domingo, abril 15, 2007

Ooooh! Yo voy a ser el Rey León!!

Després de la impressionant patejada després de veure els edificis de les pelis i la Estatua de la Llibertat ens esperava el Rei Lleó! Tenia moltíssimes ganes d'anar-hi per varies raons. Primer perquè la peli té una banda sonora de collons i m'agrada molt, segon perquè és el musical número 1 a broadway i tercer perquè havent vist la Bella i la Bèstia també de Disney que em va encantar, el Rei Lleó, en un teatre més gran i declaradament millor m'havia d'encantar.

De vegades quan esperes que una cosa sigui molt molt bona, idealitzes una imatge de perfecció a la teva ment que després normalment es torna en decepció per no cumplir les expectatives. The Lion King era una obra que m'havien pintat tant bé que tenia por que em passés això. Doncs ni molt menys. L' obra comença de sobte quan no t'ho esperes (al menys jo) cantant la famosa cançó d'obertura "Ciclo sin fin" o "Circle of Life" (títol original), que fa una cosa així com "aaaaaay siguenyaaaaaa..." (perque la recordeu). El començament té moltíssima força i et fa posar la pell de gallina de veritat, per la música, els cantants, però, per l'amor de Deu, la posada en escena!! Fantàstica!! Quan comencen a sortir tots els animals que veneren al nounat Simba només et pots quedar amb els ulls oberts com plats de veure el magnífic d'aquesta escena: elefants, jirafes, guepards... Intento recordar l'obra i m'imagino animals de veritat a pesar que eren persones i es veia clar que eren persones. Només tinc paraules d'impressió per aquesta obra. Si he recomanat mil coses abans per qualsevol que vingui als Estats Units, aquesta passa a ser la número 1 i si no que ho diguin els que van venir-hi amb mi. Ningú se'n en penediria segur. No m'estranya poder veure publicitat per NY que diu: "I just Can't Wait to See King!" fent un joc de paraules de la cançó "I just Can't Wait to Be King" ("Yo voy a ser el Rey León"). Per suposat, 200% prohibit fer fotos durant la obra amb els acomodadors tocant la pera tota l'estona, però no hi ha esdeveniment que escapi al meu objectiu!! Aquest és un moment del final quan els actors saludaven al públic.

A la primera foto, l' impressionant màscara de lleó penjada al hall del teatre, que després també surt a l'obra.

A la tercera foto, jo amb el cartell de l' obra just a l'entrada del Minskoff Theatre on es representa.


Tras la impresionante pateada después de ver los edificios de las pelis y la Estatua de la Libertad nos esperaba el Rey León! Tenía muchísimas ganas de ir por varías razones. Primero porque la peli tiene una banda sonora de cojones y me gusta mucho. Segundo porque es el musical número 1 en Broadway y tercero porque habiendo visto la Bella y la Bestia también de Disney que me encantó, el Rey León, en un teatro más grande y declaradamente mejor me tenía que encantar.

A veces cuando esperas que una cosa sea muy muy buena, idealizas una imagen de perfección en tu mente que después normalmente se vuelve decepción por no cumplir las expectativas. The Lion King era una obra que me habían pintado tanto bien que tenía miedo que me pasara esto. Pues ni mucho menos. La obra empieza de pronto cuando no te lo esperas (al menos yo) cantando la famosa canción de apertura "Ciclo sin fin" o "Circle of Life" (título original), que hace una cosa así como "aaaaaay sigueñaaaaaa..." (para que la recordeis). El comienzo tiene muchísima fuerza y te hace poner la piel de gallina de verdad, por la música, los cantantes, pero, por el amor de Dios!! la puesta en escena!! Fantástica!! Cuando empiezan a salir todos los animales que veneran al recién nacido Simba, sólo te puedes quedar con los ojos abiertos como platos al ver lo magnífico de esta escena: elefantes, jirafas, leopardos... Intento recordar la obra y me imagino animales de verdad a pesar de que se veía claro que eran personas. Sólo tengo palabras de impresión para esta obra. Si he recomendado mil cosas antes para cualquiera que venga a los Estados Unidos, esta pasa a ser la número 1 y si no que lo digan los que vinieron conmigo. Nadie se arrepentiría seguro. No me extraña poder ver publicidad por NY que dice "I Just Can't Wait to See King!" haciendo un juego de palabras de la canción "I just Can't Wait to Be King" ("Yo voy a ser el Rey León"). Por supuesto, 200% prohibido hacer fotos durante la obra con los acomodadores tocando los huevos todo el rato, pero no hay acontecimiento que escape a mi objetivo!! Este es un momento del final cuando los actores saludaban al público.

En la primera foto, la impresionante máscara de león colgada en el hall del teatro, que después también sale en la obra.

En la segunda foto, yo con el cartel de la obra justo en la entrada del Minskoff Theatre donde se representa.

sábado, abril 14, 2007

Llibertat i edificis curiosos / Libertad y edificios curiosos

Si no recordo malament passats els dies, al dia següent vam anar a l'estatua de la Llibertat. Vam quedar amb el Jordi i la Carla a les 10 allà a la kilomètrica cua que es forma a Battery Park. Vam arribar tard ja que vam decidir aprofitar l'autobus turístic perquè ens portes cap allà abaix. Mala idea. Va anar lentísim i vam arribar uns 3/4 d'hora tard i vaig trobar a aquests dos per casualitat quan ja entràven a la caseta on fan els controls de seguretat. La cua era increible, no tenia fi!! Gràcies a Deu avançava bastant ràpid i ens va dur aproximadament una hora acabar-la. El vaixell es movia la òstia i portava un mareig que no vegis, però ja va salpar i vam començar a fer fotos del Skyline i va passar ràpid.

