ho junts, tot això no és res. Per això han estat especialment importants per a mi les visites que he rebut durant tot aquest temps aquí als Estats Units. Agraeixo infinitament a tots els que han pogut combinar dates per venir de visita, que, encara que EEUU és un país que es visita tard o d'hora, han aconseguit fer un buit per a acostar-se mentre jo estava per aquí. Començant per l’Ana i el Xavi amb qui vaig anar a NY per segona vegada i a Niàgara (amb l'Ana), seguit per la Marika i després el David, la Elo, la Silvia, el Germán, el Jordi i la Carla amb qui vaig anar a NY per quarta vegada i que van venir també a Boston a compartir un trocet de la meva vida allà a casa meva, a BC i per la ciutat. Em va fer especial il•lusió la visita de la meva família a Nova York i Boston també i poder visitar tants llocs increïbles junts. Finalment la visita del Carlos per a visitar la costa Oest d'EEUU sobre el nostre Mustang descapotable, va tancar un cicle de visites més que agraït per la meva banda.

La resta de viatges, han estat pràcticament sempre en grups més o menys grans, però que han estat l'essència de la diversió. D'entre ells, destaco el viatge a Chicago, on Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi van fer del viatge una autèntica obra d'art. També el Beto i el Davide van fer un quadre del nostre viatge a Nova Orleans. Què dir del comiat americà amb els bascos a San Diego on jo començava la meva ruta per la costa oest mentre ells tancaven una etapa. La genial acollida de la Sheila a San Francisco ens va permetre al Carlos i a mi, veure la ciutat amb una altra llum i molt més a fons. L’envolcall de vida, l'hospitalitat i la total disposició de l'Alberto i l’Annette a Miami, van ser la perfecta guarnició per a la fi de festa.

Fora dels viatges, una part encara més important però que queda més a l'ombra al blog és tota aquesta gent que ha format part del dia a dia de la meva estada. Tota aquesta gent meravellosa que m'ha fet passar tan bons moments i m'ha arrencat tantíssims somriures i ha fet possible aquesta sensació que en ocasions un no és capaç de reconèixer a temps: la felicitat. La felicitat de compartir moments amb gent com l'Álvaro Gironella, el Harry, la gent de la Fúria Espanyola & Co, el Juan, el Javi, la Hanna, la Paloma, la Jess, la Michele i la Caroline, la Lucía, la Dorianne, viure en una casa que va resultar ser tan genial per la gent que havia amb mi, les visites de grans amics que tots ells van aportar i els amics d'en Dan que tant bé ens van acollir sempre.

Per descomptat no tothom ha tingut la sort de poder viure en persona aquesta gran aventura amb mi en un o altre lloc que he rondat durant aquests mesos. És per això que vaig decidir en el seu moment començar aquest blog que avui acaba, on he intentat explicar com he viscut i com he sentit tot aquest temps des de l'altre costat del ‘toll’. D'alguna manera això em serveix com a diari personal d'una de les parts més importants de la meva vida, però per una altra m'ha mantingut en contacte amb la part que més m'enorgulleix de la meva vida: la gent que m'envolta, perquè les meves vivències arreu del món, no significarien res o no haguessin estat possibles sense els meus pares, sense el meu germà, sense la meva família, la que està i la que ja se’n va anar, sense els meus grandíssims amics, sense la gent que m'envolta i que em dóna sempre tant. A tots ells, a tots els que van seguir el blog pensant en què estaria fent el boig aquest per aquí i que gaudien llegint les meves aventures, en ocasions més d'una vegada diària, els dono les gràcies de tot cor. A tots aquells que miraven els meus videos i em deixaven comentaris donant-me suport i fent-me feliç veient que em recordaven encara estant tan lluny i a aquells que mai van deixar un comentari però llegien les meves ocurrències, gràcies de tot cor. A tots els que van ensopegar amb el blog per casualitat o el van llegir alguna vegada esporàdica o simplement van veure les fotos i van perdre uns minuts de la seva vida fent una ullada, a aquells que mai el van llegir o no van tenir temps però van pensar en mi en algun moment de les seves vides i em van regalar un missatge per a veure com m'anava, a ells també gràcies de tot cor.

