viernes, julio 06, 2007

Lakers, Santa Mónica, Venice Beach

Després d'un magnífic esmorzar burrito a ‘Doña Rosa’ (a pronunciar ‘bowidou’ en anglès…) ens vam anar a buscar l'estadi dels Lakers, que encara que no és el mític on van jugar Magic Johnson i Kareem Abdul Jabar (classe de basket del David) sí és on juga Kobe Bryant que també és un altre mag del basket. Allí vam fer una mica el ruc amb l'estàtua de Magic i unes quantes fotos gracioses, encara que no vam poder veure l'estadi per dintre, però si la botiga!!

Fent el burro a l'estatua de Màgic. Com cremava!!!

D'aquí, directes a Santa Mónica! La platja de ‘Baywatch’! Els Vigilants de la platja!! Que autèntic és aquest lloc!! Amb els seus socorristes, casetes de vigilants, els cotxes grocs que recorren la sorra...

A quantes pel·lícules aquesta imatge!

...les taules de surf, els molls embarcaders on sempre es donava un cop al cap algun surfista i Mitch Buchanan havia d’anar a salvar-lo, els quilòmetres de platja, sorra blanca, palmeres… que més puc explicar que no sabeu. Resulta que les pelis estan basades en la realitat!

Jo al moll

Després una passejadeta per Venice Beach, una altra de les platges famoses de la costa de Los Àngeles, on vam menjar i vam poder veure el capvespre entre les palmeres

Surfistes intentant agafar una ona a Venice Beach


Después de un magnífico desayuno burrito en ‘Doña Rosa’ (a pronunciar ‘bowidou’ en inglés…) nos fuimos a buscar el estadio de los Lakers, que aunque no es el mítico donde jugaron Magic Jonson y Kareem Abdul Jabar (clase de basket del David) sí es donde juega Kobe Bryant que también es otro mago del basket. Allí hicimos un poco el burro con la estatua de Magic i unas cuantas fotos graciosas, aunque no pudimos ver el estadio por dentro, aunque si la tienda!!

Staples Center, sede de Los Angeles Lakers

De ahí directos a Santa Mónica! La playa de ‘Baywatch’! Los Vigilantes de la playa!! Que auténtico es ese sitio!! Con sus socorristas, casetas de vigilantes, los coches amarillos que recorren la arena, las tablas de surf, los muelles embarcaderos donde siempre se daba un golpe en la cabeza algún surfista y Mitch Buchanan tenía que ir a salvarlo...

C.J. Parker al rescate!

...los kilómetros de playa, arena blanca, palmeras… que más puedo contar que no sepais. Resulta que las pelis estan basadas en la realidad!

Uno de los muelles en la misma playa

Luego un paseito por Venice Beach, otra de las playas famosas de la costa de Los Ángeles, donde comimos y pudimos ver el atardecer entre las palmeras.

Atardecer en Venice Beach

Foto 1: Haciendo el burro en la estatua de Magic. Como quemava!!

Foto 2: En cuántas películas esta imagen

Foto 3: Yo en el muelle

Foto 4: Surfistas intentando coger una ola en Venice Beach

Hollywood

Al matí ens vam agafar el cotxe amb la intenció d'anar a Hollywood. A L.A. si no vas amb cotxe, et duu una eternitat arribar als llocs perquè tots els llocs que cal veure estan molt distants un d'un altre. Pasadena, on ens allotjàvem, és un lloc preciós, però està lluny de tota la resta. A això li hem de sumar que aquesta vegada no teníem GPS perquè la companyia on vaig llogar el cotxe, Fox Rentacar, no lloga GPS… a qui se li acudeix… Quin remei ens quedava que anar tirant de mapa adalt i abaix! Això ens va servir per a fer una visiteta per Pasadena abans de trobar l'autopista.

Paisatge de Pasadena

Quan vam arribar va ser una il·lusió molt gran veure les lletres de Hollywood a l'alt de la muntanya. És un d'aquests punts icones que té Amèrica que impressiona veure per primera vegada.

Cartell a l'autopista apunt d'arribar

Una vegada allí, a buscar el passeig de la fama on estan les estrelles al terra. És una cosa curiosa de veure, però com ja m'havien advertit diverses persones, no està tan cuidat com en principi sembla que hauria de ser. No és solament un carrer que té estrelles si no que són vàries que s'entrecreuen, però potser on està la major quantitat d'estrelles famoses és la part propera al Kodak Theatre, on es fa la cerimònia dels Oscar. Per cert que aquell dia estaven fent alguna cerimònia de premis d'alguna cosa i havia famosillos i un munt de càmeres, catifes vermelles etc. Molava! Semblaven els Oscar!!

La primera presa de contacte amb les lletres de Hollywood. Amplieu per veure millor

Li vam fer foto a un munt d'estrelles, però la que el Carlos buscava amb més ansietat era la dels Simpsons. No parava de buscar-la, i quan la va trobar va fotre un crit que la noia que passava pel costat es va donar un espant de mort pobra. Després vam riure una bona estona amb això jejeje.

Una de les mil fotos que em va fer fer amb l'estrella!