Un cop a la illa, ens vam retrobar amb el Jordi i la Carla i vam estar fent unes quantes fotos artístico-curioses. Aquí està us deixo un mix perquè no sabia quina posar de totes. Quin artista de fotògraf!!!!!



Un cop tornats a terra ferma, volíem anar al barri de Tribeca per visitar el restaurant de Robert de Niro, que la Noèlia (la germana del David) no ens deixava marxar sense haver-hi passat. Ens va costar la vida aclarir-nos amb els números del carrer i vam haver de rodejar la zona zero 3 cops abans d'encaminar-nos en la bona direcció, ayyyy!! Al arribar allà de tota manera, no hi havia res, era un restaurant normal i corrent. Si no saps que és el de Robert de Niro mai no ho endivinaries anant-hi. Ja que estàvem de visita de llocs curiosos, havíem buscat a internet edificis famosos de pel·lícules i ens vam encaminar a l'edifici de cazafantasmas i després al de Friends que em feia especial il·lusió. És una ruta curiosa a fer a Nova York ja que s'hi han gravat milers de pelis. De fet existeixen tours que visiten llocs de pel·lícules.


"Friends" a Grove st - Bedford st (esquerra) "Cazafantasmas" a N. Moore st - Varick st (dreta)

Si no recuerdo mal pasados los días, al día siguiente fuimos a la Estatua de la Libertad. Habíamos quedado con Jordi y Carla a las 10 allí en la kilomètrica cola que se forma en Battery Park. Llegamos tarde ya que decidimos aprovechar el autobus turístico porque nos llevaba hacia allí abajo. Mala idea. Fue lentísimo y llegamos unos 3/4 tarde. Encontré a estos dos por casualidad cuando ya entraban en la caseta donde hacen los controles de seguridad. La cola era increible, no tenía fin!! Gracias a Dios avanzaba bastante rápido y nos llevó aproximadamente una hora acabarla. El barco se movía de la ostia y llevaba un mareo que no veas, pero ya zarpó y empezamos a hacer fotos del Skyline y se pasó rápido.

Una vez en la isla, nos reencontramos con Jordi y Carla y estuvimos haciendo unas cuántas fotos artístico-curiosas. Aquí os dejo un mix porque no sabía cual poner de todas. Qué artista de fotógrafo!!!!!

Una vez de vuelta a tierra firme, queríamos ir al barrio de Tribeca para visitar el restaurante de Robert de Niro, que Noèlia (la hermana de David) no nos dejaba irnos sin haber estado. Nos costó la vida aclararnos con los números de la calle y tuvimos que rodear la zona cero 3 veces antes de encaminarnos en la buena dirección, ayyyy!! Al llegar allí de todas maneras, no había nada. Era un restaurante normal y corriente. Si no sabes que es el de Robert de Niro nunca lo adivinarías yendo. Puesto que estábamos de visita de lugares curiosos, habíamos buscado en internet edificios famosos de películas y nos encaminamos al edificio de Cazafantasmas y después al de Friends que me hacía especial ilusión. Es una ruta curiosa a hacer en Nueva York ya que se han grabado miles de pelis. De hecho existen tours que visitan lugares de películas.

Foto 2: "Friends" en Grove st - Bedford st (izquierda) "Cazafantasmas" en N. Moore st - Varick st (derecha)

miércoles, abril 11, 2007

Vaig amb retard!! / Voy con retraso!!

Hola a tothom habitual al blog!!

Si creia que els dies a NY amb l' Ana havien estat esgotadors... no em quedava res!!! Aquests dies han estat matadors 100% i encara ho estan sent. Ara mateix tinc totes aquestes personetes (David, Elo, Silvia i Germán) a la meva habitació de Boston dormint plàcidament, mentre jo gravo dvd's de fotos i actualitzo una mica això. Ells ja marxen demà a les 5:30 pm des de Nova York cap a Barcelona, pel que han d'anar-se'n de Boston ben pel dematí, per arribar sense presses.

Amb això no s'acaba l'esgotament, ja que després de deixar-los, me'n vaig directe a classe i després de classe arriben a Boston el Jordi i la Carla també per dos dies! Moriré d'esgotament. Bé el cas és que tinc 0 minuts per actualitzar el blog, cosa que em sap molt de greu, però és que realment no puc amb la meva ànima. Un cop marxin el Jordi i la Carla, el dissabte al dematí, dedicaré tot el dia a actualitzar el blog amb tot el que hem passat que no ha estat poc!!! Això seran uns 10 posts, un amunt, un avall. Un per dia més o menys. Em portarà molta feina així que animeu-me una mica que no el vull deixar a mig!!!

Bé, doncs això, que el blog començarà a prendre forma un altre cop cap al cap de setmana. Els posts vindran en ordre així que ja tornarem al que hem fet aquests dos dies aquí a Boston cap als últims! Mentres, us deixo amb una foto de com estem a l'habitació aquests dos dies!!






Hola a todos los habituales al blog!!

Si creía que los días a NY con Ana habían sido agotadores... no me quedaba nada!!! Estos días han sido matadores 100% y todavía lo están siendo. Ahora mismo tengo a todas estas personitas (David, Elo, Silvia y Germán) en mi habitación de Boston durmiendo plácidamente, mientras yo grabo dvd's de fotos y actualizo algo esto. Ellos ya se van mañana a las 5:30 pm desde Nueva York a Barcelona, por lo que tienen que irse de Boston bien temprano por la mañana para llegar sin prisas.

Con esto no se acaba el agotamiento, ya que después de dejarlos, me voy directo a clase y tras clase llegan a Boston Jordi y Carla también para dos días! Moriré de agotamiento. Bueno, el caso es que tengo 0 minutos para actualizar el blog, cosa que me sabe muy mal, pero es que realmente no puedo con mi alma. Una vez se marchen Jordi y Carla, el sábado por la mañana, dedicaré todo el día a actualizar el blog con todo lo que hemos pasado que no ha sido poco!!! Esto serán unos 10 posts, post arriba, post abajo. Uno por día más o menos. Me traerá mucho trabajo así que animadme algo que no lo quiero dejar a medio!!!