No existeixen llocs tan bonics com les persones que en ells coneixes o a qui recordes i t'agradaria tenir al teu costat allà. Per a tota la gent que duu anys al meu costat i per a tots aquells amb qui he tingut la sort de creuar-me en aquests mesos, vosaltres heu fet i formeu part del meu viatge i de mi.

Una gran abraçada

Els habitants de 12 Braemore Road

L'Ana i jo a Niàgara

El Xavi i jo a NY abans de pujar a l'helicòpter

La Furia Española & Co

La Marika i jo sota una gran tempesta

Julen i Beto

Els meus amics de visita a Nova York

La familia a NY

La Sheila i el Carlos a San Francisco

La Jess i jo a la última festa a Boston


Los lugares y las cosas que haces son, en muchos casos, impresionantes y te pueden llegar a dejar sin aliento (a veces por el frío!) pero sin tener alguien al lado a quien quieras para podérselo contar y disfrutarlo juntos, no es nada. Por eso han sido especialmente importantes para mí las visitas que he recibido durante todo este tiempo aquí en Estados Unidos. Agradezco infinitamente a todos los que han podido combinar fechas para venir de visita, que, aunque EEUU es un país que se visita tarde o temprano, han conseguido hacer un hueco para acercarse mientras yo estaba por aquí. Empezando por Ana i Xavi con quien fui a NY por segunda vez y a Niágara (solo con Ana), seguido por Marika y después David, Elo, Silvia, Germán, Jordi y Carla con quien fui a NY por cuarta vez y que vinieron también a Boston a compartir un trocito de mi vida allí en mi casa, en BC y por la ciudad. Me hizo especial ilusión la visita de mi familia a Nueva York y Boston también y poder visitar tantos lugares increíbles juntos. Por último la visita de Carlos para visitar la costa Oeste de EEUU a bordo de nuestro Mustang descapotable cerró un ciclo de visitas más que agradecido por mi parte.

El resto de viajes, han sido prácticamente siempre en grupos más o menos grandes, pero que han sido la esencia de la diversión. De entre ellos, destaco el viaje a Chicago, donde Julen, Fernando, Fran, Davide, Javi, Naiara i Jordi hicieron del viaje una auténtica obra de arte. También Beto y Davide hicieron un cuadro de nuestro viaje a Nueva Orleáns. Qué decir de la despedida americana con los vascos en San Diego donde yo empezaba mi ruta por la costa oeste mientras ellos cerraban una etapa. La genial acogida de Sheila en San Francisco nos permitió a Carlos y a mi, ver la ciudad con otra luz y mucho más profundamente. Estar rodeado de la vida, la hospitalidad y la total disposición de Alberto y Annette en Miami, fueron la perfecta guinda para el fin de fiesta.

Fuera de los viajes, una parte aún más importante pero que queda más en la sombra en el blog es toda esa gente que ha formado parte del día a día de mi estancia. Toda esta gente maravillosa que me ha hecho pasar tan buenos momentos y me ha arrancado tantísimas sonrisas y ha hecho posible esa sensación que en ocasiones uno no es capaz de reconocer a tiempo: la felicidad. La felicidad de compartir momentos con gente como Álvaro Gironella, Harry, la gente de la Furia Española & Co, Juan, Javi, Hanna, Paloma, Jess, Michele y Caroline, Lucía, Dorianne, vivir en una casa que resultó ser tan genial por la gente que había conmigo, las visitas de grandes amigos que todos ellos aportaron y los amigos de Dan que tan bien nos acogieron siempre.

