viernes, junio 15, 2007

Presa de contacte amb NY / Toma de contacto con NY

El viatge de tornada a Nova York a l'autobús ens va brindar una gran casualitat, i és que ens vam trobar de nou casualitat de les casualitats, a la noia vomitona del viatge d'anada!! Aquesta vegada anava amb el seu novio i ens vam asseure allunyats d'ella per no haver de pringar si es començava a trobar malament un altra vegada. De tota manera ens va saludar molt contenta i ens va donar les gràcies mil vegades i tal. Molt maca la noia.

Teníem la sort que l'hotel de NY estava molt prop de Times Square amb el que sempre havia molta gent per la zona i solament sortir al carrer ja es veien uns quants carrers més abaix les llums de la plaça. El primer que vam fer després d'instal·lar-nos va ser anar a fer un volt per allí i una primera presa de contacte amb la 5a Avinguda.

Primeres pases per Times Square


Per fi vaig poder entrar en la botiga de Toys'r'us de Times Square que sempre havia trobat tancada quan decidia entrar! Té una noria i un dinosauri de tamany real dintre que es mou i rugeix (o com es digui el crit que feien els dinosauris) Aquests americans són la llet! També una visita a la botiga de Disney i les primeres compres del viatge i a veure vesprejar mentre ens en tornàvem a l'hotel cansats del viatge i el passeig del primer dia!

Posta de sol desde Times Square cap a l'oest



El viaje de vuelta a Nueva York en el autobús nos brindó una gran casualidad, y es que nos encontramos de nuevo casualidad de las casualidades, a la chica vomitona del viaje de ida!! Esta vez iba con su novio y nos sentamos alejados de ella para no tener que pringar si se empezaba a encontrar mal otra vez. De todas maneras nos saludó muy contenta y nos dio las gracias mil veces y tal. Muy maja la chica.

Teníamos la suerte que el hotel de NY estaba muy cerca de Times Square con lo que siempre había mucho bullicio por la zona y solo salir a la calle ya se veían unas cuantas calles más abajo las luces de la plaza. Lo primero que hicimos después de instalarnos fue ir a dar una vuelta por allí y una primera toma de contacto con la 5a Avenida.

Tyranosaurios Rex en Toys R Us!

Por fín pude entrar en la tienda de Toys'r'us de Times Square que siempre había encontrado cerrada cuando decidía entrar! Tiene una noria y un dinosaurio tamaño real dentro que se mueve y ruge (o como se llame el grito que hacían los dinosaurios) Estos americanos son la leche! También una visita a la tienda de Disney y las primeras compras del viaje y a ver atardecer mientras nos volvíamos al hotel cansados de el viaje y el paseo del primer día!


Noria en el interior de Toys R Us. Mirad el tamaño de las personas para comparar

Foto 1: Primeros pasos por Times Square

Foto 2: Puesta de sol de Times Square hacia el oeste

Boston a tope

El dia en Boston va condir de valent. Ens vam aixecar ben aviat per poder veure tot Boston després de passar per Boston College i ensenyar-los, encara que fos per fora, la casa on he viscut aquests 5 mesos. La presència dels meus pares a BC i fins i tot a algunes de les classes on he pres assignatures aquest semestre si que va ser una mica estranya jeje, però va ser divertit igualment, gairebé tant com veure al meu germà fent de profe a Fulton a la meva classe d'OB, explicant-li al meu pare no se quina teoria estranya. Després vam esmorzar a Lower (una de les cafeteries de la uni) i ja ens en vam anar cap al Downtown (el centre).


La meva familia a l'entrada de BC

Una vegada allí, gran recorregut per tot Boston, baixant a Hynes (una parada de metro) i a partir d'aquí a peu tota la resta, que no és poc!! La visita va incloure Newbury Street, Copley Square on ens vam fer unes fotos amb la John Hancock Tower (el meu primer gratacels) Boston Common (el parc principal del centre de Boston), el bar de Cheers, Massachusetts State House (la 'Generalitat' de Massachusetts), el districte financer... etc etc! Vam visitar també algunes zones que jo no havia vist encara, com la zona del port i l'altre costat d'aquest, on hi ha unes boniques vistes del Skyline de Boston i de l'aeroport. Per als que s'estranyin, sí, hi havia zones que no havia vist encara de Boston, i és que quan et passes un hivern polar de 4 mesos de 5 que estàs allà, no hi ha moltes ganes de sortir a fer turisme!

John Hancock Tower i nosaltres

Com a anècdota, la presa de contacte de la meva família amb la quantitat d'esquirols que corren per Boston amb deu mil fotos totes iguals jejeje, i també la presa de contacte amb la quantitat de limusines que van per les grans ciutats d'EEUU.

Després de tota la pallissa que ens vam donar, ens vam anar a relaxar-nos i acabar el dia al The Cheesecake Factory amb un sopar de puta mare i un pastís de formatge de maduixa mmmmmmmmm... dels preferits del Julen!


El meu germà dient alguna de les seves davant de la Massachusetts State House


El día en Boston cundió de lo lindo. Nos levantamos bien pronto para poder ver todo Boston después de pasar por Boston College y enseñarles aunque fuera por fuera la casa donde he vivido estos 5 meses. La presencia de mis padres en BC e incluso en algunas de las clases donde he tomado asignaturas este semestre si que fue un poco extraña jeje, pero fue divertido igualmente, casi tanto como ver a mi hermano haciendo de profe en Fulton en mi clase de OB, explicándole a mi padre no se que teoría de la relatividad. Luego desayunamos en Lower (una de las cafeterías de la uni) y ya nos fuimos para el Downtown (el centro).

Mi hermano a punto de castigar a alguien por hablar en su clase

Una vez allí, gran recorrido por todo Boston, bajando en Hynes (una parada de metro) y a partir de ahí a pie todo el resto, y no es poco!! La visita incluyó Newbury Street, Copley Square donde nos hicimos unas fotillos con la John Hancock Tower (mi primer rascacielos) Boston Common (el parque principal del centro de Boston), el bar de Cheers, Massachusetts State House (la 'Generalitat' de Massachusetts), el distrito financiero... etc etc! Visitamos también algunas zonas que yo no había visto aún, como la zona del puerto y el otro lado de éste, donde hay unas bonitas vistas del Skyline de Boston y del aeropuerto. Para los que se extrañen, sí, había zonas que no había visto aún en Boston, y es que cuando te pasas un invierno polar de 4 meses de 5 que estás allí, no hay muchas ganas de salir a hacer turismo!