Bueno, pues eso, que el blog empezará a tomar forma otra vez hacia el fin de semana. Los posts vendrán en orden así que volveremos a lo que hemos hecho estos dos días aquí en Boston hacia los últimos! Mientras, os dejo con una foto de como estamos en la habitación estos dos días!!

sábado, abril 07, 2007

Quin dia!! / Qué dia!!

L' objectiu principal avui era anar a agafar el tour d'Uptown que ens portava a veure l'universitat de Columbia, Central Park, Harlem, Bronx i tota la part alta de la ciutat. Pel camí, com sempre, ens trobem alguna cosa que ens fa parar, i aquest cop com no, va ser la biblioteca de Nova York a on no havia estat encara.


Silvia estudiant... de veritat???

Després d'estar estudiant una miqueta allà (...), ja vam seguir la ruta cap a Times Square on s'agafava l'autobus. En aquest tour vaig aprendre tres coses importants. Manhattan suporta tots els gratacels sense problema, perquè la seva base està formada totalment per roca, que encara es pot veure a la superficie a alguns punts de Central Park. A l' hora, Central Park, de 843 acres de grandaria (341000 hectareas = l' òstia) no és un park natural conservat com molta gent pensa, si no que és totalment fet per l'home. De fet, als voltants del crack del 29 el parc lluia més que de parc de descampat ple de txavoles, que curiós. La tercera cosa que vaig aprendre és perquè del ditxós fum de les clavegueres!! Manhattan té un sistema central de calefacció per la ciutat, al que s'afegeixen totes les construccions que ho desitgin. Com la calefacció va per sota terra, el calor que desprén produeix aquest vapor que acaba sortint pel primer forat que troba, les clavegueres.

Bé, després de passar per davant del lloc d'on es va crear el famós Barri Sèsam i per davant de la que va ser casa d'Audrey Hepburn com a novetats més destacades, vam arribar a la 5th Av per la part de dalt. Per suposat vam tornar a entrar a Abercrombie i a tothom li va agradar bastant. Sobretot a la Silvia i la Elo que van tenir temps de fer-se unes fotos amb un tio catxes que estava allà "exposat" per totes les nenes. Van sortir-ne bastant acalorades tot s'ha de dir. De les dependentes que dir... són espectaculars!bufffff! No us perdeu aquest lloc si veniu a NY!!!

Abans d'això acabàvem just d'estar a Tiffany's de comprar uns quants collars i anells. Eren un capritxet que tenien les nenes i no els hi anàvem a dir que no oi? Al igual!!!!!! Quins preus mare de Deu!! 6 xifres i pujant!!! La Elo es va quedar amb les ganes com es veu a la foto!


Elo babejant

D'aquí pitant a l'estadi dels Knicks on esperava un emocionant Knicks - Minnesotta. Ens vam retrobar amb molta alegria amb el Jordi i la Carla (que treballaven amb mi a Caixa Catalunya) que estan aquí passant uns dies també, i més tard amb el Beto i la seva novia la Sandra (també aquí per uns dies). Tots anàvem al partit. El David i jo vam començar asseguts molt aprop de la pista amb molta sort i després vam tornar a pujar a la ULTIMA FILA de l'estadi, on teniem les nostres entrades reals, per poder estar tots junts que al cap i a la fi és el més divertit. El David ja ha estat a la NBA, "ja es pot morir" segons diu.


Tots a l'acabar el partit

Després del partit una visita a Bleecker amb Morton (que sí existeix) per anar a prendre unes de les famoses i molt bones pizzes de John's pizzeria!! Quin dia mare de Deu!!


El objetivo principal hoy era ir a coger el tour de Uptown que nos llevaba a ver la universidad de Columbia, Central Park, Harlem, Bronx y toda la parte alta de la ciudad. Por el camino, como siempre, nos encontramos algo que nos hace parar, y esta vez como no, fue la biblioteca de Nueva York donde no había estado todavía.

Tras estar estudiando un poco allí (...), ya seguimos la ruta hacia Times Square donde se cogía el autobus. En este tour aprendí tres cosas importantes. Manhattan soporta todos los rascacielos sin problema, porque su base está formada totalmente por roca, que todavía se puede ver en la superficie en algunos puntos de Central Park. A la vez, Central Park, de 843 acres de supefície (341000 hectareas = la ostia) no es un parque natural conservado como mucha gente piensa, si no que es totalmente hecho por el hombre. De hecho, en los alrededores del crack del 29 el parque lucía más que de parque de descampado lleno de chavolas, que curioso. La tercera cosa que aprendí es el porque del dichoso humo de las cloacas!! Manhattan tiene un sistema central de calefacción por la ciudad, al que se añaden todas las construcciones que lo deseen. Como la calefacción va por debajo tierra, el calor que desprende produce este vapor que acaba saliendo por el primer agujero que encuentra, las cloacas.

Bueno, tras pasar por delante del lugar de dónde se creó el famoso Barrio Sésamo y por delante de la que fue casa de Audrey Hepburn como novedades más destacadas, llegamos a la 5th Av por la parte de arriba. Por supuesto volvimos a entrar en Abercrombie y a todo el mundo le gustó bastante. Sobre todo a Silvia y Elo que tuvieron tiempo de hacerse unas fotos con un tio cachas que estaba allí "expuesto" para todas las niñas. Salieron bastante acaloradas todo sea dicho. De las dependientas que decir... son espectaculares! buffff! No os perdais este lugar si venís a NY!!!