Quan ja fosquejava, una volteta per Beverly Hills a veure alguna mansió de reüll i una volta pel Downtown de nit per a veure com lluïa, abans d'anar-nos-en al llit perquè el Carlos tenia un bon Jet Lag!

Downtown L.A.


Por la mañana nos cogimos el coche con la intención de ir a Hollywood. En L.A. si no vas en coche, te lleva una eternidad llegar a los sitios porque todos los sitios que hay que ver están muy distantes uno de otro. Pasadena, donde nos hospedábamos, es un sitio precioso, pero está lejos de todo lo demás. A eso le tenemos que sumar que esta vez no teníamos GPS porque la compañía donde alquilé el coche, Fox Rentacar, no alquila GPS… a quien se le ocurre… Que remedio nos quedaba que ir tirando de mapa arriba y abajo! Eso nos sirvió para hacer una visitilla por Pasadena antes de encontrar la autopista.

Cuando llegamos, fue una ilusión tremenda ver las letras de Hollywood a lo alto de la montaña. Es uno de esos tantos iconos que tiene América que impresiona ver por primera vez.
Una vez allí, a buscar el paseo de la fama donde están las estrellas en el suelo. Es una cosa curiosa de ver, pero como ya me habían advertido varias personas, no está tan cuidado como en principio parece que debería.

Yo frente al Kodak Theatre con el Oscar (de plástico) que Carlos se compró

No es solo una calle la que tiene estrellas si no que son varias que se entrecruzan, pero quizá donde está la mayor cantidad de estrellas famosas es la parte cercana al Kodak Theatre, donde se hace la ceremonia de los Oscar. Por cierto que aquel día estaban haciendo alguna ceremonia de premios de algo y había famosillos y un montón de cámaras, alfombras rojas etc. Molaba! Parecían los Oscar!!

Mil fotógrafos haciéndole fotos a esas 3 que ni se quien son, pero serán famosas...

Le hicimos foto a montón de estrellas, pero la que Carlos buscaba con más ansiedad era la de los Simpsons. No paraba de buscarla, y cuando la encontró pegó un grito que la chica que pasaba por al lado se pegó un susto de muerte pobre. Luego nos reimos un buen rato con ello jejeje.


Lo más cerca que se puede llegar a las letras de Hollywood vigiladas por helicopteros día y noche


Cuando ya anochecía, una vueltecita por Beverly Hills a ver alguna mansión de refilón y una vuelta por el Downtown de noche para ver como lucía, antes de irnos a la cama porque Carlos tenía un buen Jet Lag!

Foto 1: Paisaje de Pasadena

Foto 2: Cartel en la autopista apunto de llegar

Foto 3: La primera toma de contacto con las letras de Hollywood. Ampliad para ver mejor.

Foto 4: Una de las mil fotos que me hizo hacer con la estrella

jueves, julio 05, 2007

Empieza el Roadtrip! Primera parada Los Ángeles!!

Després de comprar els meus imants i txupitos (faig col•lecció de tots els llocs on vaig i col•lecció paral•lela d'imants per la Elo que tanta conya de la gent de la meva casa provocava) em vaig dirigir a Las Vegas de nou a deixar el cotxe, després que el maleït GPS em tingués hora i mitja donant voltes i em dugués a un aeroport d'avionetes i després a una base militar. D'allí me’n vaig anar a l'estació d'autobusos a agafar un bus a Los Àngeles (LA) per a trobar-me amb el meu amic Carlos que venia a fer-se el recorregut de la costa oest amb mi. Després de passar-me mig dia dormint perquè no vaig dormir gens al bus, em vaig donar un volt per Pasadena on estava el nostre hotel (el Hilton!) i me’n vaig anar a l'aeroport a buscar al Carlos i al nostre flamant descapotable! Un Ford Mustang 2007 platejat… Que guapooooo!!


Después de comprar mis imanes y chupitos (hago colección de todos los sitios donde voy y colección paralela de imanes para Elo que tanto cachondeo de la gente de mi casa provocaba) me dirigí a Las Vegas de nuevo a dejar el coche, después de que el maldito GPS me tuviera hora y media dando vueltas y me llevara a un aeropuerto de avionetas y después a una base militar. De allí me fui a la estación de autobuses a coger un bus a Los Ángeles (LA) para encontrarme con mi amigo Carlos que venía a hacerse el recorrido de la costa oeste conmigo. Después de pasarme medio dia durmiendo porque no dormí nada en el bus, me di una vuelta por Pasadena donde estaba nuestro hotel (el Hilton!) y me fui al aeropuerto a buscar a Carlos y a nuestro flamante descapotable! Un Ford Mustang 2007 plateado… Que guapooooo!!


Automático claro! Como todos los coches en EEUU!