Por supuesto no todo el mundo ha tenido la suerte de poder vivir en persona esta gran aventura conmigo en uno u otro lugar que he rondado durante estos meses. Es por eso que decidí en su día empezar este blog que hoy termina, donde he intentado contar como he vivido y como he sentido todo este tiempo desde el otro lado del charco. De alguna forma esto me sirve como diario personal de una de las partes más importantes de mi vida, pero por otra me ha mantenido en contacto con la parte que más me enorgullece de mi vida: la gente que me rodea, porque mis vivencias en cualquier parte del mundo, no significarían nada o no hubieran sido posibles sin mis padres, sin mi hermano, sin mi familia, la que está y la que ya se fue, sin mis grandísimos amigos, sin la gente que me rodea y que me da siempre tanto. A todos ellos, a todos los que siguieron el blog pensando en qué estaría haciendo el loco este por ahí y que disfrutaban leyendo mis aventuras en ocasiones más de una vez diaria les doy las gracias de corazón. A todos aquellos que miraban mis videos y me dejaban comentarios apoyándome y haciéndome feliz viendo que me recordaban aún estando tan lejos y a aquellos que nunca dejaron un comentario pero leían mis andanzas, gracias de corazón. A todos los que tropezaron con el blog por casualidad o lo leyeron alguna vez esporádica o simplemente vieron las fotos y perdieron unos minutos de su vida ojeándolas, a aquellos que nunca lo leyeron o no tuvieron tiempo pero pensaron en mí en algún momento de sus vidas y me regalaron un mensaje para ver como me iba, a ellos también gracias de corazón.

No existen lugares tan bonitos como las personas que conoces en ellos o a los que recuerdas y te gustaría tener a tu lado allí. Para toda la gente que lleva años a mi lado y para todos aquellos con quien he tenido la suerte de cruzarme en estos meses, vosotros habeis hecho y formais parte de mi viaje y de mí.

Un gran abrazo.

Mirant enrera I: Quantes coses / Mirando atrás I: Cuántas cosas

I va arribar el dia del comiat. Exactament 6 mesos després de la meva arribada a l'aeroport de Boston el 9 de Gener, arribava la meva partida des del mateix lloc. No puc dir que aquests 6 mesos s'hagin passat volats la veritat. Sí que una vegada que arriba la fi, recordes tot allò anterior i sembla mentida que tot això tan esperat ja hagi desaparegut. Per diverses raons, res de tot això ha desaparegut. Potser perquè tot aquest temps és una cosa que sempre recordaré i d'aquesta manera mai desapareixerà. Potser perquè sento haver aprofitat tot el temps que he tingut aquí d'una manera o una altra, sento haver omplert cada buit a l'agenda amb algun lloc, alguna persona o algun sentiment.

Just abans de començar a còrrer amb els karts!


He visitat pràcticament tots els llocs que havia planificat al meu cap mesos i mesos enrere, cosa de la qual me'n alegro molt. Amb els dits de la mà puc contar coses o llocs que m'hagués vingut de gust veure i no he vist, coses que volia fer i no he fet.

Si em poso a pensar en tot el que he fet, sens dubte perdo el compte. He estat a innombrables partits de la NBA al pavelló dels Boston Celtics, contra, per exemple, els Lakers, on vaig aconseguir asseure'm a primera fila tenint la impressionant oportunitat de tenir a Kobe Bryant a dos pams de mi, Toronto Raptors on vam tenir l'oportunitat de parlar i fer-nos algunes fotos amb Calderón (jugador espanyol d'aquest equip), i San Antonio Spurs, actuals campions de la NBA (del món com ells diuen). També he tingut l'oportunitat de veure un parell de partits al pavelló dels Knicks a Nova York, he vist als Harlem Globe Trotters, he vist als New York Yankees de Beisbol al seu estadi igual que als Boston Red Sox. He anat a veure als Boston Bruins (Hoquei gel) i he assistit al gran espectacle que són els partits de les lligues universitàries d'Hoquei gel i básquet a BC.

Al cotxe camí de Connecticut per fer Paracaigudisme! La Michele anava conduint!


A part d'espectacles esportius, he anat a nombrosos musicals com Cats, La Bella i la Bèstia, El Rey León, Mary Poppins o Tarzán (la majoria d'ells a Nova York) o fins i tot ballet amb Somni d'una Nit d'Estiu a Boston.

També he pogut gaudir multitud d'activitats amb els amics que he tingut la sort de fer aquí, com el dia que vam decidir anar als Karts que ho vam passar genial fent carreres, quan vam decidir anar-nos-en a esquiar a Sunday River, el genial dia de camping a Boston Common de l'última setmana on vam poder estar gairebé tots i com no, la decisió d'anar-nos-en a fer paracaigudisme.
He pogut gaudir d'aquestes fantàstiques festes americanes a cases, entre elles les memorables de Braemore Road, les de casa del Juan o l’Alberto, o les del campus a casa de la Paloma o a casa del Javi amb la seva exitosa Glamorous Party.