Vistas desde el otro lado del puente

Como anécdota, la toma de contacto de mi familia con la multitud de ardillas que corren por Boston con diez mil fotos todas iguales jejeje, y también la toma de contacto con la cantidad de limusinas que van por las grandes ciudades de EEUU.

Después de todo el tute que nos dimos, nos fuimos a relajarnos y acabar el día en el The Cheesecake Factory con una cena de puta madre y un pastel de queso de fresa mmmmmmmmm... de los preferidos de Julen!

Foto 1: Mi familia en la entrada de BC

Foto 2: John Hancock Tower y nosotros

Foto 3: Mi hermano diciendo alguna de las suyas delante de la Massachusetts State House

Primer dia amb la familia / Primer día con la familia

I ja van arribar els meus pares, el meu germà i la Vero (la meva cunyada)!! Després de tenir al meu pare mesos preparant el viatge per fi estaven aquí!! Al contrari del que havia pensat, no se'm va fer gens estrany tenir-los per aquí. És com si sempre haguessin estat.

Esperant el Fung Wah a Chinatown amb totes les maletes. Vero, Jordi (tete), Mary (mama), Jordi (papa)

Solament trepitjar l'aeroport, ens en vam anar en taxi fins a Chinatown on vam agafar un Fung-Wah (l'autobús xinès) que ens duia a Boston per un parell de dies. Esperant-lo vam trobar els millors frankfurts que el meu pare va poder menjar-se, i cada vegada que ens acostàvem a Chinatown deia "anem a menjar uns frankfurts de la xinesa??", però ja mai més els vam provar per desgràcia. El que hauria d'haver estat un viatge de 4 hores i poc sense mes, es va convertir en un viatge interminable. La noia que s'asseia al costat nostre en el seient de darrere, que anava amb la seva filla petita, va començar a marejar-se i voler vomitar. En comptes de millorar-se va començar a marejar-se cada vegada més i més i va arribar un moment que estava totalment pàl·lida i no tenia forces ni per a caminar. Estava tan fotuda que per un moment vaig pensar que la nena es quedava òrfena allí mateix. Per sort a les hores, ja vam arribar a Boston i es va començar a millorar una mica al baixar de l'autobús i ja vam marxar a caseta, però quin viatge ens va donar!

El nostre autobús cap a Boston

Paul (el de l'agència) m'havia deixat altra casa durant dos dies, perquè ja ji havia gent instal·lant-se en Braemore i li interessava que ens piressim com més aviat millor. Vaig anar a recollir les meves coses a la casa i els nous estaven fent un trasllat monumental... a la nostra casa!!! Intrusos!!! Bé, després del xoc inicial, vaig agafar les meves coses i me'n vaig anar a la nova casa per a descansar que al dia següent tocava patejar Boston.

Tots davant de la casa de 14 Selkirk road


Y ya llegaron mis padres, mi hermano y la Vero (mi cuñada)!! Después de tener a mi padre meses preparando el viaje por fin estaban aquí!! Al contrario de lo que había pensado, no se me hizo nada extraño tenerlos por aquí. Es como si siempre hubieran estado.

Solo pisar el aeropuerto, nos fuimos en taxi hasta Chinatown donde cogimos un Fung-Wah (el autobús chino) que nos llevaba a Boston por un par de días. Allí encontramos los mejores frankfurts que mi padre pudo comerse, y cada vez que nos acercábamos a Chinatown decía "vamos a comer unos frankfurts de la china??", pero ya nunca más los probamos por desgracia. Lo que debería haber sido un viaje de 4 horas y poco sin mas, se convirtió en un viaje interminable. La chica que se sentaba al lado nuestro en el asiento de atrás, que iba con su hija pequeña, empezó a marearse y querer vomitar. En vez de mejorarse empezó a marearse cada vez más y más y llegó un momento que estaba totalmente pálida y no tenía fuerzas ni para caminar. Estaba tan jodida que por un momento pensé que la niña se quedaba huérfana allí mismo. Por suerte a las horas, ya llegamos a Boston y se empezó a mejorar un poco al bajar del autobús y ya nos marchamos a casita, pero menudo viaje nos dio!

Paul (el de la agencia) me había dejado otra casa durante dos días, porque ya había gente instalándose en Braemore y le interesaba que nos piraramos cuanto antes. Fui a recoger mis cosas a la casa y los nuevos estaban haciendo un traslado monumental... en nuestra casa!!! Intrusos!!! Bueno, después del shock inicial, cogí mis cosas y me fui a la nueva casa para descansar que al dia siguiente tocaba patear Boston.


Cogiendo fuerzas en Presto Pizza (Cleveland Circle) para el día siguiente!

Foto 1: Esperant el Fung Wah a Chinatown amb totes les maletes. Vero, Jordi (tete), Mary (mama), Jordi (papa)

Foto 2: Nuestro autobús hacia Boston

Foto 3: Todos delante de la casa de 14 Selkirk road

Tornada a NY / Vuelta a NY

El dijous 24 de maig després de fer la maleta i deixar tot empaquetat a casa, ens en vam anar el Beto i jo a NYC on ens trobàvem amb l' Álvaro que després de mil intents d'anar a NY per fi havia reunit el valor suficient per no rajarse a última hora. La idea era estar dos dies i fer unes quantes coses que em quedaven per fer que no podria fer amb la family que arribava el dissabte.

Una d'aquestes coses era anar a Brooklyn a l'altre costat del pont a veure aquestes vistes de Manhattan que el Julen tant m'havia recomanat. Allí vam anar-hi els tres, a les tantes de la matinada, i encara que les llums del pont de Brooklyn ja estaven apagades, les vistes no deixen mai d'impressionar.