El Canó sense cansar-me / El Cañón sin cansarme

L'endemà vaig decidir no posar-me despertador i gaudir del Canó del Colorado sense morir en l'intent. Em vaig dirigir a l'aeroport/heliport per a fer-lo des de l'aire en helicòpter i això va ser el que vaig fer. Baixar-lo caminant és una experiència única (i barata) però des de l'helicòpter les vistes són espectaculars (i cares) però un altre cop… per una vegada a la vida que vas a un lloc tan espectacular com el Canó del Colorado… Aquí van algunes fotos!! Ah… després em vaig passejar pel Canó però des de dalt i res més per a aquest dia que no estava jo molt fi!!


A punt d'entrar al Canó

Sobrevolant-lo. Es veu el riu abaix de tot

El día siguiente decidí no ponerme despertador y disfrutar del Cañón del Colorado sin morir en el intento. Me dirigí al aeropuerto/helipuerto para hacerlo desde el aire en helicóptero y eso fue lo que hice. Bajarlo caminando es una experiencia única (y barata) pero desde el helicóptero las vistas son espectaculares (y caras) pero otra vez… por una vez en la vida que vas a un lugar tan espectacular como el Cañón del colorado… Hay van algunas fotos!! Ah… luego me pasee por el cañón pero desde arriba y nada más para ese día que no estaba yo muy fino!!

Justo en el medio

El helicóptero en que fuimos

Foto 1: A punto de entrar en el Cañón

Foto 2: Sobrevolándolo. Se ve el ríuo abajo de todo

Bright Angel Trail

Les fotos d'aquest post són de dalt a abaix segons avançava el camí cap al riu

Més tard vaig decidir fer un dels famosos ‘trails’ (excursions a peu) que hi ha al canó. Vaig decidir fer el Bright Angel Trail que baixava fins al riu Colorado des de dalt de tot, i creieu-me que això és un bon tros. En concret, baixar i pujar són 18 milles sent una milla 1,6 quilòmetres = gairebé 30 quilòmetres. Em vaig marcar com a finalitat arribar al riu i ho havia de fer si o si, però igual podria haver anat un pelet més preparat. Tenia aigua de sobres i podia anar emplenant pel camí, però no tenia menjar, encara que havia esmorçat fort. Així vaig començar a baixar i vaig trobar un cartell que deia, “No intentar baixar fins al riu i pujar en un sol dia. Cada any excursionistes pateixen serioses malalties o moren d'esgotament” però estava en anglès, francès, alemany i xinès només i això em va dur a pensar que tal mal no afectava a gent de parla hispana i per això no ho havien traduït. Així vaig començar a baixar, baixar i baixar milles i milles. Em creuava amb molta gent que pujava i baixava al principi i a mesura que anava baixant més, la gent anava desapareixent. L'excursionisme al Gran Canó és com una gran família, tothom que es creua es va saludant com si estiguéssim units per alguna cosa. És curiós. El paisatge també va canviant molt segons es va baixant el Canó. Hi ha trossos secs, trossos vermells, trossos amb vegetació, el tros del riu, diferents tipus d'erosió en la pedra etc.

Primers pasos de la meva baixada. Gairebé adalt de tot

Aquest sóc jo baixant. Que bé m'ho monto amb el meu trípode

Just aquí, la sorra del camí canviava de color veix a vermell

Racons amb capritxoses formacions a làmines de la pedra

Aquests van ser més llestos i van fer treballar a les ases en comptes de baixar a peu

Vaig començar a baixar a les 12 del migdia, i per sort estava nuvolós. Vaig tardar a arribar al riu després de molt caminar i de creure que no arribava mai, unes 3 hores 45 minuts, havent-me entretingut a fer fotos i tal pel camí. Va valer la pena arribar abaix perquè les vistes del riu són genials. Allí t'adónes d'on estàs i sobretot del que has caminat quan mires adalt!!! Em vaig alegrar molt d'arribar, va ser com una prova superada.