El David i jo a l'estadi dels Yankees!

Els llocs que he visitat a Estats Units corren escampats per tot el blog, des de les 6 vegades que he tingut la sort d'estar a la colosal Nova York fins al més a Califòrnia on vaig tenir la sort de visitar San Diego, Los Àngeles, Santa Bàrbara, San Francisco, Santa Cruz, Yosemite, Sonora, Sacramento, Tijuana (Mèxic), Las Vegas dues vegades (Nevada) i el Gran Canó del Colorado (Arizona). Posteriorment Miami i Orlando amb els seus parcs d'atraccions havent gaudit mesos abans de llocs com les Cataractes del Niàgara, Baltimore, Washington, Philadelphia, Chicago, Montreal (Canadà) o New Orleans amb els seus pantans on vam poder veure caimans en llibertat… Sóc afortunat.

Y llegó el día de la despedida. Exactamente 6 meses después de mi llegada al aeropuerto de Boston el 9 de Enero, llegaba mi partida desde el mismo lugar. No puedo decir que estos 6 meses se hayan pasado volados la verdad. Sí que una vez que llega el fin, recuerdas todo lo anterior y parece mentira que todo eso tan esperado ya haya desaparecido. Por varias razones, nada de todo eso ha desaparecido. Quizá porque todo este tiempo es algo que siempre recordaré y de esa manera nunca desaparecerá. Quizá porque siento haber aprovechado todo el tiempo que he tenido aquí de una manera u otra, siento haber llenado cada hueco en la agenda con algún lugar, alguna persona o algún sentimiento.

El inolvidable día en Sunday River

He visitado prácticamente todos los lugares que había planificado en mi cabeza meses y meses atrás, cosa de la que me alegro mucho. Con los dedos de la mano puedo contar cosas o lugares que me hubiera apetecido ver y no he visto, cosas que quería hacer y no he hecho.

Si me pongo a pensar en todo lo que he hecho, sin ninguna duda pierdo la cuenta. He estado en innumerables partidos de la NBA en el pabellón de los Boston Celtics contra por ejemplo los Lakers, donde conseguí sentarme en primera fila teniendo la impresionante oportunidad de tener a Kobe Bryant a dos palmos de mí, Toronto Raptors donde tuvimos la oportunidad de hablar y hacernos algunas fotos con Calderón (jugador español de este equipo), y San Antonio Spurs, actuales campeones de la NBA (del mundo como ellos dicen). También he tenido la oportunidad de ver un par de partidos en el pabellón de los Knicks en Nueva York, he visto a los Harlem Globe Trotters, he visto a los New York Yankees de Béisbol en su estadio al igual que a los Boston Red Sox. He ido a ver a los Boston Bruins (Hockey hielo) y he asistido al gran espectáculo que son los partidos de las ligas universitarias de Hockey hielo y baloncesto.

Un montón de amigos en el picnic en Boston Common

A parte de espectáculos deportivos, he ido a numerosos musicales como Cats, La Bella y la Bestia, El Rey León, Mary Poppins o Tarzán (la mayoría de ellos en Nueva York) o incluso ballet con Sueño de una Noche de Verano en Boston.

También he podido disfrutar multitud de actividades con los amigos que he tenido la suerte de hacer aquí, como el día que decidimos ir a los Karts en que lo pasamos genial haciendo carreras, cuando decidimos irnos a esquiar a Sunday River, el genial día de camping en Boston Common de la última semana donde pudimos estar casi todos y como no, la decisión de irnos a hacer paracaidismo.

También tuve la suerte de formar parte de La Furia Española & Company, nuestro equipo de futbol 7 de la uni del que nunca pude compartir nada en el blog entre unas cosas y otras por falta de tiempo.

He podido gozar de esas fantásticas fiestas americanas en casas, entre ellas las memorables de Braemore Road, las de casa de Juan o Alberto, o las del campus en casa de Paloma o en casa de Javi con su exitosa Glamorous Party.