Antes de eso acabábamos justo de estar en Tiffany's de comprar unos cuántos collares y anillos. Eran un caprichito que tenían las niñas y no se les íbamos a decir que no verdad? Al igual!!!!!! Qué precios madre de Dios!! 6 cifras y subiendo!!! Elo se quedó con las ganas como se ve en la foto!

De aquí pitando al estadio de los Knicks donde esperaba un emocionante Knicks - Minnesotta. Nos reencontramos con mucha alegría con Jordi y Carla (que trabajaban conmigo en Caixa Catalunya) que están aquí pasando unos días también, y más tarde con Beto y su novia Sandra (también aquí por unos días). Todos íbamos al partido. David y yo empezamos sentados muy cerca de la pista con mucha suerte y después volvimos a subir a la ULTIMA FILA del estadio, dónde teníamos nuestras entradas reales, para poder estar todos juntos que al fin y al cabo es lo más divertido. David ya ha estado en la NBA, "ya se puede morir" según dice.

Tras el partido una visita a Bleecker con Morton (que sí existe) para ir a tomar unas de las famosas y muy buenas pizzas de John's pizzeria!! Qué día madre mía!!

Foto 1: Silvia estudiando... ¿de verdad?

Foto 2: Elo babeando

Foto 3: Todos al acabar el partido

viernes, abril 06, 2007

Historia d'un autobús turístic i més / Historia de un autobús turístico y más

Ahir ja va fer més bon dia pel que respecta a la pluja. Ja no ha tornat a ploure a excepció d'un ratet que va nevar (ma cagun tot!) però no gaire. Ara, fred en fa i molt!! Aquí no se si sempre serà així però la primavera és un engany!! Fot graus negatius tot el dia i ja és abril!!

Bé el cas és que no hem parat ni un segon de voltar. La idea principal era agafar l'autobús turístic i començar a visitar coses... Si clar! Com si fos tan facil!! Arribem a l'Empire State que és on normalment s'ajunten totes les companyies que venen tours d'autobús i ens ataca sense previ avís, un dels negres (per alguna raó són tots negres) de la companyia de l'autobus vermell per vendre'ns el seu pack. Ens està tres hores explicant el tour i llavors li dic que vaig a mirar les altres companyies i llavors torno a ell si m'interesa. Ja aquí em diu que si no confio en ell... "Clar, com que som amics de tota la vida se que no em fallaràs"!! Bé el cas és que vaig a preguntar a un d'una altra companyia (també un negre enorme) però l'altre em seguia de molt aprop. De cop es fiquen tots dos a sobre meu intentant-me vendre el seu packet (5 persones són una bona comissió) i parlant tots dos a l'hora i cada cop més enfadats l'un amb l'altre i despotricant-se les companyies respectives. Va haver un moment que va ser de pel·lícula perque els dos em cridaven a tota costa intentant vendre'm la seva moto i jo només mirava a la Elo que la veia per radera i reia sense atendre al que em deien. Al final vam agafar la de l'autobús vermell, però el cabrón ens va prendre una mica el pel, perquè em va oferir el creuer per un preu i després no estava. De tota manera, al final el vam agafar sabent exactament què portava el paquet. Encara i així, aquesta companyia té coses millors que l'altre, com per exemple que va descobert i encara que faci més fred es poden fer fotos des de l'autobús, que passen molt més sovint que els altres, i que tenen més rutes per fer.

A part de tot el merder format pels dos amics negritus, després vam estar fent tot el tour per la part baixa de la ciutat fins a arribar de pujada al Rockefeller Center i enrecordar-me qu just davant, Christie's, la famosa casa de subhastes de NY deixava presenciar-ne totalment gratis. Per suposat hi vam entrar i encara que no es podien fer fotos, vam fer fotos i video. Com no amb videoman que és el David!! Filma tot allò que és susceptible de ser filmat i més!!! Va ser una experiència simpàtica i curiosa veure el dineral que la gent es gasta en un pis pas per mobles de l'any de la castanya que no fan joc amb res (la subasta que hi havia en el moment).

Subhasta qualsevol a Christie's


Després de presenciar uns minutets de misa d'aquestes de setmana santa a Sant Patrick's Cathedral, unes quantes compres per la segona casa del David (NBA Store) i per Armani Exchange, ja era de nit i ja ens podíem dirigir al que teníem previst que era el Top of the Rock. Com va dir el guia de l'autobus, el mirador del Rockefeller Center és fantàstic perquè mai aconseguiràs des del mirador de l'Empire State unes vistes tant bones de l'Empire State. A mi em venia de perles perquè l'últim cop que hi vaig anar era de dia i ara ho provaria de nit. Totes dos tenen coses espectaculars, no sabria quina recomanar. El proxim cop pujarem quan el sol s'estigui posant, preneu nota familia!!!

Els 5 magnífics al Top del Rock


PD: Quina rasca allà adalt!!


Ayer ya hizo más buen días por lo que respecta a la lluvia. Ya no ha vuelto a llover a excepción de un ratito que nevó (me cagon todo!) pero no demasiado. Ahora, frío hace y mucho!! Aquí no se si siempre será así pero la primavera es un engaño!! Estamos en grados negativos todo el día y ya es abril!!