Aquí va començar el bo. Vaig calcular que trigaria 4 hores més a tornar a arribar dalt ja que al baixar havia parat molt per a fer fotos. JA!! Que més hagués volgut. Eren les 4 i fosquejava a les 7:45. Maaaal rotllo. Jo vinga a pujar i clar, no havia menjat, i la pujada es feia eterna. Pujava i pujava i cada vegada semblava que estava en el mateix lloc. Estava esgotat. No podia caminar 200 metres sense haver de parar-me per a descansar perquè no podia més. Mai a la meva vida vaig estar tan cansat com llavors. Només tenia aigua, i bevia i bevia per a no deshidratar-me, però va resultar ser pitjor i em vaig veure fins a 4 vegades vomitant a lo Pete Sampras contra Corretja, expulsant els líquids que el meu cos ja rebutjava. No estava sent un camí molt agradable, però s'anava a fer de nit deseguida i estava enmig del no-res. Tenint en compte que un cérvol que havia de cuadriplicarme el pes m'havia donat un espant de mort una hora abans al sortir corrents d'entre els matorrals a l'acostar-me jo, no em feia molta gràcia que enfosquís. A tot això, seguia parant a descansar cada 3 minuts i ja no hi havia absolutament ningú al voltant. Vaig seguir pujant fins que vaig arribar al refugi de les 3 milles (contades des de dalt). Allí vaig descansar una bona estona i vaig creure que em recuperava, però vaig seguir cansant-me als dos passos i ja estava desesperat quan em vaig creuar amb una noia que baixava fent footing. El meu primer pensament va ser “on va aquesta txalada ara que es fa de nit…” però em va parar i em va preguntar que tal estava i que si havia menjat. Suposo que se'm veia en la cara que estava mig mort o alguna cosa. Li vaig explicar i tal i ella se’n va anar cap a baix i jo cap a dalt (més o menys). Una estona després de parar-me altres 40 vegades i vomitar un parell més, va arribar Becka (així es diu) de pujada i em va portar gatorade en pols per a barrejar amb l'aigua i galetes per a veure si em recuperava. A partir d'aquí, es va quedar amb mi la milla i mitja que quedava i s'anava parant amb mi i anàvem parlant mentre es feia de nit. Va resultar que era infermera i em va explicar que el meu cos necessitava sals perquè no havia menjat i per això rebutjava l'aigua i els meus músculs no responien i estava extremadament cansat. Es va fer completament de nit i no es veia en absolut, quan vam veure un altre explorador baixant per la muntanya. Es va parar a xerrar una estona amb nosaltres i ens va donar una llanterna!! Era el meu dia de sort?? Eren els meus àngels de la guarda que em donaven una altra oportunitat per a deixar de fer l'imbècil? Això és el que li vaig dir a Becka, que era el meu Àngel de la Guarda. Em va acompanyar fins al meu cotxe i aquí vaig voler fer-me una foto amb ella per a enrecordar-me de la persona que em va salvar del Canó del Colorado. Pel que sembla, segons em va explicar, altres tants havien mort fent la mateixa aventurilla que jo… Vaig ser afortunat de trobar-me-la!!! Li estaré eternament agraït!!

PD. Quan vaig arribar adalt eren les 10 de la nit!!


Las fotos de este post són de arriba a abajo según avanzaba el camino hacia el río

Más tarde decidí hacer uno de los famosos ‘trails’ (excursiones a pie) que hay en el cañón. Decidí hacer el Bright Angel Trail que bajaba hasta el río Colorado desde arriba de todo, y creedme que eso es un buen trozo. En concreto, bajar y subir son 18 millas siendo una milla 1,6 kilómetros = casi 30 kilómetros. Me marqué como meta llegar al río y lo tenía que hacer si o si, pero igual podría haber ido un pelín más preparado. Tenía agua de sobras y podía ir rellenando por el camino, pero no tenía comida, aunque había desayunado fuerte. Así empecé a bajar y encontré un cartel que decía, “No intentar bajar hasta el río y subir en un solo día. Cada año excursionistas sufren serias enfermedades o mueren de agotamiento” pero estaba en inglés, francés, alemán y chino solo y eso me llevó a pensar que tal mal no afectaba a gente de habla hispana y por eso no lo habían traducido. Así empecé a bajar, bajar y bajar millas y millas. Me cruzaba con mucha gente que subía y bajaba al principio y a medida que iba bajando más, la gente iba desapareciendo. El excursionismo en el gran cañón es como una gran familia, todo el mundo que se cruza se va saludando como si estuviéramos unidos por algo. Es curioso. El paisaje también va cambiando mucho según se va bajando el cañón. Hay trozos secos, trozos rojos, trozos con vegetación, el trozo del río, diferentes tipos de erosión en la piedra etc.

Empecé a bajar a las 12 del mediodía, y por suerte estaba nublado. Tarde en llegar al río después de mucho caminar y de creer que no llegaba nunca, unas 3 horas 45 minutos, habiéndome entretenido a hacer fotos y tal por el camino. Valió la pena llegar abajo porque las vistas del río son geniales. Allí te das cuenta de donde estás y sobretodo de lo que has caminado cuando miras arriba!!! Me alegré mucho de llegar, fue como una prueba superada.

Cambio de paisaje. Aunque no lo parezca, esta vista està a media bajada

A media hora de llegar al río
Y por fin, el río Colorado

Una prueba de que estaba yo allí

Becka, mi Ángel de la Guarda!!!