Los lugares que he visitado en Estados Unidos corren desperdigados por todo el blog, desde las 6 veces que he tenido la suerte de estar en la colosa Nueva York hasta el més en California donde tuve la suerte de visitar San Diego, Los Ángeles, Santa Bárbara, San Francisco, Santa Cruz, Yosemite, Sonora, Sacramento, Tijuana (Mèxico), Las Vegas dos veces (Nevada) y el Gran Cañón del Colorado (Arizona). Posteriormente Miami y Orlando con sus parques de atracciones habiendo disfrutado meses antes de lugares como las Cataratas del Niágara, Baltimore, Washington, Philadelphia, Chicago, Montreal (Canadá) o New Orleans con sus pantanos donde pudimos ver caimanes en libertad… Soy afortunado.

Dos últims dies a Boston / Dos últimos días en Boston

Els meus dos últims dies als Estats Units, com no podia ser d'una altra manera, havien d'acabar a Boston, on tot va començar. Aquesta vegada deixant-me de luxes, quedant-me a un hostal al centre de Boston, lluny d'on jo vaig passar la majoria del temps, als voltants de Boston College. Vaig aprofitar per a visitar algun que altre lloc que encara no havia visitat i per a passar per última vegada i acomiadar-me d'aquells que ja havia visitat tantes vegades.

Prudential Building i altres al centre de Boston

Vaig tornar, com no, a BC de visita, per a acomiadar-me jo sol de la destinació principal del viatge. Tot seguia igual, encara que no hi havia ni un ànima. En realitat, tot era diferent per aquesta mateixa raó. Era trist visitar-ho per última vegada, però alhora no ho era tant ja que no tenia ja amics allà, ni anava a passar el dolor d'un comiat, ni deixava a ningú enrere marxant, almenys en aquell moment.

El BC que jo he conegut durant tot aquest temps ha estat la gent que amb la qual he compartit tants bons moments. Un BC buit no significa més que records de moments passats amb algú a algun racó. Llençats a la gespa amb el Julen i la Jess, prenent unes pastes amb el Beto davant de la classe de Craft trobant-nos amb l’Álvaro, camí de classe de HR amb l’Echeba i el Juan, o parlant pels descosits a classe de Computers amb el Fer, el Fran i la majoria dels anteriors. Menjant a la cafeteria de Lower i fent al migdia amb el Beto els deures per a aquella mateixa tarda, corrents a classe i sempre arribant tard. Un dia la professora de broma ens va dir que la classe no començava a l’hora espanyola per a nosaltres jeje. Els milers d'anècdotes que ara mateix se m'escapen però que es van recordant per moments i et fan deixar anar aquest somriure de ximple, i és que tot aquest temps a BC és un temps per a recordar amb un gran somriure.

Un buit però preciós campus de BC


Mis dos últimos días en Estados Unidos, como no podía ser de otra manera, tenían que acabar en Boston, donde todo empezó. Esta vez dejándome de lujos, estando en un hostal en el centro de Boston, lejos de donde yo pasé la mayoría del tiempo, en los alrededores de Boston College. Aproveché para visitar algún que otro lugar que aún no había visitado y para pasar por última vez y despedirme de aquellos que ya había visitado tantas veces.

Volví, como no, a BC de visita, para despedirme yo solo del destino principal del viaje. Todo seguía igual, aunque no había ni un alma. En realidad, todo era diferente por esa misma razón. Era triste visitarlo por última vez, pero a la vez no lo era tanto ya que no tenía ya amigos allí, ni iba a pasar el dolor de una despedida, ni dejaba a nadie atrás marchándome, por lo menos en aquel momento.

Boston College

El BC que yo he conocido durante todo este tiempo ha sido la gente que con la que he compartido tantos buenos momentos. Un BC vacío no significa nada más que recuerdos de momentos pasados con alguien en algún rincón. Tirados en el césped con Julen y Jess, tomándonos unas pastas con Beto delante de la clase de Craft encontrándonos con Álvaro, camino de clase de HR con Echeba y Juan, o hablando por los codos en clase Computers con Fer, Fran y la mayoría de los anteriores. Comiendo en la cafetería de Lower y haciendo a mediodía con Beto los deberes para aquella misma tarde corriendo a clase y siempre llegando tarde. Un día la profesora en broma nos dijo que la clase no empezaba a hora española para nosotros jeje. Las miles de anécdotas que ahora mismo se me escapan pero que se van recordando por momentos y te hacen soltar esa tonta sonrisa, y es que todo este tiempo en BC es un tiempo para recordar con una gran sonrisa.