Bueno, el caso es que no hemos parado ni un segundo de dar vueltas. La idea principal era coger el autobús turístico y empezar a visitar cosas... Si claro! Como si fuera tan facil!! Llegamos al Empire State que es dónde normalmente se juntan todas las compañías que venden tours de autobús y nos ataca sin previo aviso, uno de los negros (por alguna razón todos son negros) de la compañía del autobus rojo para vendernos su pack. Nos está tres horas explicando el tour y entonces le digo que voy a mirar las otras compañías y vuelvo a él si me interesa. Va y me dice que si no confío en él... "Claro, como somos amigos de toda la vida se que no me fallarás"!! Bueno el caso es que voy a preguntar a uno de otra compañía (también un negro enorme) pero el anterior me seguía de muy cerca. De golpe, se meten los dos encima mío intentándome vender su paquete (5 personas son una buena comisión) y hablando los dos a la vez$ y cada vez más enfadados el uno con el otro y despotricandose las compañías respectivas. Hubo un momento que fue de película perque los dos me gritaban a toda costa intentando venderme su moto y yo sólo miraba a Elo que la veía por detrás en una rendija que me dejaban los tios estos, y me reía sin atender a lo que me decían. Al final cogimos la de el autobús rojo, pero el cabrón nos tomó algo el pelo, porque me ofreció el crucero por un precio y después no entraba. De todas maneras, al final lo cogimos sabiendo exactamente qué traía el paquete. Aún y así, esta compañía tiene cosas mejores que el otro, como por ejemplo que va descubierto y aunque haga más frío se pueden hacer fotos desde el autobús, que pasan mucho más a menudo que los otras, y que tienen más rutas para hacer.

Aparte de todo el jaleo formado por los dos amigos negritus, después estuvimos haciendo todo el tour por la parte baja de la ciudad hasta llegar de subida al Rockefeller Center y acordarme que justo delante, Christie's, la famosa casa de subastas de NY dejaba presenciarlas totalmente gratis. Por supuesto entramos y aunque no se podían hacer fotos, hicimos fotos y video. Como no con videoman que es David!! Filma todo aquello que es susceptible de ser filmado y más!!! Fue una experiencia simpática y curiosa ver el dineral que la gente se gasta en un pis pas por muebles del año de la castaña que no hacen juego con nada (la subasta que había en el momento).

Tras presenciar unos minutos de una misa de estas de Semana Santa en St. Patrick's Cathedral, unas cuántas compras por la segunda casa del David (NBA Store) y por Armani Exchange, ya era por la noche y ya nos podíamos dirigir a lo que teníamos previsto que era el Top of the Rock. Como dijo el guía del autobus, el mirador del Rockefeller Center es fantástico porque nunca conseguirás desde el mirador del Empire State unas vistas tan buenas del propio Empire State. A mí me venía de perlas porque la última vez que fui era de día y ahora lo probaría por la noche. Las dos tienen cosas espectaculares, no sabría cuál recomendar. La próxima vez subiremos cuando el sol se esté poniendo, tomad nota familia!!!

David recordando sus tiempos de baloncestista profesional

PD: Qué rasca allí arriba!!

Foto 1: Subasta cualquiera en Christie's

Foto 2: Los 5 magníficos en el Top del Rock

jueves, abril 05, 2007

Primer dia de la visita catalana

Per fi m'he retrobat amb els meus amics!!! Estic molt content.

Ahir vaig arribar de Boston a les 12:20 pm quan estava previst arribar a les 11, perquè estava caient una molt important i el xino de Fung Wah (la companyia d'autobusos) no va tenir valor de córrer, cosa que no es veu gaire sovint. Quan vaig arribar, m'estaven esperant a l'hostal per començar una ruta trepidant per tot Manhattan. Malauradament feia un dia totalment pèssim, plovent molt, molt de fred i molt de vent, i vam poder fer poques fotos. Aquests turistes resulta que venien sense paraigües i sense guia de la ciutat... quina gent!! Va ser molt divertit veure a la Elo lluitant contra un ruïnós paraigües de 3 dòlars que li va comprar a una xina només sortir del metro. A tothom se li va trencar per tot arreu, però és que a ella... a dures penes es reconeixia el que era!!! Vam estar rient una bona estona amb aquesta i moltes més anècdotes que van passar però els tenia fets pols amb el temps que feia i el jet lag que duien.

Vam estar visitant lower Manhattan en general (Wall street Stock Market a la foto) i després Times Square a on vam sopar a Bubba Gump que ja s'està transformant en un clàssic. "És increible estar sopant al centre del món!" va dir el David mirant per la finestra del restaurant. Probablement té tota la raó d'aquest mateix món.


Por fin me he reencontrado con mis amigos!!! Estoy muy contento.

Ayer llegué de Boston a las 12:20 pm cuando estaba previsto llegar a las 11, porque estaba cayendo una muy importante y lo chino del Fung Wah (la compañía de autobuses) no tuvo valor de correr, cosa que no se ve demasiado a menudo. Cuando llegué, me estaban esperando en el hostal para empezar una ruta trepidante por todo Manhattan. Desgraciadamente hacía un día totalmente pésimo, lloviendo mucho, mucho frío y mucho viento, y pudimos hacer pocas fotos. Estos turistas resulta que venían sin paraguas y sin guía de la ciudad... qué gente!! Fue muy divertido ver a Elo luchando contra un ruinoso paraguas de 3 dólares que le compró a una china sólo salir del metro. A todo el mundo se le rompió por todo por todas partes, pero es que a ella... a duras penas se reconocía lo que era!!! Estuvimos riéndonos un buen rato con esta y muchas más anécdotas que pasaron pero los tenía hechos polvo con el tiempo que hacía y el jet lag que llevaban.

Estuvimos visitando lower Manhattan en general (Wall street Stock Market en la foto) y después Times Square donde cenamos en Bubba Gump que ya se está transformando en un clásico. "Es increible estar cenando en el centro del mundo!" dijo David mirando por la ventana del restaurante. Probablemente tiene toda la razón de ese mismo mundo.

Elo y su paraguas (o lo que fuera) de la china

martes, abril 03, 2007

3 dies a Boston i de nou!! 3 días en Boston y de nuevo!