Ahí empezó lo bueno. Calculé que tardaría 4 horas más en volver a llegar arriba puesto que al bajar había parado mucho para hacer fotos. Ja!! Ya hubiera querido. Eran las 4 y anochecía a las 7:45. Maaaal rollo. Yo venga a subir y claro, no había comido, y la subida se hacía eterna. Subía y subía y cada vez parecía que estaba en el mismo sitio. Estaba agotado. No podía andar 200 metros sin tener que pararme para descansar porque no podía más. Nunca en mi vida estuve tan cansado como entonces. Solo tenía agua, y bebía y bebía para no deshidratarme, pero resultó ser peor y me vi hasta 4 veces vomitando a lo Pete Sampras contra Corretja, expulsando los líquidos que mi cuerpo ya rechazaba. No estaba siendo un camino muy agradable, pero se iba a hacer de noche en breve y estaba en medio de la nada. Contando que un ciervo que debía cuadriplicarme el peso me había pegado un susto de muerte una hora antes al salir corriendo de entre los matorrales al acercarme yo, no me hacía mucha gracia que oscureciera. A todo esto, seguía parando a descansar cada 3 minutos y ya no había absolutamente nadie alrededor. Seguí subiendo hasta que llegué al refugio de las 3 millas (contadas desde arriba). Allí descansé un buen rato y creí que me recuperaba, pero seguí cansándome a los dos pasos y ya estaba desesperado cuando me crucé con una chica que bajaba haciendo footing. Mi primer pensamiento fue “donde va esta zumbada ahora que se hace de noche…” pero me paró y me preguntó que tal estaba y que si había comido. Supongo que se me veía en la cara que estaba medio muerto o algo. Le conté y tal y ella se fue para abajo y yo para arriba (más o menos). Al rato después de pararme otras 40 veces y vomitar un par más, llegó Becka (así se llama) de subida y me trajo gatorade en polvo para mezclar con el agua y galletas para ver si me recuperaba. A partir de ahí, se quedó conmigo la milla y media que quedaba y se iba parando conmigo e íbamos hablando mientras se hacía de noche. Resultó que era enfermera y me contó que mi cuerpo necesitaba sales porque no había comido y por eso rechazaba el agua y mis músculos no respondían y estaba extremadamente cansado. Se hizo completamente de noche y no se veía nada, cuando otro explorador bajaba por la montaña. Se paró a charlar un rato con nosotros y nos dio una linterna!! Era mi día de suerte?? Eran mis ángeles de la guarda que me daban otra oportunidad para dejar de hacer el imbécil? Eso es lo que le dije a Becka, que era mi Ángel de la Guarda. Me acompañó hasta mi coche y ahí quise hacerme una foto con ella para acordarme de la persona que me salvó del Cañón del Colorado. Al parecer. Según me contó, otros tantos habían muerto haciendo la misma aventurilla que yo… Fui afortunado de encontrármela!!! Le estaré eternamente agradecido!!

PD. Cuando llegué arriba eran las 10 de la noche!!

Foto 1: Primeros pasos de mi bajada. Casi arriba de todo

Foto 2: Ese soy yo bajando. Que bien me lo monto con mi trípode

Foto 3: Justo aquí, la arena del camino cambiaba de color beige a rojo

Foto 4: Rincones con caprichosas formaciones a láminas de la piedra

Foto 5: Estos fueron más listos e hicieron trabajar a los burros en vez de bajar a pie

Later I decided to follow a trail to one of the famous hikes (by foot) of the Grand Canyon. I chose to do the Bright Angel Trail that went all the way down the canyon to the Colorado river, and trust me, it is one hell of a hike! To go the whole way down and up again is about 18 miles, one mile being 1.6 km, so approximately 30 km. I set the goal to make it down to the river no matter what, but I could've been a little more prepared. I had more than enough water with me, eventhough I could also refill my bottles at various points along the way, but I didn't have any food with me since I had had a large breakfeast. So I began my descent, when I came across a sign that read "Do not attempt to get to the river and back up in one day. Every year, hikers suffer from illnesses or die from exhaustion," but the sign was only in English, French, German, and Chinese which led me to believe that Spanish-speaking people didn't suffer from these symptoms, and that that was why they hadn't translated the sign into Spanish. So down I went, down, down, down, miles, miles and miles. There were a lot of people on the path, especially closer to the top, ones who were going down, and others who were coming up. But the lower you get into the canyon, the fewer people you saw. Hiking in the Grand Canyon is like a big family, everyone you pass says hi as if you bonded by something. It's interesting. The scenery also changes quite a bit as you descend through the canyon. There are some dry parts, red parts, parts with more or less vegetation, the river part, and different types of erosion on the rocks etc. I headed out on my hike roundabout midday, and luckily the weather was overcast. It took me a long time to get to the river, so long that I thought I would never make it: 3 hours and 45 minutes, having stopped along the way to take pictures and such. It was definitely worth going all the way down because the views of the river, and the scenery are just spectacular. That's when you realize exactly where you are and how much you've walked when you look upwards!!! It was so satisfying to have arrived at the river, it was like I had overcome an obstacle; achieved my goal.Then it started going downhill from here. I calculated that it would take about 4 more hours to go back up, since coming down I had stopped quite a lot to take pictures. Ha!! I wish! It was 4pm and it became dark around 7.45pm. NOT good! I kept on going up and up and up, and since I hadn't eaten lunch, it was just neverending, everything around me looked the same to me by that point. I was exhausted. I couldn't walk more than 200 meters without having to stop to rest because I just couldn't anymore. Never before have I been so I tired as I was then. Never. All I had was water, and I kept drinking it and drinking it so as to not get dehydrated, but that ended up being worse cause I found myself vomiting 4 times, Pete Sampras style (in his match against Corretja), releasing all the liquids that my body was rejecting. It was being a very pleasant hike, as you can imagine, but it was soon going to get dark and I was in the middle of nowhere. Having been scared shitless when a deer who must have quadrupled my weight jumped out from the bushes at me just an hour earlier, didn't make so keen on it getting dark. I was still stopping every 2 or 3 minutes to rest some, and by this point there was absolutely no one around me. Deserted. I continued on my way until I reached the 3 mile shelter (3 miles from the top). There I rested for a long while, and when I thought I had recovered I continued on with my journey. Much to my disappointment, I hadn't recovered, instead I kept on stopping every two steps. It was so frustrating, and I was just so desperate to get back to the top, when I crossed this girl who was powerwalking DOWN. My first thought was "where the hell is this nutcase going now that it's getting dark..." Well it turns out this "nutcase" stoped and asked me if I was alright and if I had eaten anything. I'm guessing she could tell by the look on my face that I was like half dead or something. I told her and stuff, and she went down and I continued on my way (more or less). A little while later after having stopped another 40 times and vomited a few more, Becka showed up on her way back , with powderized gatorade to mix with my water and some cookies to see if it helped. From then on, she stayed with me the last mile and a half remaining, stopping when I stopped, walking when I walked. As we talked, I found out she was a nurse, and she told me that my body was lacking salts because I hadn't eaten anything and that's why it was rejecting the water and my muscles weren't responding resulting in extreme exhaustion. It became totally dark, pitch black; you couldn't see anything when another hiker came down the mountain. He stopped to chat for a few minutes and he even gave us a flashlight! Was it my lucky day?? Were they my guardian angels that were giving me another chance to stop being an idiot? That's what I told Becka, that she was my guardian angel. She accompanied me all the way to my car and there I wanted to get a picture of us so I could remember the person who saved me from the Grand Canyon. Apparently, according to her, plenty of others had died along the way doing the same adventure as me... I was lucky to have found her on the path!!!! I will be forever grateful of her!