Foto 1: Prudential Building y otros en el centro de Boston

Foto 2: Un vacío pero precioso campus de BC

jueves, mayo 22, 2008

Tornada a Boston / Vuelta a Boston

A l'endemà, se suposava que havia d'anar a visitar la NASA que està a ‘Cabo Cañaveral’, que us sonarà per ser el lloc des d'on es fan els llançaments dels coets. No va poder ser per diverses raons. La principal que em vaig adormir. Vaig posar el despertador a les 7 i vaig dir ‘5 minutets més’ i vaig dormir només 5 hores més. Fer tant de turisme cansa molt!! Una altra de les raons va ser la incompetència de la gent del taulell de l'hotel en trobar la companyia que et duia i et portava del lloc. Això em va dur a reservar un cotxe de lloguer per a anar pel meu compte, que em sortia molt car, així que encara sort que em vaig adormir!!

La resta de dia el vaig dedicar a escriure nous però endarrerits posts per al blog per a poder arribar algun dia a resumir tota aquesta aventura, fins que va arribar l'hora d'agafar l'últim vol nacional del viatge, que em duia de tornada a Boston per un parell de dies.

Hotel Hyatt dins de l'aeroport d'Orlando. A l'esquerra podeu veure el simbol i tota la balconada són habitacions. Estava realment a dins després de passar un control!!

La curiositat del dia la va donar durant el viatge de tornada, la televisió que ve incorporada als seients de l'avió. Fent una mica de zapping vaig arribar al que creia un concurs de conya... Es diu USRPSL. Així dit sembla un munt de lletres sense sentit però són les inicials de United States Rock Paper Scissors League... La lliga de pedra paper tisores!!!! I és real!! De veritat!!! De fet s'estava fent en un conegudíssim hotel de Las Vegas (el Mandalay Bay) i estava pleníssim de públic pel que es veia a les imatges!... Guanyaven moltes peles els campions! Que en són de freaks els americans!!

Dos dels participants del USRPSL, crec que a la final o semifinals



Al día siguiente, se suponía que tenía que ir a visitar la NASA que está en Cabo Cañaveral, que os sonará por ser el lugar desde donde se hacen los lanzamientos de los cohetes. No pudo ser por varias razones. La principal que me dormí. Puse el despertador a las 7 y dije ‘5 minutos más’ y dormí 5 horas más solamente. Hacer tanto turismo cansa mucho!! Otra de las razones fue la incompetencia de la gente del mostrador del hotel en encontrar la compañía que te llevaba y te traia del lugar. Esto me llevó a reservar un coche de alquiler para ir por mi cuenta, que me salía muy caro, así que menos mal que me dormí!!

El resto de día lo dediqué a escribir nuevos pero atrasados posts para el blog para poder llegar algún día a resumir toda esta aventura, hasta que llegó la hora de coger el último vuelo nacional del viaje, el que me llevaba de vuelta a Boston por un par de días.

Hotel Hyatt dentro del aeropuerto de Orlando. A la derecha podeis ver el símbolo y toda la balconada son habitaciones. Estaba realmente dentro después de pasar un control!!

La curiosidad del día la dio durante el viaje de vuelta, la televisión que viene incorporada a los asientos del avión. Haciendo un poco de zapping llegué al que creia un concurso de coña... Se llama USRPSL. Dicho así parece un montón de letras sin sentido pero son las iniciales de United States Rock Paper Scissors League... La liga de piedra papel tijeras!!!! Y es real!! De verdad!!! De hecho se estaba haciendo en un conocidísimo hotel de Las Vegas (el Mandalay Bay) y estaba llenísimo de público por lo que se veía en las imágenes!... Ganaban muchas pelas los campeones! Que freaks son los americanos!!!

Foto 2: Dos de los participantes del USRPSL, creo que en la final o semifinales