Beto, Álvaro i jo contemplant Manhattan

L'altre era anar a dos dels museus més famosos de la ciutat: el Museu d'Història Natural i el MoMA. AL final solament vam acabar anant al Museu d'Història Natural perquè el meu pare venia amb ganes d'anar al MoMA i ja m'ho vaig reservar.

El museu d'història no està malament. Està ple de figures d'animals que realment semblen de debò, i la seva famosa balena a tamany natural. La part més important és la de fòssils de Dinosauris, que mai deixa de sobtar pensar que aquestes bèsties van existir de debò. No és un museu imprescindible quan vas A NY però si és un lloc molt interessant de visitar si estàs molts dies.

Beto i Álvaro a la cantonada d'abaix davant d'un Broncosauri de 28 metres

Havent dinat no sabíem que fer i vam decidir anar-nos-en a veure Tarzán, el musical de Disney per seguir la llista de musicals de Disney vists en NY. Vam arribar corrents a la taquilla on es venen els tiquets d'última hora de Broadway i va el venedor i ens diu quant és i tal i quan ja estàvem celebrant que havíem arribat a temps, es gira i ens diu que no queden entrades!! Quina baixón... Després de pensar una estona que fèiem, vam decidir anar a la guixeta del propi teatre. Quedaven entrades de cent i escaig dòlars (descartades) i les més barates però que tenien visió de l'escenari parcialment bloquejada... Mmmm... Espera... Si queden de cent i escaig i barates, faltant 3 minuts per que comenci l'obra, si comprem les barates, les altres seguiran lliures segur. Bingo! Com sempre vam seure a llocs que no eren els nostres i que valien el doble, però és que la visió en l'altre lloc estava realment bloquejada! L'obra està bastant bé i la música de Phil Collins és genial, però encara i així, no arriba al nivell del Rei Lleó i la Bella i la Bèstia. La poso en tercer lloc empatada amb Cats.

Jo, Beto i Álvaro davant del cartell de Tarzán al Richard Rogers Theatre



El jueves 24 de mayo después de hacer la maleta y dejar todo empaquetado en casa, nos fuimos Beto y yo a NYC donde nos encontramos con Álvaro que después de mil intentos de ir a NY por fin había reunido el valor suficiente para no rajarse a última hora. La idea era estar dos días y hacer unas cuantas cosas que me quedaban por hacer y que no iba a poder hacer con la family que llegaba el sábado.

Una de esas cosas era ir a Brooklyn al otro lado del puente a ver esas vistas de Manhattan que Julen tanto me había recomendado. Allí fuimos los tres, a las tantas de la madrugada, y aunque las luces del puente de Brooklyn ya estaban apagadas, las vistas no dejan nunca de impresionar.

La otra era ir a dos de los museos más famosos de la ciudad: el Museo de Historia Natural y el MoMA. Al final solo acabamos yendo al Museo de Historia Natural porque mi padre venía con ganas de ir al MoMA y ya me lo reservé.

Exterior del Museo de Historia Natural

El museo de historia no está mal. Está lleno de figuras de animales que realmente parecen de verdad, y su famosa ballena a tamaño natural. La parte más importante es la de fósiles de Dinosaurios, que siempre te deja parado pensar que estos bichos existieron de verdad. No es un museo imprescindible cuando vas a NY pero si es un sitio muy interesante de visitar si estás muchos días.

Yo delante de la ballena a tamaño natural

Después de comer no sabíamos que hacer y decidimos irnos a ver Tarzán, el musical de Disney para seguir la lista de musicales de Disney vistos en NY. Llegamos corriendo a la taquilla donde se venden los tickets de última hora de Broadway y va el vendedor y nos dice cuanto es y tal y cuando ya estábamos celebrando que habíamos llegado a tiempo, se gira y nos dice que no quedan entradas!! Que bajonazo... Después de pensar un rato que hacíamos decidimos ir a taquilla del propio teatro y quedaban entradas de ciento y pico dólares (descartadas) y las más baratas pero que tenían visión del escenario parcialmente bloqueada... Mmmm... Espera... Si quedan de ciento y pico y baratas, faltando 3 minutos para que empiece la obra, si compramos las baratas, las otras seguirán libres seguro. Bingo! Como siempre nos sentamos en sitios que no eran los nuestros y que valían el doble, pero es que la visión en el otro sitio estaba realmente bloqueada! La obra está bastante bién y la música de Phil Collins es genial, pero aún y así, no llega al nivel del Rey León y la Bella y la Bestia. La pongo en tercer lugar empatada con Cats.

Foto 1: Beto, Álvaro y yo contemplando Manhattan

Foto 2: Beto y Álvaro en la esquina de abajo delante de un Broncosaurio de 28 metros

Foto 3: Yo, Beto y Álvaro delante del cartel de Tarzán el Richar Rogers Theatre

miércoles, junio 13, 2007

Recollida / Recogida

El dia de tornada de Nova Orleans no vam perdre l'avió de miracle. El Davide va marxar abans i quan se'n va anar ens vam posar el Beto i jo el despertador per al nostre vol, però... ens vam despertar?? La resposta és 'Nunca Mais'. Teníem el vol a les 9 i el vam posar a les 6:40 AM. Doncs em vaig despertar gràcies al cel, perquè el Dan em va enviar un sms a les 7:40 AM per a preguntar-me si estaria a casa per a la final de la Champions. Que feia aixecat tan aviat no se sap però encara sort. Desperto al Beto i el tio em mira i es dóna la volta! Beto!! Que ens hem adormit!!! I mira si vam córrer que a les 7:40 estavem obrint un ull i a les 8:40 estavem pujant en l'avió!! Bufff... Quin estrès!!

Una vegada a casa abans de marxar cap a Nova York de nou per a rebre a la family, em quedava la pitjor part... fer les maletes!! Pitjor part per diverses raons:

- Fer les maletes significa que te'n vas
- Fer les maletes és un rotllo i duu molt temps
- Tenia mil coses. No, mil cinc-centes.
- Decidir què em duc, què no vull, què se'n duu la meva family, ficar tot en caixes... embalar coses que es trenquen...
- Deixar l'habitació buida és depriment

A mig fer les maletes... bufff. Em canso només d'enrecordar-me'n

Però així és la vida! Una etapa es tanca, i si no és que et mors, una altra s'obre segur, i perquè no ha de ser millor que l'anterior?? Doncs a això anem. NYC i després comença la meva ruta per EEUU!! (les parts que no he vist encara jejeje) Pinta bé!