P.S. When we got to the top it was 10pm!!

domingo, julio 01, 2007

El Gran Cañón del Colorado

La primera visió del Gran Canó és una cosa única. És una extensió tan gegantina que et sents petiteeeeeet petitet. A part del gran que és, és preciós. Tots l’hem vist en fotos o en pel•lícules, però tenir-lo davant dels teus ulls és una experiència única. Et quedes totalment parat. La meva primera presa de contacte va ser amb el cotxe, arriba un moment dins del parc de Grand Canyon que deixes de cop tots els arbres (perquè està envoltat de bosc frondós encara que no ho sembli) i apareix el gegant canó. Òbviament just en aquest moment has de girar i ho vas vorejant, però va ser com un càstig veure'l solament un segon i que m'ho traguessin de davant tan ràpid perquè quedes com una mica en xoc.

Ei, aquest sóc jo!


La primera visión del Gran Cañón es algo único. Es una extensión tan basta que te sientes pequeñiiiiito pequeñito. A parte de lo grande que es, es precioso. Todos lo hemos visto en fotos o en películas, pero tenerlo delante de tus ojos es una experiencia única. Te quedas totalmente boquiabierto. Mi primera toma de contacto fue con el coche, llega un momento dentro del parque de Grand Canyon que dejas de golpe todos los árboles (porque está rodeado de bosque frondoso aunque no lo parezca) y aparece el gigante cañón. Obviamente justo en ese momento tienes que girar y lo vas bordeando, pero fue como un castigo verlo solo un segundo y que me lo quitaran de delante tan rápido porque quedas como un poco en shock.

Es para sentarse y mirar durante horas

Foto 1: Ey! ese soy yo!

Camí / Camino al Grand Canyon

A l'endemà, una vegada recuperat de les emocions de ‘Beatles Love’, ja em vaig dirigir a buscar un cotxe de lloguer a l'aeroport i marxar al Gran Cañón del Colorado. Al principi tenia la idea d'anar menys temps, però al final vaig decidir anar 3 dies (2 i mig entre que vas i tornes) pel meu compte, perquè tots els viatges organitzats eren d'anar i tornar el mateix dia i després de buscar molt vaig decidir montar-m’ho jo sol. És el millor al meu parer, ja que els organitzats et cobren la vida i al final no fas res especial. També vaig anar sense hotel preparat perquè tot el que trobava era o dintre del parc natural del Grand Canyon que era super car, o a Flagstaff o Williams que són ciutats a unes 50 milles (80 quilòmetres?) i no tenia ganes d'estar pujant i baixant tots els dies.

Hoover Dam. Els pivots petits de la part d'adalt de la presa són miradors on cap molta gent, perquè us feu una idea del gran que és


Durant el camí vaig poder veure els mes curiosos paratges, amb diversos canvis de paisatges durant les 5 hores de camí. També vaig trobar poc després de sortir de Las Vegas, la Hoover Dam, que a part de ser la presa més gran d'Amèrica, serveix com un dels escenaris de la pel·lícula Superman, quan comença a trencar-se i ell va allí a unir les esquerdes, no se si ho recordareu.


A part vaig tenir l'oportunitat de conduir per aquestes famoses interminables carreteres americanes enmig del desert amb res al voltant més que de tant en quant un bar enmig del desert que sorprenia moltíssim. El més gratificant és arribar a veure tan bonics i diferents paisatges al llarg de tot el camí. Va valer la pena anar amb cotxe.