Ja vaig tornar de NY el dissabte a la nit i m'esperaven un diumenge i un dilluns de marató de deures per a fer per al dimarts. Que estressat em tenen aquests yankees!!!! No em deixen viatjar tranquil!!! Que sóc Exchange Student!! Però els hi dóna igual i ens posen fins a més amunt. Per descomptat, fidel als nostres principis, ens ajuntem els de la casa cada cap de setmana per a fer un última hora total abans del lliurament de qualsevol cosa i sempre s'acaba tot amb voluntat i nits sense dormir.

Avui dimarts (si és que és dimarts encara perquè a l'hora que és...) actualitzo una mica el blog abans de tornar-me'n a anar a Nova York perquè el David, la Elo, la Silvia i el seu germà ja estan per aquí dançant i no estic jo per estar amb ells!! Dormiré ara un parell d'hores per aixecar-me demà amb la intenció de passar una setmana de la òstia amb ells!!

A la tornada tinc molts posts a actualitzar de coses que ja han passat fa uns dies per aquí, però mentre, em duc l'ordinador i intentaré tenir això al dia amb les coses que anem fent per "la gran poma". Per cert, perquè es diu "la gran poma"??? Vaig escoltar per algun lloc que era pel apetitós de Manhattan, la terra de les oportunitats i un món de somnis realizables blablabla. Si algú té alguna teoria referent a això serà benvinguda.

Us deixo amb una foto meva a la meva cadireta més coneguda per aquí com a "tron" batejada pel Fernando.




Ya volví de NY el sábado por la noche y me esperaban un domingo y un lunes de maratón de deberes para hacer para el martes. Que estresado me tienen estos yankees!!!! No me dejan viajar agusto!!! Que soy Exchange Student!! Pero les da igual y nos ponen hasta arriba. Por supuesto, fiel a nuestros principios, nos juntamos los de la casa cada fin de semana para hacer un última hora total antes de la entrega de cualquier cosa y siempre se acaba todo con voluntad y noches sin dormir.

Hoy martes (si es que es martes aún porque a la hora que es) actualizo un poco el blog antes de volver a irme a Nueva York porque David, Elo, Silvia y su hermano ya están por aquí danzando y no estoy yo para estar con ellos!! Dormiré ahora un par de horas para levantarme mañana con la intención de pasar una semana de vicio con ellos!!

A la vuelta tengo muchos posts que actualizar de cosas que ya han pasado hace unos dias por aquí, pero mientras, me llevo el ordenador e intentaré tener esto al día con las cosas que vayamos haciendo por la gran manzana. Por cierto, porque se llama la gran manzana??? Escuché por algún sitio que era por lo apetecible de Manhattan, la tierra de las oportunidades y un mundo de sueños realizables blablabla. De todas maneras si alguien tiene alguna teoría al respecto será bienvenida.

Os dejo con una fotillo mia en mi silla, más conocida por aquí como "trono", bautizada por Fernando.

Adicte/o a 5th Av.

Al sortir del Museu em volia dirigir al gran i més famós museu de Nova York on encara no he anat, el MoMA. Quan vaig arribar allà, després de dinar i visitar l'hotel on estaré amb els meus pares quan vinguin al maig (Hotel Wellington), ja eren les 15:30 i tancaven a les 17:30. Vaig decidir que hi aniria un dels següents cops que anés a NY quan tingués més temps i a més pogués tenir la meva càmera de fotos en ple rendiment, que no em quedava memòria, perquè encara que no es poden fer fotos, alguna sempre s'escapa. Per suposat vaig poder escapar-me a la botiga de regalets (que són la meva especialitat) i em vaig comprar un poster del quadre Flag de Jasper Johns. M'encanta aquest quadre des que vaig fer un treball a l'institut sobre el Pop Art, i encara que no l'he pogut veure en persona encara, per si decàs me'l compro i de pas mato del mateix tret l'ocell de comprar-me una bandera americana. Per suposat me'n vaig enrecordar de comprar un detallet per l'Àngela. Un encàrrec com aquest no s'oblida i menys venint de qui ve!!


Després de la ruta dels museus que va començar al d'Història de NY per la Museum Mile, que li diuen a la cinquena avinguda a la part on són els museus, vaig seguir per més museus però d'un altre tipus. Abercrombie & Fitch. Aquest si que és un museu!!!! Abercrombie és una botiga de roba situada a la cinquena avinguda entre la 58th i la 59th, però no és una botiga de roba normal. Només entrar ja te'n adones. Les llums estan super baixes i la música super alta. És un rotllo discoteca total, però quan ja veus a les dependentes.... però si van despullades!!!!!!!Porten un drapet de roba de res!!!!! I a sobre estan totes boníssimes!!! No m'extranya la de gent que hi ha a dins i la de gent que espera a la porta per entrar o no se perquè!! No vaig comprar-hi res perquè anava carregat de bosses i em feia pal provar-me res, però juro que hi tornaré. M'estic convertint en un adicte a la cinquena avinguda de Nova York. Ara entenc allò que sonava tant i tant pijo quan ho sentia que diu que "vaig a NY però només de compres". Amb raó li diuen la "museum mile", amb raó!

Al salir del Museo me quería dirigir al gran y más famoso museo de Nueva York dónde todavía no he ido, el MoMA. Cuando llegué allí, tras comer y visitar el hotel dónde estaré con mis padres cuando vengan en mayo (Hotel Wellington), ya eran las 15:30 y cerraban a las 17:30. Decidí que iría uno de las siguientes veces que fuera A NY cuando tuviera más tiempo y además pudiera tener mi cámara de fotos en pleno rendimiento (no me quedaba memoria), porque aunque no se pueden hacer fotos, alguna siempre se escapa. Por supuesto pude escaparme a la tienda de regalitos (que son mi especialidad) y me compré un poster del cuadro Flag de Jasper Johns. Me encanta este cuadro desde que hice un trabajo en el instituto sobre el Pop Art, y aunque no lo he podido ver en persona todavía, por si acaso me lo compro y de paso mato del mismo tiro el pájaro de comprarme una bandera americana. Por supuesto me acordé de comprar un detallito para Ángela. Un encargo como ese no se olvida y menos viniendo de quien viene!!