El día de vuelta de Nueva Orleans no perdimos el avión de milagro. Davide se marchó antes y cuando se fue nos pusimos Beto y yo el despertador para nuestro vuelo, pero... nos despertamos?? La respuesta es Nunca Mais. Teníamos el vuelo a las 9 y lo pusimos a las 6:40 AM. Pues me desperté gracias al cielo, porque Dan me mandó un sms a las 7:40 AM para preguntarme si iba a estar en casa para la final de la Champions. Que hacía levantado tan pronto no se sabe pero menos mal. Despierto a Beto y el tio me mira y se da la vuelta! Beto!! Que nos hemos dormido!!! y mira si corrimos que a las 7:40 estabamos abriendo un ojo y a las 8:40 estabamos subiendo en el avión!! Bufff... Que estrés!!

Una vez en casa antes de partir para New York de nuevo para recibir a la family, me quedaba la peor parte... hacer las maletas!! Peor parte por varias razones.

- Hacer las maletas significa que te vas
- Hacer las maletas es un rollo y lleva mucho tiempo
- Tenía mil cosas. No, mil quinientas.
- Decidir qué me llevo, qué no quiero, qué se lleva mi family, meter todo en cajas... embalar cosas que se rompen...
- Dejar la habitación vacía es un bajón

En el trono por última vez antes de irme, con la habitación vacía... añorándolo un poco ya

Pero así es la vida! Una etapa se cierra, y si no es que te mueres, otra se abre seguro, y porque no va a ser mejor que la anterior?? Pues ahí vamos. NYC y luego empieza mi ruta por EEUU!! (las partes que no he visto aún jejeje) Pinta bien!

Foto 1: A medio hacer las maletas... bufff. Me canso solo de acordarme

martes, junio 12, 2007

Últim/o dia a New Orleans

L'últim dia a Nova Orleans va començar prenent un cafè a Starbucks per fugir una mica del McDonald's que tan prop estava de l'hotel. Com no, ens vam haver de trobar un d'aquests tants 'freaks' que corren per Amèrica. Aquest concretament venia des de Xile i era un d'aquests avis fanfarrons a més no poder i una miqueta racista.
El seu adorable discurs va començar quan ens va escoltar parlar castellà i ja ens va començar a parlar. Inconscients de nosaltres, li preguntem alguna cosa i no se que parlavem que li preguntem si era molt perillós Nova Orleans i així... No recordo que va contestar, però quan va preguntar d'on érem, al dir-li Barcelona va dir alguna cosa com "Aaah... allà també cal anar amb ull" o similar, al que jo li vaig respondre "A Barcelona?? No és una ciutat perillosa en absolut" al que va respondre amb la típica cara de persona que es creu saber-ho tot "Eeeh! Que jo veig els telediaris de tot el món!" Aquí ja em va obrir els ulls i em va fer veure els perills als quals m'he vist exposat tot aquest temps a Barcelona i jo sense saber-ho!! Podia haver mort vilment!! Gràcies a aquest senyor que veu els telediaris de tot el món ara ja se que m'he de comprar una arma abans de sortir al carrer a Barcelona, ja que haver viscut allà tota la vida i saber com és la ciutat no t'ensenya res. Els telediaris de tot el món si, per descomptat.

Bé, a partir d'aquí ja no vaig replicar a res més del que deia per falta d'interès, però si vaig estar ben atent a totes les xorrades que deia, prenent notes mentals per a poder-vos-les passar via blog. L'amic ens va deixar grans perles com quan va escenificar una de les tantes guerres en les quals havia estat (segons ell). Crec que aquesta era Vietnam i es va encarregar de escinificar amb gran passió com disparava a un xinès "pam, pam, pam, pam, aquí mort! jajajajaj"...

Després ens va explicar com odia als negres, als quals va apodar 'cucarachos' (juas!, que cabró) i que després es queixen que la gent sigui racista (no se que estaven fent perquè digués això). Ens va explicar orgullós que li va rajar el taxi a un (fent-se el gallet matón) perquè aparentment li estava donant una volta, però tal com ho va explicar, jo crec que simplement es va regalar perquè era negre. També ens va explicar que de jove fotia 7 polvos sense treure-la, però que ara fotia un i se'n havia d'anar a dormir després... Aquesta informació ens la va regalar perquè ningú havia tret el tema. I bé, així vam passar una estoneta del matí amb el Pinochetista que ens va deixar anècdotes per a tot el dia.

Quan ja ens vam alliberar, pel carrer vaig veure un d'aquests tants cotxes mítics que es troben per EEUU. Algú ha vist la pel·lícula Cars? Recordeu el Sheriff del poble, un cotxe negre antic? Doncs aquest és!! És un dels que més m'ha agradat, però durant tots aquests mesos he anat fent fotos a cotxes i camions típics d'aquí que són tan tan diferents dels d'allí, sobretot els 4x4 que haurien de canviar el nom pel de Tractors, perquè són autèntics camions.

1948 Plymouth, Special Deluxe Club Coupe

La resta del dia el vam anar a passar a una zona que es diu Garden District on estan les mansions estil 'El que el vent s' endugué'. De fet la de la pel·lícula estava per allí encara que no sabíem on exactament. Les cases són precioses i la zona també però no havia molt més per veure. Bé, en realitat hi havia un tour per un dels cementiris de la zona que pel que sembla era famós, però el Beto va comentar sàviament... "de debò voleu anar a veure un cementiri??" i vam dir... "cieeeeeerto cierto" i vam passar de llarg.