Al día siguiente, una vez recuperado de las emociones de ‘Beatles Love’, ya me dirigí a buscar un coche de alquiler al aeropuerto y marcharme al Gran Cañón del Colorado. Al principio tenía la idea de ir menos tiempo, pero al final decidí ir 3 dias (2 y medio entre ir y volver) por mi cuenta, porque todos los viajes organizados eran de ir y volver el mismo día y después de buscar mucho decidí ir por mi cuenta.


Es lo mejor a mi parecer, ya que los organizados te cobran la vida y al final no haces nada especial. También fui sin hotel preparado porque todo lo que encontraba era o dentro del parque natural del Grand Canyon que era super caro, o en Flagstaff o Williams que son ciudades a unas 50 millas (80 kilometros?) y no tenía ganas de estar subiendo y bajando todos los días.


Durante el camino pude ver los mas curiosos parajes, con diversos cambios de paisajes durante las 5 horas de camino. También encontré al poco de salir de las Vegas, la Hoover Dam, que aparte de ser la presa más grande de América, sirve como uno de los escenarios de la película Superman, cuando empieza a romperse y él va allí a unir las grietas.

A parte tuve la oportunidad de conducir por esas famosas interminables carreteras americanas en medio del desierto con nada alrededor más que de tanto en cuanto un bar en medio del desierto que sorprendía muchísimo. Lo más gratificante es llegar a ver tan bonitos y diferentes paisajes a lo largo de todo el camino. Valió la pena ir en coche.

The Beatles Love

Passejant pels casinos, vaig entrar al Mirage para veure les seves atraccions i casino i em vaig adonar que anunciaven molt un espectacle anomenat “Beatles Love” dut a terme per Cirque du Soleil. Vaig estar mirant de que anava l'espectacle i resulta que havien barrejat música de The Beatles entre les seves pròpies cançons per a fer un espectacle que no tenia ni idea de com anava a ser. Ja que m'agrada molt el grup i Cirque du Soleil té una gran fama mundial, havia de ser bo. El preu de l'entrada el vaig considerar una mica alt d'entrada però encara i així la vaig comprar… ja sabeu allò de… “ja que estas a Las Vegas…”

Cartell a l'entrada de l'espectacle

Una vegada va començar el show, no se'm van deixar de posar els pèls de punta durant tota l'obra. És el més espectacular i emocionant que he vist mai i possiblement que vagi a veure mai. És simplement genial. El mateix dia que ho vaig veure vaig intentar explicar-li als meus pares quant m'havia agradat, i no trobava les paraules adequades per a explicar quant vaig gaudir d'aquesta hora i mitja d'autèntica obra d'art. Cirque du Soleil és una cosa extraordinaria i si això ho uneixes a una de les teves músiques preferides, el resultat és aquest. La posada en escena és una cosa que mai he vist abans i els malabarismes que fan els de Cirque són perfectes. No se si aconsegueixo expressar bé el molt que em va agradar el show però diré que tornaria a anar a Las Vegas amb l'únic propòsit de tornar a veure'l. Impressionant de debò. Si a algú li agraden els Beatles i té l'oportunitat d'estar a Las Vegas o aprop, de debò, feu el que faci falta per a anar-hi perquè ho val amb escreix. Als meus pares els hagués encantat, ja que van ser ells els que em van inculcar la Beatlemania en aquells eterns viatges amb cotxe a Archena (Murcia). M'hagués agradat poder compartir-ho amb ells allà. Ho comparteixo amb tots vosaltres en aquest video resum que he trobat a Youtube perquè us en feu una idea, però no té res a veure amb estar allà us ho asseguro.


Paseando por los casinos, entré en el Mirage para ver sus atracciones y casino y me di cuenta que anunciaban mucho un espectáculo llamado “Beatles Love” llevado a cabo por Cirque du Soleil. Estuve mirando de que iba el espectáculo y resulta que habían remezclado música de The Beatles entre sus propias canciones para hacer un espectáculo que no tenía ni idea de cómo iba a ser. Puesto que me gusta mucho el grupo y Cirque du Soleil tiene una gran fama mundial, tenia que ser bueno. El precio de la entrada lo consideré un poco alto de entrada pero aún y así lo compré… ya sabeis aquello de… “ya que estas en Las Vegas…”

Como quedó el escenario una vez acabado el show con "All you Need is Love"

Una vez empezó el show, no se me dejaron de poner los pelos de punta durante toda la obra. Es lo más espectacular y emocionante que he visto nunca y posiblemente que vaya a ver nunca. Es simplemente genial. El mismo día que lo vi intenté contarle a mis padres cuánto me había gustado, y no encontraba las palabras adecuadas para explicar cuánto disfruté de esa hora y media de auténtica obra de arte. Cirque du Soleil es algo extraordinario y si eso lo unes a una de tus músicas preferidas, el resultado es este. La puesta en escena es algo que nunca he visto antes y los malabarismos que hacen los de Cirque son perfectos. No se si logro expresar bien lo mucho que me gustó el show pero diré que volvería a ir a Las Vegas con el único propósito de volver a verlo. Impresionante de verdad. Si a alguien le gustan los Beatles y tiene la oportunidad de estar en o cerca de Vegas, de verdad, haced lo que haga falta para ir porque lo vale con creces. A mis padres les hubiera encantado, ya que fueron ellos los que me inculcaron la Beatlemania en aquellos interminables viajes en coche a Archena (Murcia). Me hubiera gustado poder compartirlo con ellos allí. Lo comparto con todos vosotros en este video resumen que he encontrado en Youtube para que os hagáis una idea, pero no tiene nada que ver con estar allí lo aseguro.