Tras la ruta de los museos que empezó en el de Historia de NY por la Museum Mile, que le llaman a la Quinta Avenida en la parte dónde estan los museos, seguí por más museos pero de otro tipo. Abercrombie & Fitch. Este si que es un museo!!!! Abercrombie es una tienda de situada en la Quinta Avenida entre la 58th y la 59th, pero no es una tienda de ropa normal. Sólo entrar ya te das cuenta. Las luces están super bajas y la música super alta. Es un rollo discoteca total, pero cuando ya ves a las dependientas.... pero si van desnudas!!!!!!! Llevan un trapito de ropa de nada!!!!! Y encima están todas buenísimas!!! No me extraña la de gente que hay adentro y la de gente que espera en la puerta para entrar o no se para qué!! No compré nada porque iba cargado de bolsas y me daba palo probarme nada, pero juro que volveré. Me estoy convirtiendo en un adicto a la Quinta Avenida de Nueva York. Ahora entiendo aquello que sonaba tan y tan pijo cuando lo oía que dice que "voy a NY pero sólo de compras". Con razón le llaman la "museum mile", con razón!

Després del concert / Después del concierto

Després del concert i després de donar una bona volta per la ciutat, especialment Times Square i sopar de nou a Bubba-Gump, em vaig dirigir amb la calma a buscar un hostal on dormir. Anava camí d'un que coneixia d'oïdes que se suposava estava bé i tenia moltíssims llits. Va resultar estar ple i em van dirigir a un proper a 3 carrers. Tres carrers plens de bandes d'aquestes novaiorqueses de negres, allunyada del centre i a les 2 del matí... no gaire divertit!

Bé, aquí ja em van donar una habitació a compartir amb 9 amics més que feia bastanta olor a peus, però com estava molt cansat vaig dormir bé. No vaig veure a ningú perquè com estaven tots dormint quan vaig arribar i dormint quan me'n vaig anar, deurien pensar... qui cony ha entrat aquesta nit a la nostra habitació?? Vaig sortir de l'hostal direcció Museu d'Història de Nova York, cosa que em feia creuar Central Park, pel que em vaig donar un bon passeig. Per aquí vaig trobar un grup d'americans jugant a beisbol en un dels curiosos camps de beisbol públics d'aquesta part del parc.

Al museu d'història, de nou grata sorpresa al trobar-me l'exposició "Front el Feixisme: Nova York i la guerra civil Espanyola" Una exposició curiosa, tenint en compte que EEUU, encara que en contra del bàndol feixista, es va declarar neutral en la guerra civil i no va ajudar als republicans, cosa que molt segurament hagués canviat el curs de la història evitant 39 anys de dictadura franquista. Bé, d'alguna manera la gent d'ara no té culpa d'allò i és molt d'agrair el punt de vista des del qual estava enfocada l'exposició.

La resta de plantes, molt interessants sobre la història de Nova York i la seva evolució, amb especial atenció a la relació històrica entre aquesta ciutat i els incendis massius. Una planta sencera explicant els focs que havia patit NY al llarg de 2 segles, i eren importants la veritat. Amb raó els bombers són qui són aquí, que fan el que volen!

Antic cotxe manguera de bombers. Anava junt amb un altre de l'estil, que era tanc d'aigua


Después del concierto y tras dar una buena vuelta por la ciudad, en especial Times Square y cenar de nuevo en Bubba-Gump me dirigí con la calma a buscar un hostal donde dormir. Iba camino de uno que conocía de oidas que se suponia estaba bien y tenía muchísimas camas. Resultó estar lleno y me dirigieron a uno cercano a 3 calles. Tres calles llenas de bandas de estas neoyorquinas de negros, alejada del centro y a las 2 de la mañana... no muy divertido!

Bueno, aquí ya me dieron una habitación a compartir con 9 amigos más que olía bastante a pies, pero como estaba muy cansado dormí bien. No vi a nadie porque como estaban todos durmiendo cuando llegué y durmiendo cuando me fui, debieron pensar... quien coño ha entrado esta noche en nuestra habitación??

Salí del hostal dirección Museo de Historia de Nueva York lo que me hacía cruzar Central Park, por lo que me di un buen paseillo por ahí. Por ahí encontré un grupo de americanos jugando a béisbol en uno de los curiosos campos de béisbol públicos de esa parte del parque. En el museo de historia, de nuevo grata sorpresa al encontrarme la exposición "Frente al Fascismo: Nueva York y la guerra civil Española" Una exposición curiosa, teniendo en cuenta que EEUU, aunque en contra del bando fascista, se declaró neutral en la guerra civil y no ayudó a los republicanos, cosa que muy seguramente hubiera cambiado el curso de la historia evitando 39 años de dictadura franquista. Bueno de alguna manera la gente de ahora no tiene culpa de aquello y es muy de agradecer el punto de vista desde el que estaba enfocada la exposición.

El resto de plantas, muy interesantes sobre la historia de Nueva York y su evolución. con especial atención a la relación histórica entre esta ciudad y los incendios masivos. Una planta entera explicando los fuegos que habían acechado NY a lo largo de 2 siglos, y eran importantes la verdad. Con razón los bomberos son quien son allí, que hacen lo que quieren!


Fachada del Museo de Historia de Nueva York

Foto 1: Antiguo coche manguera de bomberos. Iba junto a otro del estilo que era tanque de agua

domingo, abril 01, 2007

Bisbal - Alejandro Sanz, El concert / El concierto

Es presentava una nit de puta mare al Madison Square Garden (Theatre) amb un concert en el qual estaven Bisbal, Alejandro Sanz i Juan Luis Guerra. Estava de "telonera" Fanny Lu, una colombiana que està molt bona que fa una música patxanguilla que no està malament. Pintava bé perquè els tres artistes principals eren artistes que m'agraden i per tant no anava a tenir moments d'avorriment... primer error.