Una de les mansions de Garden District


Després vam muntar al tramvia més antic d'Estats Units, ens vam donar una altra volta per la part turística, ens vam banyar a la piscina i jacuzzi de l'hotel i ja ens vam nar preparant per donar-nos una altra volta per Bourbon Street, aquesta nit amb sorpreseta. Crec que ja he explicat en alguna ocasió la quantitat de cabarets que hi ha a Nova Orleans, o almenys cabarets crèiem que eren. Resulta que estàvem el Beto i jo a les portes d'una botiga on Davide estava mirant alguna cosa, i a aquestes que passa per davant una putilla amb tacons altíssims i la faldilla més curta que he vist a la meva vida i just davant nostre i per al nostre delit va i s'ensopega i se li surt una teta!! Quina alegria filla!! A part d'això amb l'ensopegada se li van caure uns quants flyers que no es va ajupir a recollir però que nosaltres sí, pel que vam entrar gratis en el seu cabaret. Cabaret fins que vam entrar i vam veure que era un puti en tota regla!! Ens asseiem a prendre una cervesa i en res van venir unes i se'ns van asseure damunt al Davide i a mi... De seguida em vaig encarregar d'enviar-se-la al Beto que s'havia quedat despenjat. Hauríeu d'haver vist la seva cara, tot tibant mirant al capdavant sense ni tant sols mirar a la tia jajaja. Quin riure, llàstima que no podia treure la càmera allí dintre que si no!!

Cabaret Rick's a Bourbon street



El último día en Nueva Orleans empezó tomando un café en Starbucks para huir un poco del McDonald's que tan cerca estaba del hotel. Como no, nos tuvimos que encontrar uno de esos tantos 'freaks' que corren por América. Éste concretamente venía desde Chile y era uno de estos abuelos fanfarrones a más no poder y un tanto racista.


Su adorable retahila empezó cuando nos oyó hablar castellano y ya nos empezó a hablar. Inconscientes de nosotros, le preguntamos algo y no se de que hablabamos que le preguntamos si era muy peligroso Nueva Orleans y demás... No recuerdo que contestó, pero cuando preguntó de donde éramos, al decirle Barcelona dijo algo como "Aaah... ahí también hay que andarse con ojo" o similar, a lo que yo le respondí "En Barcelona?? No es una ciudad peligrosa en absoluto" a lo que respondió con la típica cara de persona que se cree saberlo todo "Eeeh! Que yo veo los telediarios de todo el mundo!" Ahí ya me abrió los ojos y me hizo ver los peligros a los que me he visto expuesto todo este tiempo en Barcelona y yo sin saberlo!! Podía haber muerto vilmente!! Gracias a este señor que ve 'los telediarios de todo el mundo' ahora ya se que me tengo que comprar un arma antes de salir a la calle en Barcelona, ya que haber vivido allí toda la vida y saber como es la ciudad no te enseña nada. Los telediarios de todo el mundo si, por supuesto.

Bueno, a partir de ahí ya no repliqué a nada más de lo que decía por falta de interés, pero si estuve bien atento a todas las chorradas que decía, tomando notas mentales para poderoslas pasar via blog. El amigo nos dejo grandes perlas como cuando escenificó una de las tantas guerras en las que había estado (según él). Creó que esta era Vietnam y se encargó de escinificar con gran pasión como disparaba a un chino "pam, pam, pam, pam, ahí muerto! jajajajaj"...

Luego nos contó como odia a los negros, a los que apodó 'cucarachos' (juas!, que cabrón) y que luego se quejan de que la gente sea racista (no se que estaban haciendo para que dijera eso). Nos contó orgulloso que le rajó el taxi a uno (haciendose el gallito matón) porque aparentemente le estaba dando vuelta, pero tal y como lo contó, yo creo que simplemente se regaló porque era negro. También nos contó que de joven echaba 7 polvos sin sacarla pero que ahora echaba uno y se tenía que poner a dormir después... Esa información nos la regalo porque nadie había sacado el tema. Y bueno así pasamos un ratito de la mañana con el Pinochetista que nos dejó anécdotas para todo el día.

Cuando ya nos liberamos, por la calle vi uno de esos tantos coches míticos que se encuentran por EEUU. Alguien ha visto la película Cars? Recordais el Sheriff del pueblo, un coche negro antiguo? Pues este es!! Es uno de los que más me ha gustado, pero durante todos estos meses he ido haciendo fotos a coches y camiones típicos de aquí que son tan tan diferentes de los de allí, sobretodo los 4x4 que deberían cambiar el nombre por el de Tractores, porque son auténticos camiones.

El resto del día lo fuimos a pasar a una zona llamada Garden District donde están las mansiones estilo 'Lo que el viento se llevó' De hecho la de la película estaba por allí aunque no sabíamos cual exactamente. Las casas son preciosas y la zona también pero no había mucho más que ver. Bueno en realidad había un tour por uno de los cementerios de la zona que al parecer era famoso, pero Beto comentó sabiamente... "de verdad quereis ir a ver un cementerio??" y dijimos... "cieeeeeerto cierto" y pasamos de largo.

Luego montamos en el tranvía más antiguo de Estados Unidos, nos dimos otra vuelta por la parte turística, nos bañamos en la piscina y jacuzzi del hotel y ya nos preparamos para darnos otra vuelta por Bourbon Street, esa noche con sorpresita. Creo que ya he contado en alguna ocasión la cantidad de cabarets que hay en Nueva Orleans, o por lo menos cabarets creíamos que eran. Resulta que estabamos Beto y yo a las puertas de una tienda donde Davide estaba mirando algo, y a estas que pasa por delante una putilla con tacones altísimos y la falda más corta que he visto en mi vida y justo delante nuestro y para nuestro deleite va y se tropieza y se le sale una teta!! Que alegría hija!! A parte de eso con el tropiezo se le cayeron unos cuantos flyers que no se agachó a recoger pero que nosotros sí, por lo que entramos gratis en su cabaret. Cabaret hasta que entramos y vimos que era un puti en toda regla!! Nos sentamos a tomar una cerveza y en nada vinieron unas y se nos sentaron encima a Davide y a mi... Enseguida me encargué de mandarsela a Beto que se había quedado descolgado. Tendríais que haber visto su cara, todo tenso mirando al frente sin nisiquiera mirar a la tia jajaja. Que risa, lástima que no podía sacar la cámara allí dentro que si no!!


En el jacuzzi del hotel al aire libre mmmmhh....