Cartel enorme en Mirage Hotel en la Strip de Las Vegas

Las Vegas Wedding Chapels

També cert com els casinos són els munts de capelles per a casar-se que hi ha a la part nord de la Strip. Algunes són només capelles per a casar-te i ja i unes altres anuncien famosos que s'han casat allà, com Michael Jordan o Jon Bon Jovi, o anuncien noces típiques vestit d'Elvis o tants altres artistes, munts de limusines i fins i tot vaig arribar a veure un tio vestit d'Elvis. Molt graciós en general.


Com a anècdota, que ningú pensi que els casaments a Las Vegas no són reals. Si et cases allà vestit d’Elvis o de Marilyn Monroe, t’has casat de veritat, no es per jugar!



También cierto como los casinos son los montones de capillas para casarse que hay en la parte norte del Strip. Algunas son solo capillas para casarte y ya y otras anuncian famosos que se han casado allí, como Michael Jordan o Jon Bon Jovi, o anuncian bodas típicas vestido de Elvis o tantos otros artistas, montones de limusinas e incluso llegué a ver un tio vestido de Elvis. Muy gracioso en general.

Como anécdota, que nadie piense que las bodas en Las Vegas no son reales. Si te casas allí vestido de Elvis o de Marilyn Monroe, te has casado de verdad, no es para jugar!

Las Vegas Casinos

Tot a Nevada són casinos. Al lloc més recòndit trobes un lloc amb un cartell lluminós que anuncia Slots (màquines tragaperres), però de debò, en el lloc més allunyat de tot i més solitari. I és que és a això al que es va a Las Vegas. De tota manera els més importants i gegants són els dels grans hotels a Les Vegas Boulevard.

Casino del New York, New York

Només entrar a cadascún dels hotels, entres a un interminable casino, ple sobretot de màquines tragaperres a part de les taules de Black Jack, ruletes, i el joc dels daus. Tot això al marge de les enormes sales de poker on el Carles gaudiria tant i tant. Els casinos estan sempre plens, dia i nit i no tenen finestres perquè la gent allà dins no sàpiga si és de dia o de nit i segueixi jugant. La llum i el xivarri que hi ha allí dintre és molt curiosa.

Sala de màquines de Poker a Casino Royale

Es viuen imatges curioses com el típic vell jugant amb una joveneta al costat, jugadors a la taula de Black Jack perdent una mà radera una altra, gent cridant a la ruleta perquè la boleta ha caigut en el seu número, cambreres vestides com autèntiques putes que serveixen begudes gratis a la gent que està jugant perquè s'emborratxin bé i perdin tot els seus diners, sales de poker amb els jugadors amb ulleres de sol perquè no els vegin els ulls, crupiers remenant les cartes amb veritable art, velletes amb pamela assegudes davant una màquina tragaperres deixant-se la pensió i tantes altres coses que suposo que no recordo. Tota una experiència la dels casinos.

La velleta de la pamela vermella deixant-se la pensió


Todo en Nevada son casinos. En el sitio más recóndito encuentras un sitio con un cartel luminoso que anuncia Slots (máquinas tragaperras), pero de verdad, en el lugar más alejado de todo y más solitario. Y es que es a eso a lo que se va a Las Vegas. De todas maneras los más importantes y gigantes son los de los grandes hoteles en Las Vegas Boulevard.

Solo entrar a cada hotel, entras a un interminable casino, lleno sobretodo de máquinas tragaperras aparte de las mesas de Black Jack, ruletas, y el juego de los dados. Todo esto al margen de las enormes salas de poker donde Carles disfrutaría tanto tanto. Los casinos están siempre llenos, día y noche y no tienen ventanas para que la gente allí dentro no sepa si es de día o de noche y siga jugando. La luz i el barullo que hay allí dentro es muy curiosa.

Los únicos 2 dólares que jugué en Las Vegas!Y los perdí claro!

Se viven imágenes curiosas como el típico viejo jugando con una jovencita al lado, jugadores en la mesa de Black Jack perdiendo una mano tras otra, gente gritando en la ruleta porque la bolita ha caído en su número, camareras vestidas como auténticas putas que sirven bebidas gratis a la gente que está jugando para que se emborrachen bien y pierdan todo su dinero, salas de poker con los jugadores con gafas de sol para que no les vean los ojos, crupiers barajando las cartas con verdadero arte, viejecitas con pamela sentadas ante una máquina tragaperras dejándose la pensión y tantas otras cosas que supongo que no recuerdo. Toda una experiencia la de los casinos.