Vaig arribar una mitja hora abans del concert i no havia molta gent. La meva entrada era la més barata el que em situava a la penúltima fila i per tant una mica lluny de l'escenari. Vaig començar a divisar milers de llocs buits per davant però clar la gent estava arribant encara. Llavors me'n vaig anar del meu lloc per no quedar-me tancat envoltat de gent i després no poder sortir i em vaig anar a fer un volt pels passadissos. Cap a les 8 menys 5 (el concert començava a les 8) vaig decidir posar-me a la cua de begudes per agafar una Coca-cola mentre feia temps perquè la gent acabés d'arribar i agafar algun lloc buit. Com esment especial, els INÚTILS que serveixen al Madison, que són més lents que el cavall del dolent. Fins a les 8.40 pm no em van servir!!!! El fet ja em posava nerviós, però encara em posava més nerviós el veure que la gent seguia arribant en manades després de tres quarts d'hora d'haver començat (començava Fanny Lu). Ja vaig agafar la meva maleïda Coca-cola i me'n vaig anar en busca d'un lloc robat, però clar els putos tardons m'anaven fent for de lloc en lloc perquè anaven arribant de mica en mica.

Interior del Madison Square Garden Theatre

Bé, el fet és que l'esdeveniment ho organitzava una tal Ràdio Amor... i els molt desgraciats es passaven parlant la meitat del temps, i amb això vull dir LA MEITAT DEL TEMPS. David Bisbal va cantar 4 cançons (Quien me iba a decir, Amar es lo que quiero, Bulería i Ave María) i Alejandro Sanz 3 (A la primera persona, No es lo mismo i Te lo agradezco pero no) mentre que l'artista principal (si s'ha de jutjar per la bogeria amb la qual el va rebre el públic) Juan Luis Guerra va cantar 6. Lamentable. Mentre cantaven va ser de 10, però és clar, cantant tan poc sap a menys. A més, els subnormals de la ràdio aquesta dels ous, sortien a dir xorrades i a fer publicitat tota l'estona, mentre deixaven moltíssima estona entre artista i artista. Intentaven enganyar al públic com si fossim pàrvuls cridant noms dels països perquè la gent s'animés i cridés però el que la gent va començar a cridar al cap de l'estona va ser buuuuuh, i fora fora fora. Encara sort que vaig pagar l'entrada més barata i em vaig asseure més endavant perquè si no els mato.

A tot això, a part del muntatge de la ràdio de merda aquesta, veure el concert en si, va ser molt emocionant, per poca estona, però molt emocionant. Em va servir d'aperitiu dels concerts de debò per als quals ja estic entrenant.

Alejandro Sanz, "Te lo agradezco pero no"

Se presentaba una noche de puta madre en el Madison Square Garden (Theatre) con un concierto en el que estaban Bisbal, Alejandro Sanz y Juan Luis Guerra. Estaba de "telonera" Fanny Lu, una colombiana que está muy buena que hace una música pachanguilla que no está mal. Pintaba bien porque los tres artistas principales eran artistas que me gustan y por tanto no iba a tener momentos de aburrimiento... primer error.

Llegué una media hora antes del concierto y no había mucha gente. Mi entrada era la más barata lo que me situaba en la penúltima fila y por tanto un poco lejos del escenario. Empecé a divisar miles de sitios vacíos por delante pero claro la gente estaba llegando aún. Entonces me fui de mi sitio para no quedarme encerrado rodeado de gente y después no poder salir y me fui a dar una vuelta por los pasillos. Hacia las 8 menos 5 (el concierto empezaba a las 8) decidí que me iba a poner en la cola de bebidas para pillar una Coca-Cola mientras hacia tiempo para que la gente acabase de llegar y coger algun sitio vacio. Como mención especial, los INÚTILES que sirven en el Madison, que son más lentos que el caballo del malo. Hasta las 8.40 pm no me sirvieron!!!! El hecho ya me ponía nervioso, pero aún me ponía más nervioso el ver que la gente seguía llegando a borbotones después de tres cuartos de hora de haber empezado (empezaba Fanny Lu). Ya cogí mi maldita Coca-Cola y me fui en busca de un sitio robado pero claro los putos tardones me iban echando de sitio en sitio porque iban llegando de poco en poco.

Bueno el hecho es que el evento lo organizaba una tal Radio Amor... y los muy desgraciados se pasaban hablando la mitad del tiempo, y quiero decir LA MITAD DEL TIEMPO. David Bisbal cantó 4 canciones (Quien me iba a decir, Amar es lo que quiero, Bulería y Ave María) y Alejandro Sanz 3 (A la primera persona, No es lo mismo, Te lo agradezco pero no) mientras que el artista principal (a juzgar por la locura con la que lo recibió el público) Juan Luis Guerra cantó 6. Lamentable. Mientras cantaban fue de 10, pero claro, cantando tan poco sabe a menos. Además, los subnormales de la radio esta de los huevos, salían a decir chorradas y a hacer publicidad todo el rato, mientras dejaban muchísimo rato entre artista y artista. Intentaban engañar al público como si fueramos párvulos gritando nombres de los países para que la gente se animara y chillara pero lo que la gente empezó a chillar al cabo del rato fue buuuuuh, y fuera fuera fuera. Menos mal que pagué la entrada más barata y me me senté más alante porque si no los lincho.

A todo esto, a parte del montaje de la radio de mierda esta, ver el concierto en si, fue muy emocionante, por poco rato, pero muy emocionante. Me sirvió de aperitivo de los conciertos de verdad para los que ya estoy entrenando.


David Bisbal "Bulería"