Foto 2: Una de las mansiones de Garden District

sábado, junio 09, 2007

El pantà - El pantano

Els 45 dòlars que al principi vaig pensar que anaven a ser excessius per un passeig pel 'swamp' (el pantà) on t'asseguraven veure cocodrils en llibertat, van resultar ser els més aprofitats en molt temps.
Amb tots els espectacles i atraccions turístiques, encara que ve de gust fer-les, sempre s'hi va una mica amb mil ulls, pensant o fent-te a la idea que d'alguna forma saps que t'estafaran. És com quan et puges a un taxi en una ciutat que no coneixes. Sempre creus que el conductor/a t'està donant la volta per a fer-te pagar més. Això pensava de la volta amb barca pel pantà. Res més lluny de la realitat.

Per començar, els 45 euros no venien amb sorpresa com tota la resta que et pots trobar. Ni taxes, ni propines, ni res de res. Bon començament. Ens venien a buscar a l'hotel en una furgoneta i ens duien de tornada dintre del preu i abans de dirigir-nos al pantà (que estava a uns 45 minuts) ens van donar un volt per les zones més afectades del Katrina, i que de fet, després de dos anys, segueixen afectadíssimes. Sortint del French Quarter, que és la zona més turística, un s'adóna del que en realitat es cou. Si no hagués estat per aquest mini tour, ni ho haguessim vist, i haguessim pensat que tot anava de meravella a Nova Orleans. D'altra manera que no sigui amb un tour guiat, és impossible anar, perquè la pobresa que les inundacions va comportar ha situat a Nova Orleans com la ciutat amb més delinqüència d'Estats Units. Perquè us feu una idea, el creixement de la delinqüència ha baixat de 2006 a 2007 (i dic el creixement, no la delinqüència en si) i se situa ara en un creixement del 130% anual... De 2005 a 2006 se situava sobre el 170%. En resum, molta molta pobresa i veïnats sencers destruïts. En aquest mini tour vam poder també veure la gran cúpula (The Dome) que tant va aparèixer als telediaris que va albergar als refugiats de l'huracà. Curiosament el govern dels Estats Units no sembla estar posant cap remei al problema, i són les organitzacions no governamentals les que estan intentant treure a flotació a Nova Orleans (mai millor dita). Com exemple, en la zona més afectada, l'oficina de correus va reobrir fa tan sols un més i fins a llavors la gent havia d'anar a buscar el seu correu al centre. Tampoc hi ha cap botiga de cap tipus, i vull dir CAP. És un peix que es mossega la cua.

' The Dome'

Arribats al pantà, em va sorprendre gratament que el tema no estava gens massificat, si no que tot es resumia en una caseta de souvenirs i l'entrada al pantà amb unes quantes llanxes com a la foto. Una vegada pujats a la llanxa i estant tots asseguts de cara a l'exterior va començar el tour. Va durar ni més ni menys que 2 hores!!! Als 5 minuts de començar, ja vam veure al nostre primer cocodril. De fet, caimà, i va resultar ser, segons el guia un dels més grans que viuen per allí. Estaven molt mooooolt aprop, us ho asseguro i el tio no deixava de dir que no treiessim els braços perquè podien saltar com 2 metres i arrencar-nos-els d'arrel. Aquests comentaris van ser un gran alleugeriment quan al caimanet li va donar per parar-se exactament davant del Beto i de mi, mirant-nos fixament sense immutar-se. La veritat que els duiem per corbata perquè us asseguro que estava mooooolt molt aprop.


Com diu el senyal 'romandre asseguts' era la millor opció davant la proximitat de l' "alligator"

La resta del tour vam seguir veient més caimans, serps, ocells exòtics i uns paisatges fantàstics. A una altra part vam sortir a riu obert i la llanxa va arribar la seva màxima velocitat mentre vèiem cabanyes (i també enormes mansions) a les ribes, de gent que va allí a passar el cap de setmana, i d'alguns altres que solien anar abans que el Katrina les destruís.

Bonics ulls d'angelet...

Venia de gust visitar paisatges naturals a Estats Units, i canviar el xip de les grans ciutats d'interminables gratacels (que tenen també un gran encant no se'm malinterpreti). Si algú pretén anar a Nova Orleans, que no s'ho perdi perquè val molt molt la pena.

Paratges del pantà

Los 45 dólares que al principio pensé que iban a ser excesivos por un paseo por el 'swamp' (el pantano) donde te aseguraban ver cocodrilos en libertad, resultaron ser los más aprovechados en mucho tiempo.

Con todos los espectáculos y atracciones turísticas, aunque apetece hacerlas, siempre se va un poco receloso, pensando o haciéndote a la idea que de alguna forma sabes que te van a timar. Es como cuando te subes en un taxi en una ciudad que no conoces. Siempre crees que el conductor/a te está dando la vuelta para hacerte pagar más. Eso pensaba de la vuelta en barca por el pantano. Nada más lejos de la realidad.

Para empezar, los 45 euros no venían con sorpresa como todo lo demás que te puedas encontrar. Ni tasas, ni propinas, ni nada de nada. Buen comienzo. Nos venían a buscar al hotel en una furgoneta y nos llevaban de vuelta dentro del precio y antes de dirigirnos al pantano (que estaba a unos 45 minutos) nos dieron una vuelta por las zonas más afectadas del Katrina, y que de hecho, después de dos años, siguen afectadísimas. Saliendo del French Quarter, que es la zona más turística, uno se da cuenta de lo que en realidad se cuece. Si no hubiera sido por este mini tour, ni lo hubieramos visto, y hubieramos pensado que todo iba viento en popa en Nueva Orleans. De otra manera que no sea con un tour guiado, es imposible ir, porque la pobreza que las inundaciones conllevó ha alzado a Nueva Orleans como la ciudad con más delincuencia de Estados Unidos. Para que os hagais una idea, el crecimiento de la delincuencia ha bajado de 2006 a 2007 (y digo el crecimiento, no la delincuencia en si) y se sitúa ahora en un crecimiento del 130% anual... De 2005 a 2006 se situaba sobre el 170%. En resumen, mucha mucha pobreza y vecindarios enteros destruidos. En este mini tour pudimos también ver la gran cúpula (The Dome) que tanto apareció en los telediarios que albergó a los refugiados del huracán. Curiosamente el gobierno de los Estados Unidos no parece estar poniendo ningún remedio al problema, y son las organizaciones no gubernamentales las que están intentando sacar a flote a Nueva Orleans (nunca mejor dicho). Como ejemplo, en la zona más afectada, la oficina de correos reabrió hace tan solo un més y hasta entonces la gente tenía que ir a buscar su correo al centro. Tampoco hay ninguna tienda de ningún tipo, y quiero decir NINGUNA. Es un pez que se muerde la cola.

Casas que en su día estuvieron totalmente cubiertas por el agua

Llegados al pantano, me sorprendió gratamente que el tema no estaba nada masificado, si no que todo se resumía en una caseta de souvenirs y la entrada al pantano con unas cuantas lanchas como en la foto. Una vez subidos a la lancha y estando todos sentados de cara al exterior empezó el tour. Duró nada más y nada menos que 2 horas!!! A los 5 minutos de empezar, ya vimos a nuestro primer cocodrilo. De hecho, caimán, y resultó ser, según el guía uno de los más grandes que viven por allí. Estaban muy muuuuuuy cerca lo aseguro y el tio no dejaba de decir que no sacasemos los brazos porque podían saltar como 2 metros y arrancárnoslo de cuajo.

El tamaño del amigo invita a sacar las manos

Estos comentarios fueron un gran alivio cuando al caimancito le dio por pararse exactamente delante de Beto y de mi, mirando fijamente sin inmutarse. La verdad que los teníamos por corbata porque os aseguro que estaba muuuy muy cerca.

Orilla donde empezaba el tour y las lanchas donde íbamos

El resto del tour seguimos viendo más caimanes, serpientes, pájaros exóticos y unos paisajes fantásticos. Otra parte salimos a rio abierto y la lancha alcanzó su máxima velocidad mientras veiamos cabañas (y también enormes mansiones) a las orillas, de gente que va allí a pasar el fin de semana, y de algunos otros que solían ir antes de que el Katrina las destruyera.

Cabañas destruídas a orillas del río

Apetecía visitar paisajes naturales en Estados Unidos, y cambiar el chip de las grandes ciudades de interminables rascacielos (que tienen también un gran encanto no se me malinterprete). Si alguien pretende ir a Nueva Orleans, que no se lo pierda porque vale mucho mucho la pena.

Foto 2: Como dice la señal 'permanecer sentados' era la mejor opción ante la proximidad del "alligator"

Foto 3: Bonitos ojos de angelito

Foto 4: Parajes del pantano

Nueva Orleans i el Mississippi

A l'endemà ens vam anar a donar una passejadeta amb el Natchez, un vaixell de vapor típic que va pel Mississippi. El vam rebatejar com Mr. Natchez en honor del nostre gran amic "Mr. Seeeenchess" (Fran). Era una d'aquestes coses que tenia ganes de fer abans de venir a EEUU perquè són conegudes mundialment gràcies a pel·lícules, llibres, o fets històrics. Volia fer una mica de Tom Sawyer per aquí.


Vaixell de vapor Natchez

El passeig durava unes dues hores i ens donaven de dinar allá (bé ja el pagàvem). S'haurien de replantejar seriosament el menú aquests del Mr. Natchez perquè quina merrrrda!! A part d'això, el tour del vaixell no està malament però tampoc mata, perquè al contrari del que jo creia, bona part de les ribes del Mississippi estan plenes de fàbriques, i això no ho fa molt atractiu que diguem. De tota manera estic content d'haver-ho fet.

Quan vam acabar amb el vaixell, ens vam anar a fer un volt per la ciutat, i ens vam prendre uns famosos Beignets al Cafè du Monde. Són una espècie de pastes amb massa de xurro recobertes de sucre, que estan molt bones.



El cartell ho diu

Passejant per allí, t'adónes que Nova Orleans és la ciutat amb major quantitat de botigues de souvenirs per metre quadrat del món, però per sort, són botigues de souvenirs molt agradables, perquè el que venen és molt original i totes tenen música jazz posada. Donen ambient a la ciutat, que ja tenia bastant de per si!


Botiga de souvenirs al centre de Nova Orleans


Al día siguiente nos fuimos a dar un paseito en el Natchez, un barco de vapor típico que va por el Mississippi. Lo rebautizamos como Mr. Natchez en honor de nuestro gran amigo "Mr. Seeeenchess" (Fran). Era una de esas cosas que tenía ganas de hacer antes de venir a EEUU porque son conocidas mundialmente gracias a películas, libros, o hechos históricos. Quería hacer un poco de Tom Sawyer por aquí.

El paseo duraba unas dos horas y nos daban la comida allí (buenbo ya la pagábamos). Se tendrían que replantear seriamente el menú estos del Mr. Natchez porque vaya basuuuuura!! A parte de eso, el tour del barco no está mal pero tampoco mata, porque al contrario de lo que yo creía, buena parte de las orillas del Mississippi estan llenas de fábricas, y eso no lo hace muy atractivo que digamos. De todas maneras estoy contento de haberlo hecho.

Cuando acabamos con el barco, nos fuimos a dar una vuelta por la ciudad, y nos tomamos unos famosos Beignets en el Café du Monde. Son una especie de pastas con masa de churro recubiertas de azúcar, que estan muy buenas.

Beignet lleníííííísimo de azúcar

Paseando por allí, te das cuenta que Nueva Orleans es la ciudad con mayor cantidad de tiendas de souvenirs por metro cuadrado del mundo, pero por suerte, son tiendas de souvenirs muy agradables, porque lo que venden es muy original y todas tienen música jazz puesta. Dan ambiente a la ciudad, que ya tenía bastante de por si!

Foto 1: Barco de vapor Natchez

Foto 2: El cartel lo dice

Foto 3: Tienda de souvenirs en el centro de Nueva Orleans

martes, junio 05, 2007

Hacia New Orleans

A les 2 hores d'arribar a casa de la festa de Gipsy's (l'última que apareix en el video) tocava comiat fugaç perquè venia un taxi a les 4 del matí a buscar-nos per a dur-nos a l'aeroport, i és que Davide, Beto i jo ens en anàvem a Nova Orleans. El comiat va ser molt trist, perquè encara que havia de tornar a Braemore, ja anava a estar gairebé buida, i tothom s'anava a anar mentre estàvem de viatge. Per a acabar d'adobar-ho, era de nit, plovia i no havia hagut temps d'asseure'ns tots junts a parlar una estona abans de dir adéu entre maletes i presses. Tots evitàvem pensar un mica en el comiat i quan va arribar el moment va arribar massa de cop.

Quan vam arribar a New Orleans la temperatura era una altra cosa. Brillava el sol de forma impressionant i feia molta calor, cosa que ja havia oblidat! Al principi abans d'arribar a l'hotel, situat en ple centre històric (French Quarter), vam veure que bastantes zones pel camí seguíen derruïdes per l'huracà Katrina de fa dos anys, però encara que es veia pobresa tampoc semblava exagerat.

Vam deixar les coses a l'hotel (Crowne Plaza seguint la nostra línia) i ens vam anar a donar un passeig per la riba del Mississippi (lletrejat en anglès: em-ai-és-és-ai-és-és-ai-pi-pi-ai) i vam veure els primers vaixells de vapor que donaven la volta per aquí. D'aquí al cor històric de Nova Orleans. Quina meravella de lloc. El French Quarter, la zona més famosa i que surt a les pel·lícules, va quedar intacte després de les inundacions per estar situat per sobre del nivell del mar i gràcies a Déu. És una ciutat plena de color i de música per tots els racons, el sol brillava i el jazz sortia de qualsevol cantó. Un dels carrers principals, el carrer Bourbon, ple de cabarets, bars i botigues estava tancada al tràfic la major part del dia i els altres carrers tampoc en tenien molt. No em cansaré de dir el bonic de l'arquitectura de la ciutat amb les seves balconades i columnes de ferro forjat que li donen aquest toc tan característic i diferent a la resta de ciutats nord-americanes, les bandes tocant a qualsevol part pels carrers i el colorit de les seves botigues i carrers.

Un dels carrers de Nova Orleans

Vam presenciar un casament que va desencadenar en una de les seves famoses desfilades rondaires amb banda de jazz al capdavant. Un espectacle. Just davant de l'hotel, altra banda de jazz tocava perquè la gent els tirés diners, gens comú la quantitat d'instruments que tenien i el bé que tocaven!! A l'estona, a sopar a Bubba Gump New Orleans que és l'original i després a donar un passeig per l'abarrotat carrer Bourbon on es pot beure al mig del carrer! Aquesta ciutat és totalment diferent a la resta d'EEUU.

Una de les bandes tocant davant de la Catedral de St. Louis




A las 2 horas de llegar a casa de la fiesta de Gipsy's (la última que aparece en el video) tocaba despedida fugaz porque venia un taxi a las 4 de la mañana a buscarnos para llevarnos al aeropuerto, y es que Davide, Beto y yo nos ibamos a Nueva Orleans. La despedida fue muy triste, porqué aunque tenía que volver a Braemore, ya iba a estar casi vacía, y todo el mundo se iba a ir mientras estábamos de viaje. Para acabar de remachar, era de noche, llovía y no había habido tiempo de sentarnos todos juntos a hablar un rato antes de decir adiós entre maletas y prisas. Todos evitábamos pensar un poco en la despedida y cuando llegó el momento llegó demasiado de golpe.

Cuando llegamos a New Orleans la temperatura era otra cosa. Brillaba el sol de forma impresionante y hacía mucho calor, cosa que ya había olvidado! Al principio antes de llegar al hotel, situado en pleno centro histórico (French Quarter), vimos que bastantes zonas por el camino seguín derruidas por el huracán Katrina de hace dos años pero aunque se veía pobreza tampoco parecía exagerado.

Dejamos las cosas en el hotel (Crowne Plaza siguiendo nuestra línea) y nos fuimos a dar un paseillo por la orilla del Mississippi (deletreado en inglés: em-ai-es-es-ai-es-es-ai-pi-pi-ai) y vimos los primeros barcos de vapor que daban la vuelta por ahí. De ahí al corazón histórico de Nueva Orleans. Que maravilla de sitio. El French Quarter, la zona más famosa y que sale en las películas quedó intacto después de las inundaciones por estar situado por encima del nivel del mar y gracias a Dios. Es una ciudad llena de color y de música por todos los rincones, el sol brillaba y el jazz salía de cualquier esquina. Una de las calles principales, la calle Bourbon, llena de cabarets, bares y tiendas permanecía cerrada al tráfico la mayor parte del día y las demás calles tampoco tenían mucho. No me cansaré de decir lo bonito de la arquitectura de la ciudad con sus balcones y columnas de hierro forjado que le dan ese toque tan característico y diferente al resto de ciudades estadounidenses, las bandas tocando en cualquier parte por las calles y el colorido de sus tiendas y calles.

Presenciamos una boda que desencadenó en uno de sus famosos desfiles callejeros con banda de jazz a la cabeza. Un espectáculo. Justo delante del hotel, otra banda de jazz tocaba para que la gente les echara dinero, nada común la cantidad de instrumentos que tenían y lo bien que tocaban!! Al rato, a cenar a Bubba Gump New Orleans que es el original y luego a dar un paseillo por la abarrotada calle Bourbon, donde se puede beber en medio de la calle! Está ciudad es totalmente diferente al resto de EEUU.


Señal en las calles para que nadie se cohiba!

Foto 1: Una de las calles de Nueva Orleans

Foto 2: Una de las bandas tocando delante de la Catedral de St. Louis

lunes, junio 04, 2007

Última setmana a Boston / Última semana en Boston

Aquí va la meva última setmana a Boston en forma de video. Una setmana plena de coses a fer, moltes diversions, moltes emocions i molt bona gent amb qui compartir-ho tot. Paracaigudisme, picnics, festes i molts bons moments!!

Aquí va mi última semana en Boston en forma de video. Una semana llena de cosas que hacer, muchas diversiones, muchas emociones y muy buena gente con quien compartirlo todo. Paracaidismo, picnics, fiestas y muchos buenos momentos!!